Els Oscars són d'una indignitat indecent
Breu crònica d'una història d'amor impossible
Encara avui dia molta gent s'imagina que els Oscars són concedits per un jurat, tal com s'atorguen els premis als festivals, després d'una reunió i moltes discussions, i potser amb una intencionalitat de grup de pressió. Doncs no.
Els Oscars, com els Gaudí, els Goya, els César i tots els grans premis d'una acadèmia nacional, són votats pels seus membres, els professionals del cinema, individualment, en secret i a distància. Ni han de demostrar que han vist els treballs que competeixen! Així que ja us podeu imaginar els capricis, frivolitats, revenges, rutines i mandra que motiven les seves eleccions.
Una pura suma automàtica dels vots provoca la història de disbarats monumentals d'aquests premis. A més, l'habilitat comercial que els envolta ha creat un sistema perfecte per afavorir els interessos industrials. Els Oscars són els darrers premis del cinema americà després de molts d'altres de crítics de tota mena que, misteriosament, conflueixen a donar el resultat mastegat als acadèmics.
Per fer-ho encara més arbitrari i evident, els films que competeixen són per sistema els que s'han estrenat el darrer trimestre de l'any, de manera que gairebé tots els finalistes s'estan distribuint per tot el planeta quan són candidats. Quina coincidència!
A partir d'aquí tot és possible. Alfred Hitchcock no va guanyar mai. Stanley Kubrick tampoc. Orson Welles només com a guionista. I uns greuges comparatius de jutjat de guàrdia. Uns quants exemples (va, que riurem!): Any 1977: "Rocky" guanya i "Taxi driver" perd. Any 1945: Bing Crosby millor actor (!!!) i Cary Grant perd per segona vegada. Mai més serà finalista.
Als últims anys, una colla de pel·liculetes que s'ha emportat el vent obtenen el màxim guardó: "12 anys d'esclavitud", "Argo", "El discurs del rei", "Slumdog Millionaire", "Crash", "Una ment meravellosa"... sí, clar, les dignes successores de "Casablanca", "Allò que el vent s'endugué", "L'apartament", "West Side Story" i "Lawrence d'Aràbia".
Any 1954: Grace Kelly li roba l'Oscar a Judy Garland i l'Amèrica benestant respira tranquil·la. L'any 1952 va ser un any d'escàndol: Guanya "L'espectacle més gran del món" contra "Sol davant del perill", "Moulin Rouge", "El hombre tranquilo" i fins i tot "Ivanhoe".
Voleu un any d'escàndol (bis)? Va ser el 1979. En la categoria de millor banda sonora tenim quatre mestres absoluts, John Williams, Jerry Goldsmith, Ennio Morricone i Dave Grusin, amb 4 creacions espectaculars: "Superman", "Els nens del Brasil", "Días del cielo" i "El cel pot esperar", però guanya l'infecte Giorgio Moroder per "L'Exprés de Mitjanit".
Un atac de riure per no plorar. Cal seguir? I us estranya que els Oscars no em produeixin cap emoció ni respecte? Som gent de ràdio, informem, i fins i tot hi juguem. D'acord. Però si em demaneu que bavegi amb els Oscars, no, no ho faré. No hi ha premis més barruts, descarats, horteres i servils. I tontets...
