Un Estat tuareg a l'Àfrica?
Si l'èxit d'un cop d'estat s'ha de jutjar pels resultats a curt termini, es pot dir que el de Mali ha estat un rotund fracàs. Amb una setmana, els colpistes han vist com tots els països veïns ofegaven el país en un bloqueig draconià que deixa Mali totalment aïllat i, el més humiliant per l'orgull castrense, com els rebels tuaregs han aprofitat el caos a Bamako per accelerar la rebel·lió i conquistar la meitat nord d'aquest extens país. La raó oficial de l'alçament era, precisament, la impaciència dels militars davant la incapacitat del govern derrocat per fer front a la rebel·lió. El de Mali el 2012 no passarà a la història com a exemple de cop d'estat eficaç però els inèdits escenaris que obre, inclosos l'eclosió d'un nou Estat "de facto" al mapa, sí que mereixen una bona dosi d'anàlisi.
En tres mesos, l'exèrcit i l'estat malià han perdut el control d'una extensió de desert quasi equivalent a la suma de França i Alemanya, i la seva autoritat s'ha esfumat de les tres capitals de província --Kidal, Gao i Tombouctou— literalment amb tres dies. Es tracta d'un territori pobríssim, on només viuen 1,3 milions de persones i que els rebels tuaregs anomenen Azawad. Se sap ben poc de com han anat els combats, de la xifra de morts, de les violacions dels drets humans.... Només sabem que en 90 dies més de 200.000 persones (quasi el 20% de la població!) s'han convertit en refugiats o desplaçats de guerra. La zona és tan remota i és tan lluny dels focus internacionals que ni tan sols disposem d'imatges ni informacions fiables del que realment hi passa. Però el que hi passa té conseqüències molt serioses per a la regió.
Les dificultats d'un nou Estat tuareg a l'Àfrica
És qüestió de dies que els tuaregs declarin oficialment la independència de l'Azawad i vegin el seu somni històric fet realitat. Poden dir que tenen el control d'un territori delimitat i aparentment el monopoli de la força per garantir-hi la seguretat, hi ha una població concreta que majoritàriament s'identifica amb els revoltats i disposen d'una organització tradicional (tribus) que podrien servir de base institucional per fer funcionar el país. Tindrien, doncs, tres dels quatre elements necessaris per tenir la categoria d'"Estat". Només els falta el quart, i aquest és clau al segle XXI: el reconeixement internacional.
A l'Azawad ens podem trobar amb una situació molt semblant a la de Somaliland, la república independent del nord de Somàlia que des de fa 20 anys funciona amb prou dignitat com un Estat propi al marge del caos somali però que no ha aconseguit que se la reconegui com a tal. Somaliland i Azawad topen amb una regla sacrosanta en les relacions internacionals, que és la integritat territorial dels Estats. Excepte quan la divisió és pactada per les dues parts, per norma general no s'accepta mai la secessió de parts de països perquè pot establir precedents i perquè modificacions unilaterals de fronteres sempre són sinònims de desordre i inestabilitat, que és el que menys vol la comunitat de països. Amb això, els tuaregs no trobaran mai aliats, ni entre els Estats africans, ni a Europa, ni en cap organisme internacional. Per tant, encara que els "homes blaus" puguin estar anys i anys sent "de facto" un Estat al nord de Mali, es trobaran aïllats i rebutjats per la comunitat internacional que els reclamarà sempre una negociació amb Bamako.
A la falta de reconeixement s'hi ha de sumar algunes incògnites ètniques. Els tuaregs són l'ètnia majoritària al nord de Mali, per bé que també hi ha minories importants (especialment a les ciutats), com els songhay o els fulas, que no està gens clar que vulguin formar part d'un Estat tuareg i podrien molt bé aixecar-se contra els nous "amos". També s'haurà de tenir en compte com actuen els germans tuaregs del veí Níger, que tenen un llarg historial d'aixecaments, que ara estan callats però que de la mateixa manera podrien posar contra les cordes el poder de Niamey (i les estratègiques mines d'urani que França i la Xina exploten a Arlit), de manera que ja tindríem dos països dividits i en guerra.
A nivell polític, els tuaregs tenen el problema intern de la unitat, agreujat a més per la pròpia cultura nòmada del desert, poc propensa a grans aliances i procliu al desconfiança entre tribus. En principi, la revolta està liderada pel Moviment de l'Alliberament Nacional de l'Azawad (MLNA), format a la tardor del 2011 per veterans tuaregs, joves de tendència laica inspirats en la Primavera Àrab i, molt important, pels mercenaris tuaregs que van fugir de la Líbia de Gaddafi, molt ben equipats, tant econòmicament com militarment. L'MLNA és qui porta la direcció política de la revolta i el podríem inscriure en la llarga llista de moviments d'alliberació africans. Ells han protagonitzat la majoria d'ofensives i clarament són l'interlocutor amb qui s'haurà de negociar.
Tenen, però, dos peròs. El primer, la significativa branca salafista que els ha sortit, anomenada Ansar Dine, que estaria més per la implantació de la xaria que per l'alliberació nacional tuareg i que a Tombouctou i Gao ja hauria fet gestos de desafiament a la cúpula de l'MLNA. S'ignora, però, el poder real d'Ansar Dine, fins a quin punt està escindit de l'MLNA, quanta gent són i si realment estem davant d'uns oportunistes o bé representen la temible amenaça salafista que molts pregonen.
El segon però per als rebels és la seva ambigua relació amb Al-Qaeda del Magreb Islàmic (AQMI), que té precisament el seu camp d'actuació, les seves bases i una desena d'europeus segrestats a l'Azawad. Oficialment, tothom de l'MLNA negarà qualsevol relació amb AQMI, però a pocs observadors se'ls escapa que pràcticament les úniques fonts d'ingressos de la regió són el contraban d'armes, drogues, immigrants, etc, i que en aquest camp tant AQMI com els tuaregs hi tenen molts interessos. Per tant, no és estrany que tots dos hagin pogut col·laborar en un passat i mantinguin algun tipus de vincle, ni que sigui econòmic. Sigui com sigui, el que sembla clar és que mentre hi hagi una ombra de sospita que l'MLNA té complicitat amb salafistes i/o Al-Qaeda els tuaregs tindran un problema innegable d'imatge a l'exterior i donaran joc perquè des de Bamako o des de París se'ls deslegitimi i se'ls fiqui tots als mateix sac dels "terroristes".
Continua llegint l'article aquí
En tres mesos, l'exèrcit i l'estat malià han perdut el control d'una extensió de desert quasi equivalent a la suma de França i Alemanya, i la seva autoritat s'ha esfumat de les tres capitals de província --Kidal, Gao i Tombouctou— literalment amb tres dies. Es tracta d'un territori pobríssim, on només viuen 1,3 milions de persones i que els rebels tuaregs anomenen Azawad. Se sap ben poc de com han anat els combats, de la xifra de morts, de les violacions dels drets humans.... Només sabem que en 90 dies més de 200.000 persones (quasi el 20% de la població!) s'han convertit en refugiats o desplaçats de guerra. La zona és tan remota i és tan lluny dels focus internacionals que ni tan sols disposem d'imatges ni informacions fiables del que realment hi passa. Però el que hi passa té conseqüències molt serioses per a la regió.
Les dificultats d'un nou Estat tuareg a l'Àfrica
És qüestió de dies que els tuaregs declarin oficialment la independència de l'Azawad i vegin el seu somni històric fet realitat. Poden dir que tenen el control d'un territori delimitat i aparentment el monopoli de la força per garantir-hi la seguretat, hi ha una població concreta que majoritàriament s'identifica amb els revoltats i disposen d'una organització tradicional (tribus) que podrien servir de base institucional per fer funcionar el país. Tindrien, doncs, tres dels quatre elements necessaris per tenir la categoria d'"Estat". Només els falta el quart, i aquest és clau al segle XXI: el reconeixement internacional.
A l'Azawad ens podem trobar amb una situació molt semblant a la de Somaliland, la república independent del nord de Somàlia que des de fa 20 anys funciona amb prou dignitat com un Estat propi al marge del caos somali però que no ha aconseguit que se la reconegui com a tal. Somaliland i Azawad topen amb una regla sacrosanta en les relacions internacionals, que és la integritat territorial dels Estats. Excepte quan la divisió és pactada per les dues parts, per norma general no s'accepta mai la secessió de parts de països perquè pot establir precedents i perquè modificacions unilaterals de fronteres sempre són sinònims de desordre i inestabilitat, que és el que menys vol la comunitat de països. Amb això, els tuaregs no trobaran mai aliats, ni entre els Estats africans, ni a Europa, ni en cap organisme internacional. Per tant, encara que els "homes blaus" puguin estar anys i anys sent "de facto" un Estat al nord de Mali, es trobaran aïllats i rebutjats per la comunitat internacional que els reclamarà sempre una negociació amb Bamako.
A la falta de reconeixement s'hi ha de sumar algunes incògnites ètniques. Els tuaregs són l'ètnia majoritària al nord de Mali, per bé que també hi ha minories importants (especialment a les ciutats), com els songhay o els fulas, que no està gens clar que vulguin formar part d'un Estat tuareg i podrien molt bé aixecar-se contra els nous "amos". També s'haurà de tenir en compte com actuen els germans tuaregs del veí Níger, que tenen un llarg historial d'aixecaments, que ara estan callats però que de la mateixa manera podrien posar contra les cordes el poder de Niamey (i les estratègiques mines d'urani que França i la Xina exploten a Arlit), de manera que ja tindríem dos països dividits i en guerra.
A nivell polític, els tuaregs tenen el problema intern de la unitat, agreujat a més per la pròpia cultura nòmada del desert, poc propensa a grans aliances i procliu al desconfiança entre tribus. En principi, la revolta està liderada pel Moviment de l'Alliberament Nacional de l'Azawad (MLNA), format a la tardor del 2011 per veterans tuaregs, joves de tendència laica inspirats en la Primavera Àrab i, molt important, pels mercenaris tuaregs que van fugir de la Líbia de Gaddafi, molt ben equipats, tant econòmicament com militarment. L'MLNA és qui porta la direcció política de la revolta i el podríem inscriure en la llarga llista de moviments d'alliberació africans. Ells han protagonitzat la majoria d'ofensives i clarament són l'interlocutor amb qui s'haurà de negociar.
Tenen, però, dos peròs. El primer, la significativa branca salafista que els ha sortit, anomenada Ansar Dine, que estaria més per la implantació de la xaria que per l'alliberació nacional tuareg i que a Tombouctou i Gao ja hauria fet gestos de desafiament a la cúpula de l'MLNA. S'ignora, però, el poder real d'Ansar Dine, fins a quin punt està escindit de l'MLNA, quanta gent són i si realment estem davant d'uns oportunistes o bé representen la temible amenaça salafista que molts pregonen.
El segon però per als rebels és la seva ambigua relació amb Al-Qaeda del Magreb Islàmic (AQMI), que té precisament el seu camp d'actuació, les seves bases i una desena d'europeus segrestats a l'Azawad. Oficialment, tothom de l'MLNA negarà qualsevol relació amb AQMI, però a pocs observadors se'ls escapa que pràcticament les úniques fonts d'ingressos de la regió són el contraban d'armes, drogues, immigrants, etc, i que en aquest camp tant AQMI com els tuaregs hi tenen molts interessos. Per tant, no és estrany que tots dos hagin pogut col·laborar en un passat i mantinguin algun tipus de vincle, ni que sigui econòmic. Sigui com sigui, el que sembla clar és que mentre hi hagi una ombra de sospita que l'MLNA té complicitat amb salafistes i/o Al-Qaeda els tuaregs tindran un problema innegable d'imatge a l'exterior i donaran joc perquè des de Bamako o des de París se'ls deslegitimi i se'ls fiqui tots als mateix sac dels "terroristes".
Continua llegint l'article aquí
