Un article de la revista de la FAES nega que la dictadura franquista fos una època feixista
La dictadura franquista no va ser una època feixista. Aquesta és la tesi que defensa el catedràtic de dret polític Manuel Ramírez en un article a l'última edició dels "Cuadernos de Pensamiento Político" de la FAES. En l'estudi de la fundació liberal que presideix José María Aznar s'explica que el règim de Franco es va caracteritzar per l'absència d'una ideologia concreta, ja que l'únic que volia era perpetuar-se al poder. L'autor de l'article atribueix a aquesta falta d'ideologia plena de veritats absolutes l'ensorrament del franquisme posterior a la mort del dictador.
Segons Manuel Ramírez, el sistema autoritari franquista no va tenir una forta ideologia plena de veritats absolutes que va impregnar la societat, tal com va passar a l'Alemanya de Hitler o a la Itàlia de Mussolini. Per això el règim franquista va caure un cop va desaparèixer el seu creador.
En l'article, publicat a la revista de la FAES amb el títol "Fa setanta anys. El règim polític i la seva mentalitat", Ramírez també afirma que Franco va agafar algunes aportacions de diferents fonts, com ara el falangisme de José Antonio Primo de Rivera, però no es va adherir a cap base ideològica. De fet, el catedràtic distingeix fins a tres fases durant el franquisme, caracteritzades, això sí, per la fidelitat al cap d'Estat. La primera va del final de la Guerra Civil al 1945, quan Franco "utilitza" la Falange però sense adoptar el pensament del seu fundador "en la seva totalitat".
La segona és "el franquisme catòlico-empíric", en paraules de Ramírez, i va des del final de la Segona Guerra Mundial fins al 1960. Segons el catedràtic, en aquests anys Franco crea la "democràcia orgànica", basada en les anomenades institucions "naturals": família, municipi i sindicat. Aquesta etapa es caracteritza també per la substitució, en els àmbits de poder, dels falangistes per destacats representants propers a l'Església catòlica.
L'última etapa seria, segons Ramírez, "el franquisme tecnopragmàtic". Aniria des dels anys seixanta fins a la mort de Franco, i estaria basada en la presència dels tècnics en les decisions polítiques. En aquests anys, el franquisme és molt més que Franco, segons l'article, i de la mà de Carrero Blanco arriben al poder "un nou tipus de dirigents qualificats que emprenen els plans de desenvolupament i fan els primers passos per a l'acostament a Europa".
L'autor conclou que els quaranta anys del franquisme van llegar a la societat espanyola una "mentalitat" que va estar vigent fins a començaments dels anys vuitanta i que ha estat l"assignatura pendent" de la democràcia. Els trets fonamentals d'aquesta mentalitat són la despolitització i l'apatia, la pervivència del trauma de la Guerra Civil, la malfiança davant els problemes d'ordre públic, la baixa secularització del pensament i una tendència permanent a recórrer a patrons religiosos tradicionals. Ramírez afegeix que el franquisme també va deixar un profund individualisme que anul·la l'esperit comunitari, a més d'una espècie de necessitat permanent de tenir un enemic proper, i una tendència a la rigidesa a l'hora de mantenir les opinions o postures.
L'article s'ha publicat amb motiu del setantè aniversari del final de la Guerra Civil. La publicació "Cuadernos de Pensamiento Político" és de pagament i no es pot trobar al web de la FAES.
En l'article, publicat a la revista de la FAES amb el títol "Fa setanta anys. El règim polític i la seva mentalitat", Ramírez també afirma que Franco va agafar algunes aportacions de diferents fonts, com ara el falangisme de José Antonio Primo de Rivera, però no es va adherir a cap base ideològica. De fet, el catedràtic distingeix fins a tres fases durant el franquisme, caracteritzades, això sí, per la fidelitat al cap d'Estat. La primera va del final de la Guerra Civil al 1945, quan Franco "utilitza" la Falange però sense adoptar el pensament del seu fundador "en la seva totalitat".
La segona és "el franquisme catòlico-empíric", en paraules de Ramírez, i va des del final de la Segona Guerra Mundial fins al 1960. Segons el catedràtic, en aquests anys Franco crea la "democràcia orgànica", basada en les anomenades institucions "naturals": família, municipi i sindicat. Aquesta etapa es caracteritza també per la substitució, en els àmbits de poder, dels falangistes per destacats representants propers a l'Església catòlica.
L'última etapa seria, segons Ramírez, "el franquisme tecnopragmàtic". Aniria des dels anys seixanta fins a la mort de Franco, i estaria basada en la presència dels tècnics en les decisions polítiques. En aquests anys, el franquisme és molt més que Franco, segons l'article, i de la mà de Carrero Blanco arriben al poder "un nou tipus de dirigents qualificats que emprenen els plans de desenvolupament i fan els primers passos per a l'acostament a Europa".
L'autor conclou que els quaranta anys del franquisme van llegar a la societat espanyola una "mentalitat" que va estar vigent fins a començaments dels anys vuitanta i que ha estat l"assignatura pendent" de la democràcia. Els trets fonamentals d'aquesta mentalitat són la despolitització i l'apatia, la pervivència del trauma de la Guerra Civil, la malfiança davant els problemes d'ordre públic, la baixa secularització del pensament i una tendència permanent a recórrer a patrons religiosos tradicionals. Ramírez afegeix que el franquisme també va deixar un profund individualisme que anul·la l'esperit comunitari, a més d'una espècie de necessitat permanent de tenir un enemic proper, i una tendència a la rigidesa a l'hora de mantenir les opinions o postures.
L'article s'ha publicat amb motiu del setantè aniversari del final de la Guerra Civil. La publicació "Cuadernos de Pensamiento Político" és de pagament i no es pot trobar al web de la FAES.
