Vacances per viatjar des del sofà de la mà dels llibres

Segons Daniel Pennac, quan llegim contes a un nen "l'obrim a la infinita diversitat de les coses imaginàries, l'iniciem en les alegries del viatge vertical, el dotem de la ubiqüitat, l'alliberem de Cronos, el submergim en la soledat fabulosament poblada del lector...". Llegir obre horitzons, et fa conèixer gent, et porta a viatjar. Per això avui proposo llibres que permeten viatjar en el temps i l'espai sense moure's del sofà. Més còmode, impossible!
Vacances per viatjar des del sofà de la mà dels llibres
Sant Joan Despí

Vacances per viatjar des del sofà de la mà dels llibres

Segons Daniel Pennac, quan llegim contes a un nen "l'obrim a la infinita diversitat de les coses imaginàries, l'iniciem en les alegries del viatge vertical, el dotem de la ubiqüitat, l'alliberem de Cronos, el submergim en la soledat fabulosament poblada del lector...". Llegir obre horitzons, et fa conèixer gent, et porta a viatjar. Per això avui proposo llibres que permeten viatjar en el temps i l'espai sense moure's del sofà. Més còmode, impossible!
Carmen Amorós
Una parada de llibres al carrer per Sant Jordi

Una llibreria o una agència de viatges?

Llegir obre horitzons, et fa conèixer gent, et porta a diferents llocs. Per això avui proposo llibres que permeten viatjar en el temps i l'espai sense moure's del sofà.

Lisboa

A mi m'ha passat que, llegint un determinat llibre, he tingut ganes d'anar a conèixer els llocs que descriu. Em va passar amb el "Rèquiem: una al·lucinació", d'Antonio Tabucchi. Des que el vaig llegir no vaig parar fins a anar a Lisboa.

A una amiga meva li va passar una cosa similar amb un altre llibre del mateix autor, que ella va dur molt més enllà: després de llegir "El cap perdut de Damasceno Monteiro", l'Ada Parellada, va agafar un avió, se'n va anar a Lisboa, va buscar un local i hi va muntar un restaurant que es va dir "O Acontecimento", en homenatge al diari pel qual treballa Firmino, el periodista protagonista de la història.

I en l'any de la mort de Tabucchi, no puc deixar de recomanar "Afirma Pereira", una gran novel·la basada sobre la trampa que un home qualsevol, que s'alimenta de truites a les fines herbes i beu llimonada, li fa al règim de Salazar, una de les dictadures més llargues del continent europeu.

Un Marcello Mastroianni, gran i fantàstic, va portar al cinema el personatge de Pereira però, tot i que va fer un paper magistral, no va poder transmetre la "ningunitat" del periodista: Mastroianni era massa Mastroianni per a Pereira (és una opinió personal) però això no vol dir que no valgui la pena veure el film. La novel·la pinta ambients més sòrdids; la pel·lícula, més decadents. Qüestió d'interpretació.

Rússia


Mai no he estat físicament a Rússia però Borís Pasternak m'hi ha portat de la mà de "Doctor Jivago", o Givago, una novel·la importantíssima per a la literatura russa i, goso dir, la mundial.

Es tracta d'una obra que reflexiona sobre la vida d'una generació que neix a la Rússia dels tsars, es troba enmig de la revolució i acaba vivint l'experiència soviètica. Però a més d'explicar-nos aquesta transició a través de la vida dels seus personatges, Iuri, la seva dona Tònia, la seva amant Lara, la novel·la és també una reflexió sobre l'art.

Tot i que pugui semblar ambiciosa, que ho és, "Doctor Jivago" és una novel·la fàcil de llegir, llarga però no pas complicada, que guarda per al final un regal: els poemes que Iuri va escriure a Lara a la casa gelada de Varikino, on van viure amb la filla de Lara, Kàtia, un cop Iuri va saber que la seva família havia marxat a l'exili.

Berlín

Per als que volen anar a Berlín o ja hi ha anat, la sèrie "Berlín Noir", de l'escriptor escocès Philip Kerr, és una cita obligada. A través de les anades i vingudes de l'expolicia reciclat en investigador privat, Bernie Gunther ens permet presumir d'haver estat a Berlín com si hi haguéssim viscut molt de temps, des de l'inici de la carrera política de Hitler, de fet.

De gènere negre, amb tots els ingredients que caracteritzen aquest tipus de novel·les, les obres que componen la sèrie són amenes, trepidants, i estan molt ben escrites. Gunter, l'antiheroi tan de moda avui dia, ens guanya el cor pels múltiples marrons en què es troba sovint. I Kerr fa que, tot i que tenen un determinat ordre, puguis llegir les novel·les en qualsevol ordre sense que et perdis res. La seva idea de l'ordre cronològic s'escapa de la meva lògica però aconsegueix que no hi hagi una primera entrega i una segona, etc. Valen la pena, de debò, i llegides en qualsevol ordre.

Nova York

Truman Capote, et porta a la ciutat de Nova York de finals dels anys 50 del segle passat a "Esmorzar al Tiffany's". Holly Golightly, una jove guapa, sofisticada i desenfadada que no ha fet carrera al cinema, és una figura als principals clubs i locals de moda de Nova York. Envoltada d'acompanyants estrafolaris, el seu somni és poder lluir les creacions de la famosa joieria Tiffany's. Narrada en primera persona per un aspirant a escriptor, veí de la protagonista del relat, "Esmorzar al Tiffany's" és una obra potser menor de l'autor que, per la seva llargada, es llegeix d'una tirada.

Quan vaig anar a Nova York la primera vegada em va fer gràcia resseguir els escenaris que encara queden d'aquesta novel·la. Em va sorprendre trobar molts objectes, des de biombos a sotagots, amb la imatge d'Audrey Hepburn caracteritzada com a Holly Golightly; fins i tot vaig anar a un petit restaurant, que m'han dit que ja no existeix, decorat com el pis de Holly.

Capote és molt més que l'autor d'"Esmorzar al Tiffany's", ho és també d'"Altres veus, altres àmbits", de "L'arpa d'herba", d'"A sang freda", però és segurament en aquesta obra on trobem el desllenguat Capote més tendre. I a més, Nova York s'ho val.


Els Balcans


Un dia una amiga em va preguntar per Kosovo, per Sarajevo, per Mostar... "tu que hi entens", em va dir. Jo hi he estat, diverses vegades, treballant de periodista i de cooperant. I com "més hi entenc", menys ho entenc tot plegat.

Els Balcans són territori fronterer entre Orient i Occident, entre nord i sud, entre comunisme i capitalisme, entre Església ortodoxa i catòlica, entre l'imperi otomà i l'austrohongarès. Algunes persones semblen italianes, d'altres alemanyes, d'altres turques, d'altres presenten trets eslaus. I són família, es casaven entre ells i després es van matar entre ells. El mariscal Tito va morir i el que havia bastit al llarg dels anys se'n va anar en orris en molt poc temps. Un psicòpata ultranacionalista i sense escrúpols, Slobodan Milosevic, va acabar amb una Iugoslàvia que, tot i que artificial, funcionava.

Quan em vaig adonar que tot plegat havia de venir de molt més lluny, que els odis no es forgen en només una generació, que la història té molt de pes en aquell tros de món, vaig llegir "El pont sobre el Drina", d'Ivo Andric, en un intent de mirar de saber una mica més d'aquell mosaic que no pot viure en pau.

A través de la història d'un pont de pedra sobre el riu Drina a l'alçada de la ciutat de Visegrad, una ciutat fronterera entre Bòsnia i Sèrbia, Andric desgrana la història dels Balcans entre mitjans del segle XVI i 1914, l'any que va començar la Primera Guerra Mundial.

Un emir d'Istanbul d'origen serbi que havia estat segrestat pels turcs decideix construir el pont que serà l'observador privilegiat de la història de la ciutat on conviuen sense gaires raons els turcs, els jueus i els serbis. L'imperi turc s'afebleix i hi ha sublevacions a la veïna Sèrbia. A Visegrad, als serbis sospitosos se'ls decapita o se'ls empala. A finals del segle XIX, Bòsnia és incorporada a l'imperi austrohongarès i Sèrbia s'independitza. L'arribada dels austríacs capgira els equilibris tot i que no altera del tot una estructura arrelada en els segles i en les tradicions. L'inici de la Primera Guerra Mundial posa data a la voladura de l'arcada central del pont i marca el final d'una època.

La lectura, alliçonadora tot i que no sempre amable, d'"El pont sobre el Drina" contextualitza moltes de les notícies que encara ara trobem als mitjans sobre els conflictes als Balcans.

L'última obra que he llegit d'un altre autor balcànic i que m'ha agradat tant que la vaig regalar per Nadal a diferents persones és d'una autora que encara no ha fet els 27 anys. Tea Obreht, hereva de Mikhaïl Bulgakov, Gabriel García Márquez i el mateix Ivo Andric, va publicar l'any passat "La dona del tigre", una novel·la actual amb aires de realisme màgic en versió balcànica que ens porta endavant i endarrere en el temps a través d'uns paisatges habitats per persones ben reals que conviuen amb mites i llegendes. L'escriptura denota un ofici difícil de trobar en autors tan joves i una aproximació a les relacions humanes com ningú que no hagi viscut una guerra pot haver forjat. I tot i això, la novel·la d'Obreht no és dramàtica, ni trista, ni depriment. I és que per sota de cada frase llueix l'alegria de ser jove, d'estar viva, d'haver superat l'horror de la infantesa i de poder-ho explicar tot plegat amagat entre frases poètiques. Un hit!


NOTÍCIES RELACIONADES