Romeva i Forcadell, 40 minuts de vida compartida darrere d'un vidre

Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge

Crònica de la visita a les presons d'Estremera i Alcalá-Meco, el cap de setmana del 9 i 10 de juny.

Mònica Terribas

Entres a la presó, amb neguit, perquè saps que només tindràs 40 minuts per parlar amb la persona que t'han autoritzat a visitar, sigui allà dins pel motiu que sigui. Abans, comparteixes l'espera amb familiars, amb criatures petites, amb bosses de roba, amb registres... ni un paper, ni un llapis per apuntar, ni una fotografia per ensenyar, ni un llibre per compartir. Saps que has fet centenars de quilòmetres i que no tornaràs a tenir visita durant temps.

A l'entrada de la presó, als ulls dels qui t'acompanyen, realitats que ignores, tantes com circumstàncies de vides escapçades per la privació de llibertat: tràfic de drogues, robatoris, homicidis i assassinats, violacions, delictes econòmics...

En el cas de Carme Forcadell, haver permès un debat sobre el procés d'independència en un Parlament o, en el cas de Raül Romeva, haver contribuït a organitzar un referèndum d'autodeterminació que violenta el marc constitucional, contra la voluntat dels tribunals espanyols. Allà, per obeir el mandat de les urnes, per desobeir el mandat dels tribunals.

Però allà, a la sala d'espera, tots els familiars i coneguts són iguals, i a dins, tots els interns són iguals. A fora, respires la primavera, a dins se't congela el somriure i oblides el paisatge. A fora, sents la remor dels arbres i la pluja que cau sobre les teulades d'Estremera; a dins, et colpeja el soroll de les portes que s'obren i es tanquen. A fora, la vida; a dins, la vida dels altres, que ets incapaç de mesurar en 40 minuts. I, sí, hi vam ser, 40 minuts vigilats, compartint els ulls i les paraules a través d'un vidre, compartint lectures, Raül Romeva, Xavier Antich i David Fernández.

Raül Romeva: impotència i resiliència

En Raül entra al locutori carregat de llibres amb pòstits. Ha fet els deures d'"El racó de pensar". "Mònica, intenta demanar un paper i un llapis... de vegades te'n donen." I, sí, me'l donen.

Durant 40 minuts anoto nerviosa tots els seus pensaments, les pàgines dels llibres que ha triat (Nelson Mandela, Rosa Luxemburg, John Carlos, Antonio Gramsci, Rebecca Solnit). Les seves reflexions serenes i estructurades s'entrecreuen amb els pensaments del David i en Xavier. Ens alimenta la lucidesa enmig d'un espai on l'amabilitat no ha estat mai un criteri per acompanyar la poca vida permesa. Les ganes de compartir, d'expressar sentiments i conviccions, traspassen el vidre.

En Raül somriu, riu, s'emociona, brolla. I a l'altra banda, capturem l'energia, l'escrivim, la intentem digerir. Sona el timbre, es talla el so. Només queda la imatge retinguda d'aquest home fort i resilient, de verb serè i mirada llarga, de conviccions d'esportista polític amb ganes de fer podi i no caure en l'esquerda que l'alpinista ha trobat a mig camí del cim. Quiet, allà, al seu camp base, la presó d'Estremera.

Comiat enganxat sense manies en un vidre. Ulls negats per la impotència i la resignació de l'adeu, ulls esperançats de l'"a reveure."

Carme Forcadell, la saviesa de conviure amb realitats inimaginables

Vint-i-quatre hores abans, a Alcalá-Meco, amb Carme Forcadell, també 40 minuts darrere un vidre.

Aquesta presó, la d'Alcalá-Meco, vella, sorollosa, precària. Els locutoris són un batibull. Com és possible que tinguem dificultats reals per sentir la persona que visites durant aquests precaris 40 minuts de vida compartida darrera un vidre?

Aquell metre i mig d'espai amb dues cadires no queda tancat, i s'escolen i es barregen les converses desesperades de la resta de visites. La Carme, abocada sobre el micròfon; els familiars, abocats sobre el micròfon. Estones de no entendre, estones desesperades de pensar que el temps s'esmuny i no retorna. Temps precari guanyat de llibertat restringida a una intimitat a batzegades.

La Carme ens explica amb un somriure la seva vida empresonada amb els esforços de dignitat i saviesa de saber conviure amb realitats inimaginables. Empoderant les altres internes, ajudant a viure els altres, també dins Alcalá-Meco. Malgrat tot, forta i somrient.

De sobte, Dolors Bassa irromp a la sala dels locutoris, aquest espai obert i vigilat on cada minut compta. S'abraça intensament amb la Carme. Hi ha instants a la vida que mai et fugiran de la memòria: l'expressió de la solidaritat, de l'estimació desesperada, de l'esperit de la supervivència, en un sol segon. L'autorització per irrompre en el locutori és d'un segon. Un petó volat que d'una volada ens retorna a la seva absència.

La Carme continua compartint vida esquinçada amb nosaltres. Enganxa al vidre fotografies, cartes, testimonis d'hores silencioses a la cel·la i de solitud.

Ens assenyala dues caixes de cartró: les cartes, que no hi caben a la cel·la, les ha llegides, moltes les han pogudes contestar entre cues per menjar, torns de neteja, aeròbic, manualitats i anglès. La quotidianitat de la vida possible.

Sona el timbre, es talla el so. Només queda la imatge retinguda d'una dona serena i forta, amb ulls negats per la impotència i la resignació de l'adeu, ulls esperançats de l'"a reveure"

Surts de la presó. I respires més malament. T'ha quedat només l'oxigen necessari per respirar fins que respirin a fora aquells qui han perdut la llibertat. Repasso aquestes notes i detecto dues paraules recurrents: allà, vida.

TEMES:
Top CatRàdio

ÀUDIOS RELACIONATS