No hi ha res que amoinï més els qui des del supremacisme tracten l'adversari de supremacista que el compromís efectiu amb un projecte que integri i cohesioni. I deixar l'identitarisme excloent per qui el practica sense avergonyir-se'n ni demanar disculpes. Fa massa temps que això no va d'identitats, va del respecte al principi democràtic del mandat de les urnes.
Atenció a aquesta dada: hi ha més ciutadans que s'autodefineixen com a conservadors entre els votants d'Albert Rivera que a les files del PP. I un toc d'alerta per les forces que comparteixen el suport al 155. El seu electorat està molt més desmobilitzat que l'independentista. Els seus indecisos dupliquen els del sobiranisme. I hi ha deu vegades més abstencionistes que entre les files independentistes.
Ciutadans s'embala, però no encerta a trobar la porta d'entrada a la Generalitat. El partit taronja ha entès que el seu camí més curt per manar a la Generalitat no és guanyar a Catalunya sinó instal·lar-se a la Moncloa. El 155 ha marcat un camí.
El calendari de la investidura és tan just que qualsevol error de càlcul polític podria posar en risc el compromís adquirit d'investir president, fer govern i començar a revertir el 155. I tantes altres actuacions que tenen a veure amb la necessitar de tornar a impulsar polítiques públiques. Però, mentrestant, un munt de gent, al límit d'un atac de nervis
La comunitat educativa, al costat dels professors de l'institut de Sant Andreu de la Barca denunciats per un delicte d'odi per un grup de pares guàrdies civils. Concentracions d'exalumnes, que han sortit al carrer en defensa de la professionalitat dels docents que els van educar. Però al govern del PP només se li acut enviar emissaris del més alt nivell -dos secretaris d'Estat- per reunir-se amb els pares denunciants en plena ofensiva periodística d'assetjament als mestres, amb la publicació de les seves identitats, noms i fotos incloses. Ofensiva amplificada amb piulades com la del líder de Ciutadans, Albert Rivera, que sentenciava que no expedientar els docents era un acte de covardia.
Són presos preventius, no han estat jutjats ni condemnats. La presó preventiva -just pel fet que els priva de llibertat sense cap sentència que els declari culpables de res- només pot ser una mesura excepcional i mai una condemna anticipada. Mantenir-los a sis-cents quilòmetres de casa, desarrelar-los i aïllar-los del seu entorn familiar i social només es pot entendre com una crueltat gratuïta i incompatible amb el dret penitenciari.
Què més cal per demostrar que qualsevol abús sexual no consentit comporta violència? Portarem la víctima a l'extrem d'haver de demostrar que si no hi ha resistència fins a posar la seva vida en risc no hi ha violència? I quin missatge social s'està traslladant amb aquesta sentència? Que en un context de festa, com el dels Sanfermines de Pamplona, la gravetat de determinants comportaments en grup es relativitza i que la llibertat de les dones està sota toc de queda, a partir de l'hora que comença a enfosquir? La Manada: només el nom, aplicat al cas que ens ocupa, ja intimida, violenta i repugna.
La revenja és un plat que se serveix fred i la intriga, la conspiració i l'oportunisme, una determinada manera d'entendre la política. Els que des del seu partit han callat o l'han protegit, ara exclamen que ha fet el que calia. Ha fet el que calia però ho ha fet forçada i ho ha fet quan més li ha calgut al PP. Quan el seu partit ha entès que calia sacrificar-la per no perdre Madrid quan només falta un any per les eleccions a la Comunitat.
El govern espanyol no desescala la tensió. El termini per investir no s'esgota fins al 22 de maig. Quatre setmanes encara perquè Puigdemont faci els seus càlculs i els comparteixi amb Esquerrra. A tot aixó, incapaços de fer valer els seus bons números, algú se'n recorda que Ciutadans va ser la llista més votada?
Quina fal·lera ens ha agafat, de tacar Sant Jordi de groc. On s'ha vist, regalar roses que no siguin vermelles. I fer-ne murals reclamant la llibertat dels que, forçadament, avui no han pogut exercir la seva llibertat. I comprar llibres que ens recorden, orgullosos i alçats, on érem aquell 1 d'octubre de memòria col·lectiva. Sant Jordi és civilitat, massa, per una policia del pensament que avui s'ha quedat a casa, incapaç d'enfosquir una Diada assolellada, lluminosa, d'una llum tirant a groc.
Montoro no té cap necessitat de mentir per protegir l'independentisme. Tothom sap quin és el nivell d'altres informes de la Guàrdia Civil relatius al procés independentista. Llarena, al mig, s'ha decantat abans d'hora. I els tribunals alemanys s'ho deuen estar mirant fregant-se els ulls amb incredulitat.
El jutge Llarena probablement no tornarà a veure els presos que aquests dies està enviant a judici, mentre els acusats continuaran tancats entre els barrots de les seves cel·les. Però la internacionalització del problema català ja s'ha estès com una taca d'oli i agafa unes dimensions i un caire que les institucions espanyoles potser no s'imaginaven.
Amb la seva última resolució, el Tribunal Suprem ens està dient que els delictes de rebel·lió i sedició són intercanviables en funció de si et concedeixen una extradició o te la deneguen? Vol dir que com que els fets van ser els que van ser, els ha vist tothom i no són falsificables s'opta per canviar l'acusació, com qui fa un joc de mans, perquè tenir Puigdemont entre reixes a Espanya passa per davant de tot? Vol dir que les euroordres es poden demanar a la carta i si no me la concedeixes per això te la torno a sol·licitar per allò altre?
Els partits del 155 estan demostrant més presses que el bloc republicà perquè es formi govern i poder certificar que les institucions catalanes es pleguen a les exigències de l'Estat. Cal estudiar bé els moviments però tampoc no convé adormir-se a la palla. Perquè cal estalviar patiment als presos recuperant una Generalita compromesa a treballar per la seva llibertat. Imatges com les de la manifestació d'ahir a Barcelona hi ajuden. Un missatge al món de fortalesa, tenacitat i civisme. Un crit de "no esteu sols". I una exigència d'unitat que torna a recórrer el sobiranisme com una alenada d'aire fresc.
Amb tants fets com hi ha a la vida que ofenen i Rafael Catalá s'ha hagut d'anar a fixar en el llaç groc! Vol saber el senyor ministre què és el que ofèn? Ofèn que la divisa d'un Estat sigui l'"a por ellos" venjatiu per comptes del contrast democràtic d'idees i projectes. Ofèn que l'esperit de revenja els porti a la desproporció en l'ús de la força. Ofèn que ofeguin les males consciències acusant d'odi els qui han patit odi. Ofèn la intel·ligència que portin a la banqueta dels acusats nassos de pallasso, pancartes o la reserva del dret d'admissió en un taller de cotxes. Ofèn terroritzar parlant de terrorisme. Ofèn que es facin els ofesos.