Vacances per desconnectar llegint
Aquest no és un dels drets que Daniel Pennac enumera a la seva obra "Com una novel·la", potser perquè va decidir restringir la llista a només deu drets, com els Deu Manaments. Jo penso que no tot el que llegim ens ha de "culturitzar", també podem llegir per evadir-nos de la realitat quotidiana, per riure'ns-en o per desconnectar de tot. Els llibres que recomano en aquesta entrega crec que compleixen l'objectiu. Bona lectura!
Carmen AmorósActualitzat
El dret a llegir per distreure'ns no és un dels drets que Daniel Pennac enumera a la seva obra "Com una novel·la", potser perquè va decidir restringir la llista a només deu drets, com els Deu Manaments. Jo penso que no tot el que llegim ens ha de "culturitzar", també podem llegir per evadir-nos de la realitat quotidiana, per riure'ns-en o per desconnectar de tot. Els llibres que recomano en aquesta entrega crec que compleixen l'objectiu. Bona lectura!
Un dels meus grans plaers és agafar l'últim llibre d'Andrea Camilleri.
Vaig descobrir Camilleri fa relativament poc. La novel·la policíaca no m'atreia gaire i ara he descobert que considerant-la un gènere fora de la meva òrbita d'interessos m'he perdut moltes coses bones. Aquests últims anys he llegit moltes de les obres de Camilleri, un autor dels grans autors contemporanis europeus, que diu molt més del que sembla sense perdre mai el to irònic i de bonhomia que el caracteritza.
Recomano llegir qualsevol cosa de Camilleri: "Un fil de fum", "La pensió Eva", considerada l'única novel·la d'amor de Camilleri, "El vestit gris"... Però jo m'he enamorat del comissari Montalbano, un inspector de policia amb una nòvia eterna, unes relacions especials amb cada un dels seus subordinats i cada un dels seus caps, un gust exquisit pel menjar i per la literatura, i n'estic convençuda, una manera directa de fer-nos saber tot allò que el mateix Camilleri pensa sobre moltes coses. Sota les trames policíaques, Camilleri amaga assaig, denúncia, periodisme.
Salvo Montalbano ha protagonitzat un munt de novel·les: "La forma de l'aigua", "El gos de terracota", "El lladre de pastissets", "La veu del violí", "L'excursió a Tíndari", "Un gir decisiu", "El primer cas d'en Montalbano", "La paciència de l'aranya", "La lluna de paper", "Les ales de l'esfinx", "El camp del terrissaire" i, l'últim, que vaig acabar ahir a la nit, "L'edat del dubte". N'hi ha més, però encara no han estat traduïts al català.
Al llarg de les novel·les, Montalbano se'ns va mostrant més tendre, més malcarat, més incapaç de deixar la feina, més incapaç de fer un pensament pel que fa a la nòvia, es va fent gran, té dubtes sobre si mateix i sobre tot el que configura el seu món.
En cada nou cas, Montalbano esdevé una mica més de la família.
Recomano llegir Camilleri per desconnectar i passar una bona estona amb una bona història plena de personatges entranyables. Però insisteixo que darrere de cada nou cas del comissari hi ha molta més profunditat que no sembla en primera lectura. Els problemes de la societat italiana, la corrupció a tots els nivells, grans i petits, els immigrants il·legals, l'evolució de la Màfia, la situació del nord respecte del sud, la incultura, el masclisme, la prostitució, etc., etc., etc., són presents en l'univers que freqüenten Montalbano i els seus homes.
Una possibilitat és llegir Camilleri a l'estiu per desconnectar i tornar-lo a agafar alguna tarda plujosa de diumenge d'hivern per descobrir-hi el que va passar desapercebut la primera vegada.
Seguint amb la novel·la policíaca, recomano també les novel·les de Fred Vargas, una de les grans dames del gènere i, per mi, millor que Donna Leon. Vargas és arqueòloga i profundament culta. És capaç d'escriure sense banalitats però sense pretendre res més que entretenir.
Vargas té dos comissaris, Jean-Baptiste Adamsberg i Ludwig Kehlweiler, però en català, que jo sàpiga, només han estat traduïdes 3 obres protagonitzades per Adamsberg: "La tercera verge", "Un lloc incert" i "L'exèrcit furiós". Adamsberg és un home baixet, d'espatlles carregades, nascut als Pirineus, que per als francesos vol dir un rústic del sud, que et guanya per tots els seus defectes més que no pas per les virtuts, com ara, però, la de la tenacitat que li permet acabar resolent els casos, que no la seva vida.
Canviant una mica de registre, a mi em distreuen les novel·les de Ferran Torrent, plenes també de trames corruptes i personatges que, tot i ser molt qüestionables, no arriben a la sola de la sabata dels models reals en què es podrien emmirallar. Torrent és valencià i exerceix com a tal, i la seva literatura retrata sovint el món que té al voltant, com en el cas de la trilogia "Societat Limitada", "Espècies protegides" i "Judici final". Somrius per no plorar, és cert, però gràcies als mitjans de comunicació ens hem construït una cuirassa que ens protegeix de la vida. El retrat que Torrent fa de la societat valenciana, amb personatges que volen ser exagerats però que es queden curts, constitueix una bona literatura d'evasió.
"L'illa de l'holandès", basant-se en la qual es va fer una pel·lícula preciosa, té un registre totalment diferent. Al final de la dècada dels 60, un escriptor i professor universitari marxista és deportat a una illa de la costa mediterrània. Allà es troba amb una societat molt autàrquica en què l'amistat substitueix les coses materials i en què la vida del dia a dia és més important que no pas la vida política i social de la península que viu els últims anys del franquisme.
"Ombres en la nit" es basa en un gran tema que, crec, l'autor no ha explotat a fons. Això no vol dir que la novel·la no m'agradés, vol dir que Torrent n'hauria pogut treure molt més suc i que, penso, es va quedar a mitges. Una llàstima perquè la història de Santiago Cortés, un gitano que va sobreviure a l'holocaust al camp de concentració de Dachau i que torna a València amb una missió encarregada per una organització que persegueix els criminals de guerra nazis, dóna per a més. A València, Cortés retroba persones de la seva infantesa i la seva joventut i d'altres que han arribat al poder de la mà del règim franquista que acaben de teixir la trama, el fil conductor de la novel·la. Una novel·la que, per mi, es queda curta.
Torrent és un autor prolífic que té molta més obra. Si aquestes són la porta per descobrir-lo, bé va. I el mateix passa amb els altres dos autors que recomano avui. Bon estiu!
Un dels meus grans plaers és agafar l'últim llibre d'Andrea Camilleri.
Vaig descobrir Camilleri fa relativament poc. La novel·la policíaca no m'atreia gaire i ara he descobert que considerant-la un gènere fora de la meva òrbita d'interessos m'he perdut moltes coses bones. Aquests últims anys he llegit moltes de les obres de Camilleri, un autor dels grans autors contemporanis europeus, que diu molt més del que sembla sense perdre mai el to irònic i de bonhomia que el caracteritza.
Recomano llegir qualsevol cosa de Camilleri: "Un fil de fum", "La pensió Eva", considerada l'única novel·la d'amor de Camilleri, "El vestit gris"... Però jo m'he enamorat del comissari Montalbano, un inspector de policia amb una nòvia eterna, unes relacions especials amb cada un dels seus subordinats i cada un dels seus caps, un gust exquisit pel menjar i per la literatura, i n'estic convençuda, una manera directa de fer-nos saber tot allò que el mateix Camilleri pensa sobre moltes coses. Sota les trames policíaques, Camilleri amaga assaig, denúncia, periodisme.
Salvo Montalbano ha protagonitzat un munt de novel·les: "La forma de l'aigua", "El gos de terracota", "El lladre de pastissets", "La veu del violí", "L'excursió a Tíndari", "Un gir decisiu", "El primer cas d'en Montalbano", "La paciència de l'aranya", "La lluna de paper", "Les ales de l'esfinx", "El camp del terrissaire" i, l'últim, que vaig acabar ahir a la nit, "L'edat del dubte". N'hi ha més, però encara no han estat traduïts al català.
Al llarg de les novel·les, Montalbano se'ns va mostrant més tendre, més malcarat, més incapaç de deixar la feina, més incapaç de fer un pensament pel que fa a la nòvia, es va fent gran, té dubtes sobre si mateix i sobre tot el que configura el seu món.
En cada nou cas, Montalbano esdevé una mica més de la família.
Recomano llegir Camilleri per desconnectar i passar una bona estona amb una bona història plena de personatges entranyables. Però insisteixo que darrere de cada nou cas del comissari hi ha molta més profunditat que no sembla en primera lectura. Els problemes de la societat italiana, la corrupció a tots els nivells, grans i petits, els immigrants il·legals, l'evolució de la Màfia, la situació del nord respecte del sud, la incultura, el masclisme, la prostitució, etc., etc., etc., són presents en l'univers que freqüenten Montalbano i els seus homes.
Una possibilitat és llegir Camilleri a l'estiu per desconnectar i tornar-lo a agafar alguna tarda plujosa de diumenge d'hivern per descobrir-hi el que va passar desapercebut la primera vegada.
Seguint amb la novel·la policíaca, recomano també les novel·les de Fred Vargas, una de les grans dames del gènere i, per mi, millor que Donna Leon. Vargas és arqueòloga i profundament culta. És capaç d'escriure sense banalitats però sense pretendre res més que entretenir.
Vargas té dos comissaris, Jean-Baptiste Adamsberg i Ludwig Kehlweiler, però en català, que jo sàpiga, només han estat traduïdes 3 obres protagonitzades per Adamsberg: "La tercera verge", "Un lloc incert" i "L'exèrcit furiós". Adamsberg és un home baixet, d'espatlles carregades, nascut als Pirineus, que per als francesos vol dir un rústic del sud, que et guanya per tots els seus defectes més que no pas per les virtuts, com ara, però, la de la tenacitat que li permet acabar resolent els casos, que no la seva vida.
Canviant una mica de registre, a mi em distreuen les novel·les de Ferran Torrent, plenes també de trames corruptes i personatges que, tot i ser molt qüestionables, no arriben a la sola de la sabata dels models reals en què es podrien emmirallar. Torrent és valencià i exerceix com a tal, i la seva literatura retrata sovint el món que té al voltant, com en el cas de la trilogia "Societat Limitada", "Espècies protegides" i "Judici final". Somrius per no plorar, és cert, però gràcies als mitjans de comunicació ens hem construït una cuirassa que ens protegeix de la vida. El retrat que Torrent fa de la societat valenciana, amb personatges que volen ser exagerats però que es queden curts, constitueix una bona literatura d'evasió.
"L'illa de l'holandès", basant-se en la qual es va fer una pel·lícula preciosa, té un registre totalment diferent. Al final de la dècada dels 60, un escriptor i professor universitari marxista és deportat a una illa de la costa mediterrània. Allà es troba amb una societat molt autàrquica en què l'amistat substitueix les coses materials i en què la vida del dia a dia és més important que no pas la vida política i social de la península que viu els últims anys del franquisme.
"Ombres en la nit" es basa en un gran tema que, crec, l'autor no ha explotat a fons. Això no vol dir que la novel·la no m'agradés, vol dir que Torrent n'hauria pogut treure molt més suc i que, penso, es va quedar a mitges. Una llàstima perquè la història de Santiago Cortés, un gitano que va sobreviure a l'holocaust al camp de concentració de Dachau i que torna a València amb una missió encarregada per una organització que persegueix els criminals de guerra nazis, dóna per a més. A València, Cortés retroba persones de la seva infantesa i la seva joventut i d'altres que han arribat al poder de la mà del règim franquista que acaben de teixir la trama, el fil conductor de la novel·la. Una novel·la que, per mi, es queda curta.
Torrent és un autor prolífic que té molta més obra. Si aquestes són la porta per descobrir-lo, bé va. I el mateix passa amb els altres dos autors que recomano avui. Bon estiu!
