Caspa i feminisme: un matrimoni exòtic  

La sèrie "One day at a time" reneix dels 80 amb una versió refrescant

No és imprescindible, la posada en escena treu el pitjor de la televisió dels 80 i les trames són zero enginyoses. Si segueixes llegint més enllà d'aquesta valoració, és que estàs preparat per veure "One day at a time"!

Potser peco d'entusiasta perquè no n'esperava res quan la vaig començar. Mentida, sí que tenia alguna expectativa, que fos una sèrie infumable digna d'engreixar el calaix de ficcions totalment innecessàries. "Una menys a seguir!", recordo haver cantat abans de clicar el play. Abans d'hora, vaig cantar. De fet, li vaig donar una oportunitat perquè buscava una comèdia lleugera per seguir als trajectes en transport públic. Com qui agafa la "Cuore" per anar al lavabo. (No t'hi emportaràs un Murakami...).

I d'aquesta predisposició miserable va sorgir la sorpresa. De sobte em vaig topar amb un còctel trencador -indigest, però trencador- entre un format de sitcom familiar rància amanida de riures enregistrats i un discurs reivindicatiu cosit a base de diàlegs convincents. Una sèrie capaç de conscienciar sobre grans xacres de la societat a través de petits gags. Sexisme, classisme, homofòbia, religió, racisme, agism o discriminació per edat... Sense pretensions. Sense necessitat d'embut ni perill de sobredosi.

Qui m'hauria dit que recomanaria una sèrie de realització urticant protagonitzada per una família d'origen cubà que crida "aaasúcar!" a cada capítol? Jo encara no ho he digerit... Però és així. Si fem la vista grossa al seu enaltiment patriòtic del servei militar nord-americà i a certes relliscades -no és casual que els dos secundaris més atractius siguin profundament curts i superficials-, és de les comèdies blanques amb més punteria que ens podem tirar a la cara. I fa riure, que és al que hem vingut!

Al càsting hi destaca l'actriu Rita Moreno, guanyadora d'un Oscar per la "La La Land" del 1961, "West Side Story". Als 85 anys, fins i tot ella incorpora el llenguatge 2.0 amb la mateixa naturalitat que un mil·lennial. Un motiu més per tastar aquest remake de Netflix...

Com que no m'atreveixo amb el tràiler, us deixo amb la careta d'entrada, una versió de l'opening original cantada per Gloria Stefan.

[Si no agrada, no s'accepten reclamacions.]