Veneçuela, una altra crisi
Veneçuela ha entrat en una nova espiral de violència, amb protestes massives arreu del país que, malauradament, acaben amb l'assassinat de civils en circumstàncies difícils d'investigar.
Igual que fa 4 anys, l'abril del 2013, quan l'oposició no va reconèixer la victòria electoral de Nicolás Maduro i les manifestacions van acabar amb 9 morts. Aleshores, el candidat perdedor, l'opositor Henrique Capriles-Radonsky, no val voler prolongar una protesta al carrer que només hagués aportat més morts i poques solucions, a la crisi.
Les d'ara són com les de fa tres anys, el febrer del 2014, quan la indignació arreu del país van fer un total de 43 morts. Dels tres primers manifestants assassinats amb arma de foc el govern en va responsabilitzar el líder opositor Leopoldo López, que es va entregar i des d'aleshores continua empresonat.
Des de la mort d'Hugo Chávez, a Veneçuela es repeteixen les protestes com si de vàlvules d'escapament es tractés. Però l'olla de pressió continua al foc. La realitat econòmica i social d'aquest país que encara avui figura com el primer en reserves mundials de petroli va cada cop pitjor. "El gobierno actual se asemeja a un animal desbocado", és la sentència clarivident no d'un líder opositor sinó d'un dels ministres d'Economia més ortodoxos del chavisme, Jorge Giordani. A falta de solucions, Giordani descriu així la gestió de Nicolás Maduro:
"No sabe dónde se dirige ni a qué velocidad encontrará el precipicio que pretende ignorar, acelera, promueve y exacerba las tensiones políticas, sociales y económicas, pretendiendo salvarse del desastre en que se encuentra, con consecuencias inevitables para la mayoría de la población dada la inseguridad, el desabastecimiento, la angustia del vivir cotidiano."
D'aquí ve aquesta nova tanda de protestes, del descontentament i de la falta de perspectives d'una sortida democràtica a la polarització atàvica que viu Veneçuela. Canviaran alguna cosa, les manifestacions d'aquests dies? La sortida de les urnes era molt clara, ara fa un any: la convocatòria d'un referèndum revocatori a la meitat del mandat de Nicolás Maduro, o sigui, aquest 2016. Però les exigències del Consell Nacional Electoral van fer del procés de convocatòria una autèntica carrera d'obstacles per a l'oposició. Al final no hi ha hagut revocatori i, per tant, la Mesa d'Unitat Democràtica (MUD) haurà d'esperar-se al 2019 per convèncer els veneçolans que la seva és la millor opció per sortir del bucle en què viu el país. La victòria clara que va aconseguir en les legislatives de l'any passat els ha servit de poc: el xoc entre l'Assemblea Nacional i el govern de Miraflores s'ha convertit en un joc de suma zero: un pretén anul·lar el poder de l'altre i, de moment, amb el poder judicial al seu costat, Nicolás Maduro està guanyant la batalla. Però l'oposició comença a guanyar terreny en un altre camp important: el de la legitimació llatinoamericana de la seva protesta.
Per en aquesta nova tanda de manifestacions, l'objectiu més moderat de la MUD és "recuperar el fil constitucional". Segons el govern, només vol provocar un cop d'estat, però aquest és un argument utilitzat massa repetidament i sense prou proves com per mantenir-se amb força. Precisament perquè cap país llatinoamericà donaria suport a un nou intent d'usurpació a la força del poder com el que va intentar derrocar Hugo Chávez el 2002. Recuperar el fil constitucional vol dir, també, saber esperar dos anys més.
