Trenta anys de l'accident de Bhopal: les seqüeles del núvol tòxic
Era la nit del 2 al 3 de desembre de 1984 i alguna cosa va fallar a la fàbrica de plaguicides que l'empresa Union Carbide India tenia a Bhopal, una població de vora un milió d'habitants situada al centre de l'Índia. De fet, tenint en compte el poc cas que els responsables de la factoria havien fet de diversos incidents anteriors, hauria estat estrany que no es produís, un dia o un altre, un accident greu.
Per fabricar plaguicides l'empresa utilitzava una substància anomenada isocianat de metil, que tenia emmagatzemada en tres grans tancs. En un d'aquests, que en contenia 42 tones, hi va entrar accidentalment aigua. Això va provocar una reacció exotèrmica -que genera calor- que va fer saltar la vàlvula de seguretat. Ràpidament es va escampar a l'exterior un núvol tòxic d'isocianat que va començar a provocar problemes d'asfíxia i irritació al gran nombre de persones que vivia a la zona. Es tractava d'una part de la ciutat molt densament poblada i on molts habitatges eren barraques o tenien estructures molt precàries.
Aquella nit hi havia inversió tèrmica i una brisa lleugera que va afavorir que el núvol s'escampés. Molta gent va córrer cap als dos hospitals més grans, però l'atzar va voler que fos en aquella direcció cap a on el vent escampés el núvol. El resultat immediat van ser uns 3.800 morts i nombrosos afectats.
L'empresa i les autoritats no havien preparat cap pla d'emergència per a la població. Sembla que tampoc no es va donar tota la informació durant les primeres hores. La fàbrica tenia alguns elements de seguretat en manteniment des de feia dies. I fins i tot s'havien fet estalvis en coses bàsiques. L'isocianat havia de conservar-se a uns 4,5 graus, però per reduir la despesa no hi havia sistema de refrigeració i la substància estava a temperatura ambient, cosa que augmentava el risc. Malgrat això, l'empresa té una web on justifica les seves actuacions i que contrasta amb la visió del moviment Crida Mèdica de Bhopal.
És difícil calcular amb exactitud quants morts i quants afectats hi va haver. Diverses entitats no governamentals parlen d'entre 20.000 i 25.000, però el govern indi en reconeixia poc més de cinc mil. Encara més difícil és calcular quanta gent en va patir seqüeles, però n'hi ha hagut de tota mena. Dones embarassades van donar a llum nens amb malformacions o problemes de desenvolupament. Moltes persones han patit invalidesa o han necessitat medicació continuada. I avui la contaminació persisteix, no tant per l'isocianat, que es va eliminar, com per metalls pesants que van contaminar l'aigua.
Malgrat això, les compensacions econòmiques van ser molt menors de les que haurien d'haver previst totes aquestes conseqüències. De l'empresa Union Carbide India Limited, l'americana Union Carbide en tenia el 51% de les accions -la resta eren d'inversors indis. El president de la filial índia, Warren Anderson, mai no va ser jutjat. Es va retirar al seu país, els Estats Units, on va tenir una vida plàcida i tranquil·la fins que va morir pocs mesos abans que es complissin els trenta anys de l'accident. L'empresa va ser adquirida el 2001 per Dow Chemical, que sempre ha rebutjat tenir cap responsabilitat, ni tan sols moral, en uns fets que s'havien produït disset anys abans.
Tot això va provocar nombroses protestes dels afectats i dels seus familiars, intensificades quan el juny del 2010 un tribunal de Bhopal va establir penes lleus a vuit treballadors indis de la planta. Un ja havia mort. Els altres, que superaven els 70 anys, van ser posats en llibertat sota fiança. L'empresa va ser multada amb vora 9.000 euros.
Fruit de les mobilitzacions i denúncies, el govern indi ha anunciat recentment que revisarà les xifres. Per a la majoria, probablement serà massa tard.
L'única derivació positiva de l'accident va ser forçar la revisió de la legislació i de les mesures de seguretat a la indústria química i no només a l'Índia. En aquest país es va fer canvis legislatius i el 1986 es va publicar la llei de protecció ambiental i en el seu marc es van imposar normes de seguretat en la manufactura, emmagatzemament i importació de productes químics perillosos i l'elaboració de plans d'emergència. Una llei del 1991 obligava les empreses a tenir una assegurança per poder compensar les víctimes en cas d'accident. Als Estats Units es va fer obligatori, el 1992, un sistema de gestió de seguretat per a indústries que emmagatzemen, produeixen o manipulen determinats productes químics en quantitats superiors a un valor llindar. A Europa la incidència va ser menor, perquè el 1976 hi havia hagut un accident d'abast molt menor a Seveso que va donar lloc a una directiva que porta el nom d'aquesta ciutat italiana.
Malgrat això, el creixement econòmic i industrial accelerat que es viu a l'Índia i en altres països fa que els experts no descartin, ara como ara, que algun dia hi hagi un altre accident amb conseqüències tràgiques.
