Un litoral català massa urbanitzat s'haurà d'adaptar a més temporals com el Gloria

"El temporal Gloria és excepcional, però a partir d'ara l'excepció serà la regla". Així de contundent s'expressa José Jiménez, catedràtic de l'Escola de Camins de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).

Jiménez admet que l'altura de les onades no s'havia vist en els 20 o 30 anys que han passat des que hi ha registres. Però també recorda que el dia de Sant Esteve del 2008 hi va haver un temporal a la Costa Brava que es va qualificar d'excepcional. I el 2001, un altre temporal excepcional va afectar tota la costa, de Castelló a Portbou.

Per la seva banda, Agustín Sànchez-Arcilla, director del Laboratori d'Enginyeria Marítima de la UPC, ha explicat a "Els matins" que a Barcelona l'altura mitjana de les onades ha estat de 4,5 metres i el 2017 va ser de 5,21 metres. És cert, però, que en alguns llocs han estat molt més altes.
 

No és res de nou

En tot cas, el temporal és excepcional pels danys causats. I el futur que dibuixen els investigadors obliga a preparar-se. Segons Jiménez, les platges són cada vegada més estretes i per això es produeix més impacte en passeigs marítims, edificis i infraestructures. Els danys cada vegada seran més grans.

No és un fet nou i que no s'hagués previst. En el "Tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya", publicat el 2016, ja es deia el següent:

"L'increment del nivell del mar i de la freqüència de les tempestes d'onatge moderat de tardor en els darrers decennis fan preveure un augment del risc d'erosió litoral a causa del canvi climàtic".

Ja fa molt de temps que s'observen pèrdues de superfície de les platges, que sovint s'han compensat amb aportacions de sorra. A la jornada "Platges amb futur: jornada tècnica sobre l'estabilització de les platges al delta del Llobregat", celebrada el desembre passat i coorganitzada per l'Ajuntament de Gavà i l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), el gerent d'aquesta última entitat, Ramon Torra, afirmava això:

"Com a AMB, portem molts anys cuidant i mantenint les platges, però ara hi ha un salt qualitatiu: el que necessitem ara és que hi siguin, que no les perdem".

Durant la jornada es va explicar que en 5 anys s'ha produït una pèrdua sostinguda i significativa de sorra en el litoral metropolità que assoleix un volum de gairebé 500.000 metres cúbics.

Jiménez calcula que a les costes de Barcelona i Tarragona, des de finals dels anys 80, s'han aportat entre 25 i 28 milions de metres cúbics de sorra. Això és fer "el que feia abans el riu. Però el riu portava sediments tot l'any, no una sola vegada".
 

Platges que creixen i platges que minven

S'ha alterat, doncs, l'equilibri natural i s'ha intentat compensar. Però de la mateixa manera que la sorra arriba, en cert moment un temporal se la torna a endur. 

Pres a com mitjana, el retrocés de les platges catalanes no és gaire gran. Jiménez explica que si poséssim tota la sorra de les platges de Catalunya formant-ne una de sola i molt llarga, cada any se'n perdria mig metre.

Potser no sembla gaire, però les platges no són totes iguals ni tenen les mateixes condicions. Algunes poden perdre 2 o 3 metres i d'altres molt poc o fins i tot guanyar. 

En el "Tercer informe" esmentat abans es deia això:

"Les zones més afectades sempre es troben al sud dels ports esportius. En contraposició, a llevant de cada port, apareixen platges que experimenten un avanç significatiu per acumulació de sediments".

És a dir, que algunes platges milloren i altres empitjoren. Això es veu, per exemple, al Masnou, on la platja d'Ocata, a llevant del port, creix, i la de ponent pateix problemes. Segons l'informe, a més del 70% de les platges de Catalunya es produirà un canvi respecte de les condicions inicials. I d'aquest 70%, en el 42% els canvis seran a pitjor i en el 58%, a millor.
 

Respectar la dinàmica natural

De fet, el litoral ja es va recuperant tot sol, com explica Antoni Calafat, del Departament de Dinàmica de la Terra i de l'Oceà de la Universitat de Barcelona:

"Estem en un moment de canvi. El litoral es va ressituant i nosaltres som al mateix lloc".

Es refereix al fet que hem construït infraestructures arran de costa i que a molts llocs això representa un risc que no sempre acabem d'assumir. També hi ha infraestructures que modifiquen els processos naturals, com explica Sánchez-Arcilla:

"Els passeigs marítims poden ser barres de protecció a curt termini, però a llarg o mitjà termini no ho són, perquè no permeten la dinàmica natural de la costa".

Hi ha zones molt més vulnerables, com el delta de l'Ebre. No hi arriben prou sediments, perquè bona part es queden en els embassaments que hi ha més amunt en el riu. El "Tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya" deia això:

"L'Ebre, per ell mateix, és el paradigma de sistema hídric litoral que rep tant els efectes del canvi global des del continent (reducció i canvis en el règim de cabals, reducció de les aportacions de sediment) com des del mar (intrusió marina, erosió litoral)".

En aquest darrer temporal, les baixes pressions han fet pujar el nivell mitjà del mar. I en unes terres que es troben tot just 1,5 metres per damunt del seu nivell, que el mar pugi al voltant d'un metre té uns efectes devastadors. Però l'informe afegia això:

"El marc legal del Pla Hidrològic de la Conca de l'Ebre actual, aprovat el gener del 2016, atorga més recursos als regadius, limita la implementació d'un règim complet de cabals ambientals al tram baix de l'Ebre i esdevé una nova pressió hidrològica que s'afegirà a les que es deriven del canvi climàtic".

Una pressió afegida i uns conreus que demanen protecció. Fa uns anys hi havia el projecte de guanyar una franja a les terres agrícoles per tenir un espai que absorbís els efectes dels temporals. Però sembla que no es va dur a terme.
 

Prendre decisions

I entre les coses que s'haurien de fer i les que es fan hi sol haver diferències. Calafat explica que de vegades es fa un mapa d'inundacions i es veu que en els llocs vulnerables hi ha construccions i per això després no pot sorprendre que algunes quedin afectades. I afegeix:

"El problema és polític i social, no científic. Tenim un litoral molt urbanitzat i fins i tot es fan coses pràcticament damunt de l'aigua. Però qui s'atreveix a prendre certes decisions?"

José Jiménez creu que falta una visió de país en aquest tema i que algú ha de prendre decisions:

"Es pot dir a quines zones pensem que és imprescindible que es mantingui la platja i a quins llocs no cal. Hem de pensar si ho podem mantenir i si s'ha de fer a tot arreu o no. Algú ha de decidir".

Unes decisions que no són gens senzilles. De moment, se'n prenen d'altres. L'AMB ha promogut estudis per saber quina és la part submergida del litoral amb batimetries -mesures de la profunditat- i la part emergida, amb registres mensuals de l'amplada de les platges i l'evolució del volum de sorra.

La conclusió és que hi ha un sistema de barres naturals de sorra submergides, que es troben a 200 metres de distància de la línia de costa, que tenen 1,5 metres d'alçada i que es disposen al llarg de 20 quilòmetres, des de la desembocadura del Llobregat fins a les Botigues de Sitges. Protegeixen eficaçment la platja, però cal determinar amb més investigacions el comportament i la dinàmica d'aquest sistema i si és permanent o fluctuant.

Per Sánchez-Arcilla, les solucions han de ser naturals i basar-se en sistemes de dunes o en vegetació. Les basades en infraestructures, com els dics, no són prou efectives i costen molts diners. 

I una altra cosa és preparar-se. Diu que l'arribada del temporal es coneixia des de cinc dies abans i que les previsions aviat permetran preveure'ls set dies abans. Però no sempre se'n fa cas.

I són problemes que es donen a bona part de la Mediterrània. En una trobada científica al delta del Po, explica Sánchez-Arcilla, s'està comentant per què a Venècia no es van prendre mesures contra l'"acqua alta" si s'havia predit. Potser les autoritats no es van refiar de les previsions, conclou. Però l'"acqua alta" va arribar, amb efectes desastrosos.