Joseph Blatter ha dimitit com a president de la FIFA. Per què si divendres el van reescollir per quatre anys més? L'endemà de la detenció de set membres del seu "staff" i amb tota la pressió del món, Blatter, que aquestes coses les sap fer bé, va ser reescollit. Per què ara plega, dimiteix i diu que convocarà una assemblea extraordinària perquè es triï un nou president?
Que tinguin el poder no vol dir que tinguin raó. Que tinguin la possibilitat de sancionar no els atorga cap dret moral. Que amaguin els seus pèssim resultats a les municipals darrere d'una xiulada no vol dir que siguin ètics. Que siguin incapaços de valorar la falta d'incidents en una trobada entre dues aficions molt nombroses és que ni mereixen ser on són. Que ens preguin per imbècils... ja comença a ser un costum. Avui han fet el ridícul més espantós dirigint els seus focus, tot l'aparell mediàtic de Madrid, cap als xiulets. Si parlem de xiulets no parlem d'altres coses. I a Madrid, aquests dies, parlen poc de futbol. Si parlem de xiulets potser tots ens oblidarem que va ser el mateix PP qui va apel·lar a la llibertat d'expressió quan xiulaven l'anterior president, el socialista Zapatero.
Ja fa molts anys que m'heu sentit explicar que a la FIFA hi ha coses que passen per accident. Contractes, concessions, adjudicacions de mundials. És una empresa familiar, en el sentit que en l'estament i en algunes feines que s'hi fan o se'n deriven es poden trobar familiars i amics d'alts càrrecs. És senzillament repugnant en ple segle XXI però ningú no ha badat boca fins ara. Els governs, que han arribat a rebre amenaces a les seves seleccions per suposades ingerències amb lleis que toquin el futbol, han callat sempre. Quin president del govern no faria el que fes falta per fer-se una foto amb la seva selecció guanyadora d'un mundial?
Josep Lluís Núñez va voler començar un projecte de reurbanització de tot l'estadi i els terrenys que té el club i després de no poques discussions va haver de deixar els seus projectes al calaix. Va passar el mateix amb la ciutat esportiva de Sant Joan Despí, que Gaspart. L'actual junta directiva també tenia el seu projecte, que va sotmetre a votació entre els socis i amb el qual va arribar a alguns acords amb l'anterior Ajuntament. Ara, l'alcalde ja no hi és, l'equip del consistori és nou de trinca i la seva manera de veure el món, radicalment diferent de la que hi havia abans. M'imagino, només m'imagino, que no se sentiran obligats a res que no estigui firmat i contractat. Perquè aquí, molts cops, el respecte per la paraula donada per un altre que al cap i a la fi és el teu adversari polític no obliga. Al Barça confien que no sigui així. Confien que es respectin els acords a què s'ha arribat, encara que sigui de paraula. Jo, no. Perquè aquí, som així.
Diu Alves que té un peu i mig fora del Barça, que està dolgut amb el club, que l'han tractat malament... i que no dóna noms per no fer mal al club, que encara ha de jugar dues finals. Doncs encara sort. Ja fa molts dies que dic que aquesta renovació s'acabarà firmant, que estan condemnats a entendre's i que cada dia que passa, cada minut que triga de més, és, a més d'innecessari, afegir benzina al foc.
Xavi Hernández diu adéu al Barça després d'haver format part del club durant gairebé 25 anys. La seva trajectòria és espectacular. Les xifres que l'envolten parlen per sí soles. N'hem triat unes quantes que ens ajuden a glossar el seu pas pel Barça.
Ens omplim la boca amb la masia, amb el futbol base, amb els nois del B. Tots hem vist jugar Guardiola al Juvenil, Messi a l'infantil o Amor al Cadet i sabem com ho fa Adama, la força de Dongou o el futur de Samper. Però avui, al Mini, on l'equip es jugava la vida i la categoria hi havia 1.600 persones i el Campos. És veritat que ha plogut però amb un sol de justícia no n'hi ha gaires més. Aquesta és la realitat que tenim i que hauríem d'assumir si som honestos. Que n'hi haurà prou d'anar a Ikea a comprar quatre tamborets quan es faci el nou Mini-Estadi a la ciutat esportiva.
Hi ha una dita àrab que diu que l'home és l'amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules. Avui, aquest àudio que heu sentit i que podeu repassar amb imatges al Facebook d'"El club de la mitjanit", ha corregut per la xarxa com la pólvora. No m'estic enfotent de Roncero. Ho faria si el tingués davant, però no si n'estic parlant en general. Només vull fer notar que fàcil que sembla tot abans de començar i que difícil que pot arribar a ser empassar-se el gripau. Roncero va menystenir la Juve, va somniar que Barça i Bayern s'esbudellarien i ho va arrodonir amb la tornada a casa, on ja volia preparar un homenatge al "chico de la fábrica, Morata". L'homenatge li ha fet Morata a ell.
No serà fàcil perquè en un partit de futbol pot passar de tot i perquè el Bayern de Munic és un gran equip, amb grans jugadors i un enorme entrenador que coneix molt bé el Barça. No, no serà fàcil. Però n'hi hauria d'haver prou d'estar al cas per no haver de dependre d'una inspiració genial i momentània.
L'Albert està en coma. Segurament no podrà guanyar aquest partit. Però ell ha guanyat la lliga. Amb la seva lliçó a tots plegats ha guanyat la lliga. Ha demostrat ser un heroi increïble. És el nostre heroi. El seu homenatge ha de ser posar en valor la seva lliçó. Per la qual va lluitar. I aquest partit no podem deixar que el perdi.
Ahir ens va deixar Joaquím Culla, pare de l'historiador Joan Culla però, sobretot, soci del Júpiter els últims cent anys. Ha mort amb cent tres anys i encara que no va jugar mai a futbol perquè els seus pares estaven preocupats per la seva salut, ha conservat fins a l'últim dia una memòria prodigiosa, un ànim envejable i una estima pel seu equip de tota la vida que li fa molt peculiar . Ens va explicar, perquè ho va viure en primera persona, com muntaven i desmuntaven el camp del seu equip, on cisaven la calç per pintar les ratlles, quan es va convertir en filial de l'espanyol i perquè el va perseguir el règim de Franco. El senyor Culla, història viva de l'esport català, que va veure reunits sota la tribuna del Júpiter Durruti i els seus homes, ens ha deixat a l'edat de cent tres anys. Descansi en pau i, sobretot, gràcies, moltes gràcies pel regal que ha suposat la seva existència.
La ventafocs d'aquest últim sorteig ha tret una victòria del primer partit de la seva eliminatòria. Un dos a un que ho deixa tot obert però que obligarà el Madrid a una remuntada si vol ser a la final. La Vecchia Signora, que feia anys que estava desapareguda del quadre, ha tornat a aparèixer i pot ser complicat eliminar-la. Des del punt de vista esportiu és molt bo. Pels seguidors del Barça... una gran manera de començar la vetlla del Barça-Bayern de demà.
Però m'agradaria saber que pensa Guardiola, com pensa encarar el partit, que pensa lluitar contra el Messi que ell va ajudar a créixer, com desconstruirà l'equip que va formar, com limitarà el futbol que ens va ensenyar. I no se si haurà fet alguna vegada l'exercici de posar-se davant del seu Barça per mirar de guanyar-lo. Si ho feia quan n'era l'entrenador per mirar de trobar i solucionar els seus punts febles. Si ho ha fet després per divertimento, per si de cas. Ara si, ara ho ha de fer. Estic convençut que ho fa des de deu segons després de saber-se el sorteig.
El gest de Messi de donar la pilota Neymar perquè tires un penal quan ell està lluitant per la pilota d'or i pel pitxitxi de la lliga i amb un rival tan odiós des del punt de vista de l'esportivitat com Cristiano, el dignifica, l'honra i el destaca. Mes després del que va passar en l'últim partit de lliga del Madrid on Cristiano no marca i fins i tot s'enfada quan Arbeloa li pren la pilota.
Ara, encara ha estat més espectacular el raonament del president del Getafe, Angel Torres, que ha dit que el Barça ha xutat set cops a porteria i ha fet sis gols i el Getafe n'ha xutat quatre i no n'ha fet cap. És una manera extraordinària de llegir el partit. Amb presidents com aquest els entrenadors poden viure tranquils. Potser és de lletres, perquè deia el Carles Domènech que el Barça ha xutat dinou cops a porteria. I set el Getafe. No deu fer gràcia perdre sis a zero i que et passin la mà per la cara d'aquesta manera. Però amb un comentari tan poc intel·ligent com aquest, l'única cosa que fas és engreixar la derrota i convertir-la en ridícula, perquè queda a l'alçada del comentari. Mai en l'esport hi ha espai pel ridícul. Si es lluita, si es fa el que es pot, no es fa el ridícul. Només es fa, quan un president s'estalvia la magnífica oportunitat que li ha donat el silenci i trenca la dignitat que el seu equip sí que ha tingut al camp.