El meu amic Pere Tàpias

Quan la ironia, la música, la cuina i ara la poesia em sorprenen, sempre em ve al cap el Pere Tapias, un amic i un mestre

El Pere sempre em sorprèn. El vaig conèixer fa 8 anys quan jo estava al "Tot és molt confús", de Catalunya Ràdio. Ja aleshores, i des de feia temps, per Carnaval tenia el costum d'entrar a la redacció llençant caramels. Amb els anys, una tradició imperdible per als que hem treballat a la tercera planta.

El Pere és un amic. I dels amics només es poden dir coses bones. Mestre, perquè escolta. I quan vol dir alguna cosa sempre utilitza aquella fórmula socràtica, tan efectiva, de l'interrogant. "Aquest llibre t'ha agradat?", "Què en penses, d'aquell programa de ràdio?". De vegades no cal dir res més.

A la vida, hi camina sempre pel camí pla, per les places i els carrers. En una entrevista que li van fer l'any passat a "La Vanguardia", explicava que recordava aquells tons grisos i negres dels carrers de Vilanova i la Geltrú, de quan ell era petit. "Els nens jugàvem al carrer amb la imaginació, la nostra principal joguina", deia. Tapias també té aquest component, el joc. La provocació sana. Ho ha fet sempre així. Amb les cançons, amb la ràdio, amb la gastronomia i ara amb aquest llibre de poemes, que ha publicat amb l'editorial El cep i la nansa edicions, titulat "Pere Tapias. Poemes. On es desborda el sol".

És un home de llengua suau. En aquest últim llibre se li veu la delicadesa. Una mirada íntima que et xiuxiueja paraules i encadena paisatges, barreja sons i paraules. Tapias és una olla que fumeja, un despertar-se amb un raig de sol, tímid, per la persiana de la nostra habitació. És l'home que sempre trobareu de la barra cap a fora. I a les tardes, el veureu mirar cares al Passeig del Carme o la Rambla."La mar de bé, m'ho he passat aquesta tarda, sense fer res de res. Senzillament, veient passar la gent, amunt i avall, passejant per la Rambla".

Quan la ironia, la música, la conversa, la cuina –i ara, la poesia– sorprenen, i és agradable, sempre em ve al cap el Pere Tapias, l'etern amic Joan Collell, amb qui he tingut el llarg privilegi de desbordar el sol, alguna tarda mandrosa, després del xató i del brindis amb cava.