Cifuentes com a símptoma

El cas de la presidenta de la Comunitat de Madrid Cristina Cifuentes m'ha fet pensar, un altre cop, en el respecte nul que tenen alguns polítics per les institucions que representen, les persones que les han votat i, en general, el concepte mateix de la democràcia. L'exercici del poder, el prestigi que atorga, les portes que obre i els rèdits que proporciona ho són tot. En països amb democràcies de veritat (tan de veritat com ho poden ser en els temps que corren, vull dir), com el Regne Unit, la simple sospita provoca dimissions.

A Espanya... bé, què puc dir que no s'hagi dit ja. La vocació de servei públic és inexistent: la majoria de polítics hi són per servir-se a si mateixos i servir als seus, que és el mateix. El poble i les seves necessitats són una eina per acumular poder i per això les lleis només s'entenen i s'accepten quan juguen a favor de mantenir tot aquests "statu quo"; si no, es dobleguen, s'alteren, es trenquen o es reinterpreten amb total impunitat segons les necessitats.

Les proves i les declaracions que s'han anat acumulat al llarg dels dies són prou contundents i només es poden combatre amb altres proves. En canvi, el que fa la presidenta madrilenya és limitar-se a repetir un "volen destruir la meva figura" i a donar excuses infantils, com que el seu treball final de màster (TFM) s'ha extraviat en algun dels seus trasllats, com si l'hagués escrit amb una Olivetti i n'hagués fet la còpia amb paper carbó.  

Quina és la defensa de Cifuentes? El control de la comunicació, de la posada en escena. El "com que no puc parlar més clar, trio parlar més alt": el volum com a únic argument. La política espanyola és una tertúlia televisiva, on no guanya qui millors proves o arguments dona, sinó qui més crida o qui més i millor és capaç de marcar el seu territori amb urea, àcid úric, aigua i sals minerals.