L'excés fa trontollar la nova novel·la de Marta Rojals

Míriam Cano

"El cel no és per a tothom", Marta Rojals

Hi ha tres coses que sempre espero de la Marta Rojals i que mai em sorprenen quan les constato: Sé que allò que escrigui estarà ben escrit, que el seu ús de la llengua serà impecable i genuí i que les escenes i els diàlegs traspuaran veritat.

Ho espero perquè això és exactament el que passava en la seva primera-i aclamada-novel·la, "Primavera,  Estiu, etcètera" (La Magrana, 2011). La versemblança que Rojals imprimia a les situacions, la seva  honestedat, la naturalitat dels diàlegs sense renunciar a una llengua neta i rica, i la progressió narrativa -poc habitual en una primera novel·la- feien presagiar coses molt bones.

He de confessar que "l'Altra" (La Magrana, 2014), em va semblar menys fresca, bo i conservant aquestes virtuts. Mentre la llegia, vaig tenir la sensació que l'autora s'hi bregava, que  construïa de manera massa deliberada, quirúrgica. M'hi faltava la frescor i l'espontaneïtat de la seva  primera novel·la.

Set anys després de l'èxit de "Primavera, Estiu, Etc." Rojals torna amb "El cel no és per a tothom", en aquesta ocasió amb Anagrama Llibres.  L'argument gira entorn de tres germans que, arran d'una situació d'urgència, es veuen obligats a retrobar-se i a afrontar alguns fantasmes del passat.

Amb aquesta premissa, la Marta Rojals fa una cosa que sembla fàcil, però que no ho és: narra ben bé 40 anys amb una estructura que salta del present al passat, amb escenes que s'intercalen de manera més o menys natural. Com a lectors, ho anem coneixent en petites dosis, amb un cert efecte de cliffhanger continu.

No m'ha sorprès, com deia, veure que el català de Rojals segueix brillant i que l'esforç per dotar de versemblança i honestedat les seves lletres segueix ferm. És més, estic contenta que aquesta tercera novel·la tingui més punts en comú amb la primera que amb la segona. Diria que l'autora s'hi pot lluir de debò. Cultiva com poca gent el costumisme, la quotidianitat, la tornada a les arrels. Fins aquí, tot bé.

I ara ve el "però": en aquest nou llibre m'hi falta una passada de segadora. De les sis-centes pàgines que té, me'n sobra, pel cap baix, mig terç. Si els diàlegs són un dels punts forts de l'autora, l'abús que en fa, en aquesta ocasió, converteix la virtut en defecte. Massa pàgines de converses llargues que aturen la trama. Massa ganes que aquestes converses s'acabin, perquè volem saber què passarà. Molta estona de sentir gent enraonar sense que, en moltes ocasions, diguin res rellevant que faci avançar l'acció. Massa detalls superflus que ens impacienten.

El mateix podria dir d'algunes descripcions massa detallades de la professió d'una de les protagonistes. Si en les seves dues novel·les anteriors, amb quatre dades n'hi havia prou per familiaritzar-nos amb el dia a dia i l'ofici dels personatges, en aquesta ocasió tinc la sensació que l'autora n'abusa.

Dit tot això: és una novel·la fallida? Ni molt menys. Però a aquestes alçades, jo li demanava més. Com deia, l'artefacte, amb tots el "peròs", acaba funcionant. I encara que les derives ens impacientin, Rojals dosifica la informació per mantenir-nos expectants. Difícilment podreu abandonar-la, perquè un cop hi entreu, voldreu saber què passa.

Ara bé, és una novel·la massa llarga? Rotundament sí. El ritme literari no és el mateix que el cinematogràfic i, sovint, Rojals és cinematogràfica: Explica molt i jutja poc, però la veu narrativa és poc implicada, de manera que no hi ha un pensament fort al darrere que ens embadaleixi més enllà de la pròpia acció i les humanes ganes de saber. Sostenir una novel·la basant-se en la tafaneria que se li pressuposa al lector és efectiu, però no definitiu. No durant sis-centes pàgines.

"Savis bojos i difunts", diversos autors

Ja fa molts dies que els editors de Males Herbes desgranen a les xarxes socials els motius pels quals cal llegir aquesta antologia de contes decadentistes en català. Diria que se n'han deixat un dels principals, el que fa de mal elogiar. Ja ho faig jo.

La introducció de Ramon Mas, cinquanta per cent de Males Herbes, és impecable. No només perquè és rigorosa, també perquè està ben escrita i explicada, sense grandiloqüències i, diria, amb l'única voluntat de ser una molt bona porta d'entrada per al lector. Ni didàctica ni paternalista, descarregada d'erudició gratuïta, anant de pet al pinyol de la cosa.

És una introducció que busca situar el lector en el ressò d'un moviment literari que reconeixem de manera clara en els francesos -i si no, ens en fa un resum acurat-, però que en els escriptors catalans ens havia passat, majoritàriament, desapercebut, més enllà d'alguns autors.

No és nou que els de Males Herbes volen trastocar el cànon. Però mai no ho havien fet mirant enrere d'una manera tan clara i crec que la jugada els ha sortit molt bé. "Savis, bojos i difunts" serà un llibre de llarga durada. Un volum d'aquells que cal tenir a la lleixa encara que el maremàgnum de novetats ens el posposi.

S'hi agombolen noms coneguts, com Santiago Rusiñol, Prudenci Bertrana, Raimon Casellas Víctor Català, dels quals ja coneixem les obres més magnes. També hi trobareu un deliciós pecat de joventut d'Eugeni d'Ors i un conte de rabiosa actualitat de Gabriel Alomar ¿us serà impossible no trobar-hi paral·lelismes amb els nostres dies. Miquel de Palol Felip, Alfons Maseras o Agustí Esclasans, entre d'altres, completen un recull de contes rocambolescos -sí, no és res que la majoria estiguem avesats a llegir-que clamen per una literatura brillant que no té per què coincidir amb uns temps brillants. Una literatura de sang i fetge i budells que no estalvia el fel d'uns temps incòmodes i que, de ben segur, us faran retrobar amb el pols dels nostres dies, a diferents nivells.

Insisteixo: és un llibre que cal pair a poc a poc. Però si voleu nodrir la vostra biblioteca d'imprescindibles, no us el deixeu perdre; ja el llegireu quan us vagi bé.

"L'art de portar gavardina", Sergi Pàmies

Ara us confessaré una cosa: quan em poso emotiva, recito gairebé de memòria a qui vulgui escoltar-me un conte d'en Sergi Pàmies. No us diré quin, us haureu d'esperar i enganxar-me desarmada.

Us ho explico perquè quan Pàmies es despulla em commou com ho fan pocs autors de casa nostra, mes enllà del mecanisme irònic i directe que reconec antic, en certs moments, més per la meva tendència a encaixar-lo en una època determinada que pel text en sí, he d'admetre-ho.

Us ho explico, també, perquè, en aquest llibre, en Pàmies s'ha despullat del tot i, per tant, m'ha tornat a commoure com feia temps que no ho feia. Ho ha fet, a més,  sense sentimentalismes; al contrari: En uns relats en què travessar la fina línia de l'autocompassió, la flagel·lació o el ressentiment era molt fàcil, qui més rep, d'una manera transparent i neta, sense dramatismes, és ell.

Ho fa sense veritats vehements, però sí rotundes, en què ens hi podem reconèixer i avergonyir: quan entoma el record de l'enamorament: "...I encara més que fóssim inseparables (mentre l'escric percebo la vulnerabilitat d'aquest adjectiu)", per exemple, o el pes de la mare, que cavalca entre la imatge pública i el record privat (Vam idear una mena de segrest neorealista) , o les reflexions sobre la parella (les parelles es cohesionen més en els silencis que en les converses) , per acabar amb un Bonus Track que et deixa tocat i enfonsat.

Els contes de Pàmies són una confessió que conserva l'encant d'allò escrit a raig i, en què hi brilla, alhora, el sedàs de la reescriptura. No és gens fàcil deslligar-se de tot el que ens explica a través del filtre de la ficció en què intuïm tot allò que sabem.

Menys encara quan l'autor ha renunciat a tota possibilitat de protegir-se i ha decidit mostrar-se vulnerable i fet un mar de dubtes, com a escriptor i com a home. La trampa-si se'n pot dir així-, molt ben travada, és que nosaltres, com a lectors, sentim que l'autor ens explica en temps real tot allò que li passa pel cap. Ens en sentim part, com qui fa una cervesa amb un amic. Però ja sabem que l'escriptura no funciona així.

Aquesta és la grandesa: el gust per la ficció hi és en cada paraula. Això fa que el lector hi trobi un lloc, que s'hi acomodi. No estem llegint què li ha passat a en Sergi Pàmies, sinó tot allò que n'ha extret per fer-ne literatura. Literatura de la que commou, distreu i fa reflexionar. Jackpot.