Torna la cinta de casset?

Aquesta setmana ha aparegut la notícia que la multinacional japonesa Sony "ressuscitava" la cinta de casset, adaptada als nostres temps. Diu l'empresa que, en una sola cinta, hi cabrien 47 milions de cançons.

Malgrat el titular llaminer, Sony no rescatarà aquell primer walkman de 1980 que va "portabilitzar" la música a instàncies del seu president, Akio Morita, que volia sentir música en els vols que feia entre Japó i EUA.

Aquell walkman era el successor del primer aparell de música portàtil (si exceptuem les ràdios, és clar). S'anomenava "Comediscos" i pretenia ser un reproductor de discos de vinil que es podia portar a qualsevol "guateque" dels anys 70. Portàtil, però només per traslladar-lo, ja que, la fràgil agulla no permetia moure'l mentre sonava.

El casset, a banda de significar escoltar música en moviment -recorden el fúting?-, significava la possibilitat de còpia. Si duplicar discos de vinils era pràcticament impossible, tenir un casset amb "doble platina", com es deia a l'època, era més assequible. I amb la còpia, van aparèixer dos fenòmens: una incipient pirateria (que les discogràfiques ignoraven per la manca de qualitat) i les recopilacions casolanes.

Les recopilacions, una mena de "music sharing" avançat, van donar a la humanitat tota classe de barreges de músiques impossibles, destinades a -principalment- que les parelles s'intercanviessin la música de la seva vida.

A més, amb el Walkman es podien escoltar aquestes cintes regravades, amb dos auriculars, en qualsevol lloc romàntic de referència. Això sí, amb l'inevitable zumzeig de fons propi de les cintes.

El següent pas va ser el Compact Disc, una mena de disc del futur quan va aparèixer. Darrere de la seva superfície daurada es prometia música sense els "clics" ni els "shhhh" dels vinils i del casset. L'era digital acabava de començar. I, amb ella, la possibilitat de la còpia exacta. Al principi, fer recopilacions per parelles es va convertir en una feina a per informàtics avançats, carregats de PCs amb gravadores caríssimes. De mica en mica, es van popularitzar les gravadores de CDs i els discos a mida se sentien en els nous reproductors portàtils, els Discman.

El Discman, paraula que evoluciona del Walkman (on ja no és l'home el que camina, sinó el disc que va amb l'home), va ser un aparell similar al casset però amb més qualitat. Però el pas enrere va ser que si es feia jòguing (l'evolució idiomàtica del "fúting") el làser saltava i la música s'aturava tornant, en certa manera, al model "comediscos" (o "Eatdisk", si s'hagués inventat ara)

Malgrat les limitacions, tornaven les recopilacions en uns CDs etiquetats a mà en retolador permanent que encara sobreviuen actius en algunes llars.

Després de l'icònic disc, va arribar l'era de l'intangible, el MP3. Si a la revolució d'aquests fitxers de només de 3 Mb cada cançó, s'afegia el naixement d'una altra revolució, anomenada Internet, estava servit el còctel molotov que gairebé acabaria amb la indústria discogràfica.

Ja no calia suport físic per enviar les cançons favorites a amics i amants. Només l'e-mail. Era la fi dels paquetets de correu amb un casset o un compacte casolà.

I des d'aleshores fins ara, ha guanyat la simplicitat. Ara, les parelles s'envien per whatsApp l'enllaç a la llista de l'Spotify que han fet per regalar.

L'única cosa que perdura en el temps és la necessitat de regalar una recopilació de les músiques que ens marquen la vida.

I la nova cinta de cassette de Sony amb 148 TeraBytes de capacitat, que es promet com a revival dels 80, de moment, només és per usos professionals informàtics per còpies de seguretat massives de dades. O sigui, no, no torna.

Ara, les cintes ja no contenen recopilacions musicals amoroses sinó milions de dades bancàries i no es fan servir en un walkman en un parc, sinó en un fosc megacentre de dades.

Si, per nostàlgia, volen tornar al casset o en tenen un calaix ple, per internet encara es pot comprar un succedani de Walkman per uns 22 euros. D'això se'n diu retrotecnologia.