Al jardí del senyor Sales

Joan Sales ha estat un gran oblidat tot i ser el creador d'una de les novel·les més grans i més profundes de la nostra literatura
Joan Sales i Mercè Rodoreda (Arxiu personal de Joan Sales)

Joan Sales i Mercè Rodoreda (Arxiu personal de Joan Sales)

Quan era petita, per Pasqua, anava a cantar caramelles a casa del senyor Sales. Pujàvem les escaletes fins al jardí, ple de plantes, frondós, feréstec, i ens instal·làvem en mitja rotllana. Cantàvem un parell o tres de cançons i paràvem la cistella de vímet -crec que ens la va fer el senyor Pinyol- amb grans llaçades de colors penjades de la nansa.

El senyor Sales i la seva dona, la senyora Folch, ens hi posaven uns dinerets i també uns quants caramels. Jo deuria tenir set, vuit o nou anys i només em preocupava que la gandalla dels cabells, les mitenes, les faldilles i les espardenyes de betes em quedessin prou bé.

Va ser anys després, quan vaig veure la primera fotografia de Joan Sales i Mercè Rodoreda prenent cafè al jardí de Can Sales que em vaig adonar de qui era. I llavors vaig maleir una vegada més les estúpides monges que m'havien mal educat en el postfranquisme i que mai no m'havien parlat de la literatura catalana. Ni d'en Sales ni de ningú. Però també vaig maleir la cultura popular que, durant els anys 70 i 80, corria pels confins del meu barri, just a la frontera entre el Coll i el Carmel. Estava de moda Juan Marsé i els pinxos de barri, i no cal dir que al meu n'hi havia molts. Però pels meus carrers, Juan Marsé no hi era i Joan Sales, sí.

Joan Sales ha estat un gran oblidat, volgudament oblidat. Oblidat pels vencedors, segur, però també pels vençuts, com ell. Sales era un home incòmode, lluny de tots els dogmes, lluny del reduccionisme, i, a més, mai va formar part de les elits culturals catalanes, que també el van oblidar, si és que mai el van considerar.

Encara avui ni el Sales editor -recordem que gràcies a ell llegim Rodoreda, Amat-Piniella, Villalonga, Benguerel o Bertrana- ni l'autor no s'ensenyen a les escoles ni als instituts, i això demostra una vegada més que encara som un país endormiscat i poruc, que no és capaç d'ensenyar a la seva joventut una de les novel·les més grans i més profundes de la nostra literatura i de la nostra guerra.

Perquè va ser la nostra, tot i no voler-la, i perquè no fa pas tant. I perquè "Incerta glòria" no és només una novel·la sobre la guerra, és, sobretot, una novel·la sobre què vol dir ser jove en una guerra. La joventut és la glòria, però només és un instant, perquè el temps ho corromp tot. I llavors la glòria és ben incerta.