El poble dels estius

L'estiu s'obre camí...

La primera calor d'aquests dies fa de cinta transportadora dels nostres records i d'algun pressentiment que s'acosta. És l'estiu, obrint-se pas a cavall d'un exèrcit de mosquits que avança entre arrossars i s'endinsa per la ruta del blat. Aixecant polseguera, encén la claror dels camps que encerclen el poble, desperta els grills i arriba al primer carrer que s'enfila fins al campanar. Des d'alla dalt, l'oreneta s'adona que algú l'ha estada seguint, però les seves ales no saben fugir.

Al cafè sona una cançó de Ramon Mirabet i, de lluny, se senten unes veus que venen entretallades per somriures mal dissimulats i abraçades sinceres. Un grup de nens empenyen el manillar, més petit del que creien recordar, fins a la plaça on l'aire del migdia fa olor de síndria. Al carrer de dalt, uns ulls en busquen uns altres i, quan es troben, ajornen per més tard la mutació del ser a esdevenir. Tampoc es tracta de viure l'esclat en sobredosi constant, sabent, com sap tothom, que el present no és un bé inesgotable. Que el que cal és expandir-lo com més millor perquè aquest estiu que ara comença duri, almenys, per sempre.