El meu fill és un trasto

Mentre esperem un fill, i quan neix, anem construint un castell imaginari (sovint sense ser-ne conscients) basat en les expectatives de com ens agradaria que fos. Quan creix seguim col·locant el pes de les nostres expectatives sobre seu. Però els fills no són un disseny fet a la mida de les nostres projeccions, són com són, i poques vegades s'ajusten al que havíem imaginat.

Hem de procurar ajustar les expectatives a la realitat del nostre fill per evitar-li patiments. Els pares sempre volem protegir-los del dolor i, per tant, és important que no sentin que no satisfan les nostres aspiracions. Mireu la pel·lícula índia "Estrelles a la terra" que parla de la història d'un nen amb dislèxia que troba la felicitat quan és reconegut. És essencial obrir els ulls i el cor per veure quin és el fill real que tenim al davant. Li descobrirem capacitats insospitades.

Tot això és més important si el fill té unes dificultats significatives, petites o grans. Hem d'aprendre a distingir si no pot o no vol fer allò que li correspon per evolució teòrica, bàsicament per deixar de renyar o exigir coses que potser no pot complir. Si teniu una persona així a prop, busqueu el llibre: "Em dic Joan i crec que soc dolent" (d'Eumo  Editorial) d'Agnès Brossa.

Animo a no defallir els pares i mares esgotats per fills belluguets o dispersos, perquè són un repte per aprendre i una oportunitat per anar-nos redescobrint. Si podem mirar cada criatura en la seva singularitat, lliures d'expectatives i oberts a la sorpresa, els podrem estimar tal com són, sense patiments. I és que... no hem vingut a aquest món a patir.