"El hilo invisible": Quan l'estómac mana
La cuina i el menjar són els protagonistes a l'ombra de la pel·lícula de Paul Thomas Anderson
Quan Reynolds Woodcock, el protagonista, encarrega l'esmorzar en un petit hotelet anglès, ho demana pràcticament tot: ou escaldat, bacon, scones, melmelada (no de maduixa), salsitxes, te fumat... Alma, la llavors cambrera i després protagonista, se'l mira sorpresa. A la nit, soparan junts. Abans ella li haurà donat un paperet on haurà escrit: "Per al noi afamat". Tota una declaració d'intencions, tendra i maternal, com qui vol alimentar el seu fill. I tant, que l'alimentarà!
Reynolds és un home meticulós, obsessiu i treballador fins a l'extenuació. Tant és així, que mentre menja l'esmorzar ja treballa. Res de mantegues ni coses greixoses quan necessita concentrar-se. En canvi, té estómac per a tot quan la feina ja està feta. Demana pels altres als restaurants i, depèn del dia, s'enfada si l'Alma fa gaire soroll a taula.
Ella, que sembla dòcil i tímida, té les seves armes. Encara que Reynolds prefereixi els espàrrecs verds amb oli d'oliva, ella els cuina amb salsa de mantega. Qui té el control? A "El hilo invisible" mana qui cuina, qui decideix què es menjarà per sopar. Amb el menjar no s'hi juga, sobretot perquè de vegades alguns plats els carrega el diable.
La pel·lícula té sis nominacions als Oscars. Si la categoria de millor ambientació culinària existís, en seria candidata indiscutible. Sense voluntat de fer espòilers, diria que "El hilo invisible" té una de les millors escenes de menjar de la recent història del cinema. Els que ja l'heu vista, la recordareu. I els que no, correu al cinema!
