Una prova de maduresa

Una prova de maduresa

Una prova de maduresa

Actualitzat
Les derrotes existeixen, són doloroses, provoquen frustració, generen impotència, fan sentir la necessitat de trobar motius per explicar-les i costa acceptar-les. Ahir el Barça va acabar de perdre una Lliga que només la il·lusió i la confiança en un equip especial havien revifat. El Madrid va arribar al Camp Nou per guanyar-la, com havia fet el Barça al Bernabéu els tres anys anteriors, i es va imposar sense discussió. No perquè fos superior, sí perquè va governar millor un escenari obert. Guardiola va sacsejar l'equip des de l'alineació, massa transparent amb la necessitat de guanyar com a única via, probablement inquiet per la convicció que el grup necessitava que les seves decisions l'estimulessin en el moment decisiu de la temporada. Va apostar per la defensa de tres com a pla inicial, va sorprendre amb Tello com a extrem esquerra per davant de Pedro i va incloure Thiago al migcamp a prop de Busquets per prevenir les dificultats defensives de la tripleta del darrere. El tècnic va tornar a ser valent, a fer el que sentia malgrat que el preu del sacrifici de Piqué o Cesc pogués ser car, que el repartiment d'espais al migcamp fos un pèl atípic, que es quedés sense pla B perquè era molt atrevit d'entrada. I les "guardiolades", aquelles intervencions de Guardiola contra natura que tenen un alt índex d'èxit i que han conduït el Barça al seu millor moment de la història, no van trobar la química adequada. L'equip es va sentir estrany des de l'inici, abandonat per la precisió que caracteritza el joc blaugrana, una mica angoixat pel fet de no satisfer la necessitat de circular la pilota amb comoditat malgrat tenir un migcampista més. És a dir, el risc de defensar amb tres tenia l'objectiu d'atacar millor i això no passava. En canvi, el Madrid es convencia que allò que ja havia ensenyat als últims partits al Camp Nou, que la distància entre els dos equips s'havia escurçat, era una realitat indiscutible. Va explotar la seva superioritat a pilota aturada per confirmar amb un gol que el Barça havia de viure el partit a remolc, el que va esdevenir definitiu. Tot i que l'equip de Guardiola va millorar i va aixafar el Madrid, no estava fi en aquelles assignatures que necessiten autoritat: el desequilibri i la finalització. No va deixar d'expressar-se com ho vol fer, a través de la pilota; no va abandonar la necessitat de barrejar els principis d'amplitud i profunditat per connectar amb el desequilibri; no va permetre que el Madrid visqués tranquil; no va rendir-se malgrat comprovar que la imaginació havia desaparegut. Van acceptar la rebel·lió com a eina de primers auxilis, va produir oportunitats de gol, encara que no amb prou continuïtat, però va tornar a estavellar-se contra la tendresa en la finalització. Quan Alexis va empatar el partit per la poc reconeguda insistència, la igualada va ser efímera perquè Cristiano Ronaldo va marcar les diferències. Un Barça espès havia tornat a dominar el desenvolupament, encara que el Madrid va governar els temps i les freqüències, però va reincidir en el fracàs a les àrees. L'equip de Guardiola va caure dret perquè el Madrid no el va esborrar, simplement va domar el partit i va ser contundent a les zones on els blaugranes van ser tous. Va perdre un partit i un títol sense renunciar als seus principis, competint amb orgull, reconeixent i felicitant el futur campió. El públic va aplaudir la trajectòria d'una plantilla històrica animant-lo en la derrota, valorant que el verb "perdre" forma part del joc, encara que aquest equip s'hagi esforçat en desmentir-ho. Va pair la derrota amb naturalitat, des de la maduresa. El mateix que està obligat a fer ara la plantilla, amb la perspectiva del partit de dimarts contra el Chelsea. Un equip especial no es pot rendir per un cop que s'ha d'encaixar amb naturalitat, un equip de llegenda no pot trair els seus principis de competir com un grup escollit. Si aprova aquest examen, el Barça jugarà la final de la Champions perquè el futbol no l'abandonarà.