Unitats especials de "reclutament"

Unitats especials de "reclutament"

Unitats especials de "reclutament"

La proliferació de vídeos de propaganda a la xarxa ha aconseguit acabar de convèncer els indecisos. Es tracta de documents audiovisuals amb una acurada posada a escena i una brutalitat sense precedents, que igualen amb intensitat i factura tècnica qualsevol film de Hollywood, i que mostren que la guerra ja no només es guanya al camp de batalla.  D'aquí que alguns experts afirmin que Estat Islàmic no només promou la jihad sinó també la ciberjihad. Per exemple, el vídeo titulat "Flames of war" –emès el 16 de setembre del 2014 a través de la productora oficial d'Estat Islàmic, Al Hayat Media–, va ser enviat a la plataforma d'intercanvi d'arxius Paste.it creant múltiples enllaços. Aquests enllaços es van tuitejar a desenes de milers de seguidors en línia que, després, van retuitejar més seguidors i van crear noves pàgines i enllaços en altres plataformes. Paral·lelament, el vídeo es va pujar a YouTube. Una de les pàgines va registrar 18.034 visites tan sols dos dies després, evidenciant una vegada més la velocitat amb què Estat Islàmic aconsegueix amplificar el seu missatge. Tot un triomf mediàtic que ha permès difondre exponencialment la narrativa jihadista arreu del món virtual.

Malgrat aquesta eficàcia, alguns líders jihadistes, com el mateix autodenominat califa Abu Bakr al-Bagdadi, desconfien dels sistemes de comunicació administrats directament pels enemics. No té telèfon mòbil ni tampoc utilitza el correu electrònic perquè és conscient que qualsevol servei d'intel·ligència pot rastrejar-lo a través de l'empremta digital. Per això dirigeix el seu exèrcit com ho feien els califes de l'antiguitat, amb una eficaç xarxa de repartiment de cartes a través de la qual dóna les ordres als seus comandaments i estableix les comunicacions. [1]

Aquí, a Catalunya, alguns també han tingut reticències amb les xarxes socials. Un dels detinguts en l'"operació Caront" dels Mossos d'Esquadra, T. M., retreia a la seva nòvia l'ús de Facebook i li exigia que no s'hi connectés:

T.– No ho sé, però no és bo. Pot ser que el dimoni entri per aquí. El Facebook sencer és el dimoni, i tu em dius què em sembla?

Nòvia–  Doncs depèn de com l'utilitzis.

T.– No, no, no, si ho ha fet un jueu. Això és d'ells. No és nostre. Nosaltres tenim els nostres llibres. No s'ha d'aprendre res del Facebook.

Tot i la desconfiança, els perfils de Facebook i els comptes de Twitter dels combatents i de les seves dones s'han convertit en les armes més eficaces per autopromocionar-se, perquè tenen milers de seguidors arreu del món. En aquests perfils, són els protagonistes de la seva pròpia vida; expliquen la seva vida quotidiana, sentiments i raó de ser. En aquestes presentacions públiques, també hi predominen diatribes contra Occident i nombrosos vídeos en què posen nom als seus enemics. El discurs moltes vegades no és delictiu perquè forma part de la llibertat d'expressió. En una entrevista a la CNN, un desertor d'Estat Islàmic va confirmar que Twitter és el primer pas d'un sofisticat entramat en què els jihadistes capten els seus simpatitzants occidentals a través de llargues converses per Messenger o per Skype, sovint supervisades per una unitat especial de "reclutament".

Aquesta és la sensació que vaig tenir quan vaig conèixer un tal Ousama, que assegurava haver sortit de Tetuan per viatjar a Síria. Deia que era marroquí però parlava un castellà fluid. Vaig topar amb ell a través de la xarxa i, ràpidament, em va demanar un telèfon de contacte per continuar les converses a qualsevol hora del dia i de la nit per WhatsApp i, no gaire més tard, començar les trobades per Skype a hores convingudes. Ell apareixia a plena pantalla i jo fingia que la càmera del meu ordinador no acabava de funcionar. Aquesta situació sempre em generava desconfiança i me l'imaginava en un locutori ple d'altres combatents d'Estat Islàmic que, com ell, seguien la mateixa litúrgia de reclutament virtual. L'Ousama m'ensenyava un "book" de fotografies com a combatent i un altre en la seva vida quotidiana a Deir ez-Zor, una ciutat del nord-est de Síria que havia quedat devastada per la guerra. Assegurava que es dedicava a treure el GPS dels mòbils de la "katiba" perquè no els detectessin els enemics. Era un noi poc corpulent que mostrava la kalàixnikov com un trofeu però que donava la sensació que no l'agafava amb prou destresa. Aquest detall, però sobretot el fet que estigués connectat a internet les vint-i-quatre hores del dia, em feia pensar que la seva feina consistia majoritàriament a captar dones. Aparentment, Ousama buscava esposa.

Ousama–  Vull una dona que sàpiga bé l'islam. I si tu et converteixes, jo t'ho ensenyaré tot.

Anna– Com s'ha de fer?

O.–  Has de comprar un bitllet per Istanbul i, quan hagis arribat, un per Gaziantep. Et quedes a l'Hotel Kelly.

A.–  I quan sigui a l'hotel?

O.– Quan hi arribis, trucaré a una persona perquè et vingui a recollir. En una hora estaràs a Síria. És molt fàcil. I quan entris, et vindré a recollir i vindràs amb mi.

Hi ha noies de França, d'Alemanya, d'Anglaterra. Moltes. Perquè els homes són aquí. Primer, arriben ells. Després, vénen elles. És molt fàcil.

A.– Quant costa?

O.– Te'n vas al banc i demanes un crèdit de 4.000 o 5.000 euros, i compres tot el que et faci falta per venir fins aquí. És normal. No li fas cap mal a Déu.

L'Ousama em facilitava totes les indicacions del viatge pensant que em convertiria i faria el pas per viatjar a Síria, tot i que jo li recordava que era periodista. Però en aquesta condició, ell encara hi veia un triomf major per a la seva causa. La veritat, però, és que les converses no havien arribat a cap punt d'inflexió perquè m'indiqués tants detalls logístics. Semblava que ho hagués fet moltes altres vegades i, probablement, algunes amb èxit. Allò em va fer pensar l'extrema fragilitat d'adolescents que podien caure fàcilment en les manipulacions dels Ousames que corren per la xarxa.

[1] Martín, Javier. "Estado Islámico. Geopolítica del caos." Madrid: Los Libros de la Catarata, 2015, p. 56.

 

"Ombres del present, I: Més preguntes que respostes"

"Ombres del present, II: L'argumentació jihadista: de l'oportunisme apocalíptic a la figura de 'l'escollit'"

"Ombres del present, III: Una relectura dels videojocs: des d''Assassin's Creed' fins a 'Matrix'"

NOTÍCIES RELACIONADES