Carles Folguera, ex porter d'hoquei sobre patins té l'única medalla de plata de l'especialitat que hi haurà mai. Perquè el seu esport va ser d'exhibició a Barcelona i, segurament i menys després de la mort de Samaranch, no tornarà a ser olímpic. Folguera recorda aquells Jocs. Ara, des del seu despatx de director de la Masia del FC Barcelona, recorda l'orgull d'haver-hi participat, la il·lusió, els partits i la final... aquella maleïda final.
ESCOLTA-HO ARAEl fisioterapeuta Toni Bové ha estat present en nou Jocs Olímpics. La qual cosa vol dir mitja vida, trenta-sis anys. Els de Rio seran els últims, però no li fa res. Tot té un principi i un final. Per ell, els jocs han significat sempre una oportunitat per continuar sabent de tot sobre la seva feina i li han permès tenir contacte amb els millors especialistes de tot el món. Fins que es converteix en un referent.
Milan Kalina va revolucionar l'handbol d'aquest país amb la seva arribada. Els diaris anunciaven el Kubala de l'handbol amb la fotografia d'un dels millors jugadors d'aquest esport en la seva arribada a Barcelona. Té la medalla guardada, però no a la vista. No és nostàlgic.
Dani Ballart ha viscut l'èxit més gran del waterpolo en uns Jocs, el moment més important, la generació més increïble, la comunió amb el públic més completa. També ens parla de Jesús Rollan, que es va suïcidar als trenta-set anys, i de com encara avui se sent en part culpable. I de com mai més podrà ser tan feliç com ho va ser aleshores. Una confessió que encongeix el cor. Que li va fer a la seva mare. I de la qual està absolutament convençut.
Amb Dani Ballart, ex jugador de waterpolo professional recordem com es van convertir en la medalla de plata més plorada de la història. En la final més llarga de la història. En la decepció més terrible. Va aprendre a força de garrotades a assumir una popularitat a la qual els waterpolistes no estaven acostumats.
Elisabeth Maragall, ex jugadora d'hoquei herba. És la lluita, la caparrudesa, l'ambició personal que l'ha portat a jugar entre les millors i a ser medalla d'or olímpica. La dona que va marcar el gol que va donar a l'olimpisme espanyol el seu primer or femení per equips.
Lliga, Champions i or olímpic. Albert Ferrer. "El chapi". Estadi de Las Gaunas, a Logronyo. Juguen el Logronyès i el Barça. Som a la temporada 91/92. És una temporada important. L'equip juga la Champions i busca el seu primer trofeu a la màxima competició continental. Busca repetir èxit a la Lliga i, a més, a final de temporada es fan els Jocs Olímpics a Barcelona. Una temporada espectacular per a qualsevol esportista que pugui jugar aquestes competicions. I especial per als jugadors catalans del Barça, que poden fer història i disputar uns Jocs a casa.
Anna Tarrés, la seleccionadora d'Ucraïna per aquests pròxims Jocs Olímpics ha estat la dona que va aconseguir el miracle de fer de la sincronitzada espanyola un esport competitiu i punter. Va arribar a lluitar per les medalles olímpiques i ho va aconseguir. Al preu que s'han de pagar aquestes medalles.
Recordem a l'actriu Marian Aguilera amb un bot de pescadors, una noia pèl-roja de 16 anys va baixar a la platja amb el foc diví de l'olimpisme i va fer un breu recorregut fins a unes roques, on el va traspassar a la primera torxa olímpica de Barcelona, que es va passejar, amb molts relleus, per tot el país. No en té cap record guardat, ni fotografia. Ella recorda els dies posteriors quan es passejava per les seus de les diferents competicions amb la seva germana i els seus amics.
David Barrufet, va renunciar a uns Jocs Olímpics. Per no cedir al xantatge d'un seleccionador que el volia treure del Barça perquè fitxés per un altre equip de la lliga espanyola. No va voler. Li va plantar cara. S'hi va negar. Es va quedar sense uns Jocs que li haurien permès ser olímpic als cinc continents, i ha tingut el valor d'explicar-ho.
A Los Manolos els passa com a Mariscal: aquells Jocs els persegueixen. Ja no són Los Manolos, encara que ens han fet l'honor de venir tots plegats a la ràdio per parlar-ne. Es van separar, cadascú va fer el seu camí. I el nas em diu, pel que vaig veure quan parlaven, que no va ser un divorci fàcil. Tertúlia amb Xavi Calero, Ramon Grau Guinot, Rogeli Herrero, Josep Gómez Sancho, José Luís Muñoz Llanas i Toni Pelegrín Muniente.
Miriam Blasco, el primer or olímpic femení de la història dels Jocs va arribar a Barcelona. I en una disciplina que tot just feia trenta any que havia entrat al país. Va ser, a més, una medalla molt emotiva, perquè Blasco es va presentar als Jocs amb la recent pèrdua per accident de moto del seu entrenador, a qui estava molt lligada.
Jordi Arrese explica tot allò a què va renunciar per jugar aquells Jocs. Com va patir fins a l'últim minut, quan va estar a punt de perdre la plaça per una cacicada. Com es va preparar, la seva convicció, el seu moment més feble, les seves fílies, les seves fòbies... Explica la força que li va donar la seva família per aconseguir la medalla. I per què es va perdre la cerimònia inaugural i la de clausura. El seu deure i el seu tenis el van allunyar de l'estadi. Però li van regalar una medalla de plata inoblidable. Encara que per als capitans de la Davis de l'època en Jordi comptés ben poc.