Silvestra Moreno, la lluita per la dignitat dels malalts mentals

Silvestra Moreno, la lluita per la dignitat dels malalts mentals

Silvestra Moreno, la lluita per la dignitat dels malalts mentals

Francesc Romero Actualitzat
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge

La tardor del 1986, la plaça que dona entrada a la seu del districte de Nou Barris de Barcelona va ser escenari d'una petita revolució. En aquell moment, era l'antic Institut Mental de la Santa Creu i Sant Pau, i les autoritats el volien tancar i traslladar a altres centres els 200 pacients que encara hi havia. Però molta gent, entre ells molts veïns, s'oposava a la manera de fer-ho. Enmig de la lluita destacava una dona de 50 anys que, sense proposar-s'ho, va deixar empremta en la reforma psiquiàtrica del nostre país. Silvestra Moreno, avui amb 83 anys i un Parkinson que li ha reduït la mobilitat, però no la lucidesa ni l'empenta, ens explica davant de l'antic psiquiàtric com i per què s'hi va veure implicada.

"Jo venia aquí cada dia perquè va ingressar el meu sogre per una demència senil. No hi havia un altre recurs que un hospital psiquiàtric per tractar aquestes persones. No és com ara, que el reconeixement de la demència senil està ben especificat. Entraves i era veure persones que estaven aquí tancades anys i anys, que no tenien coberta aquella necessitat que tenim tots de parlar amb els "demès", ells no disposaven d'això. I vaig dir: 'Senyor, si un dia emmalalteix un dels meus fills i l'haig de portar aquí, jo em moriré. Mentrestant, em dedicaré a ajudar en el que pugui.' I així m'hi vaig involucrar."

 

Silvestra Moreno, presidenta de la Fundació Malalts Mentals de Catalunya
 

Eren els anys 80 i la reforma psiquiàtrica es començava a desplegar pel país. Casada amb un home de mar i mare de quatre fills, Silvestra Moreno va viure de molt a prop tot el canvi. El pas d'un model psiquiàtric que enclaustrava el malalt gairebé per a tota la vida a un altre que l'havia de reinserir i tractar dins la comunitat va ser traumàtic per a molts malalts i per a moltes famílies. Les autoritats tenien pressa per tancar l'Institut per interessos urbanístics, però els recursos sanitaris per substituir-lo encara no hi eren. Alguns professionals i molts familiars es van plantar.

"Nosaltres dèiem: 'Si no hi ha res més que un hospital psiquiàtric i la família no el pot tenir a casa, perquè no l'hi pot tenir, què és el que queda? A on portem el pacient? Al carrer? Senyors, si volen tancar la institució, tanquin-la, però donin una sortida digna a aquestes persones.'"

D'aquelles accions de protesta, amb asseguda pacífica davant dels autocars que havien de traslladar els pacients, se'n va fer ressò la premsa del moment. Però, sense la determinació de Silvestra Moreno, molt possiblement no s'haurien obtingut els resultats desitjats. La seva convicció d'estar lluitant per una causa justa va fer aflorar una líder inesperada en la defensa dels drets de les persones amb trastorns mentals. Davant la manca de suport institucional, molts familiars van decidir crear una Associació, l'Associació de Familiars de Malalts Mentals de Catalunya. Silvestra va acceptar presidir-la, però la seva preocupació ja no era només el seu sogre, que, per la seva edat avançada, sabia que moriria aviat.

"Jo em preguntava: 'I tots els que venen darrere? Què fem amb tota aquesta gent jove? S'ha de lluitar, no tenen parents, no tenen família'. Perquè hi havia molta gent que no tenia família, aquí dintre. I vam començar a lluitar més, a treballar més. I la fiscalia i el jutge de guàrdia van començar també a enviar-me famílies que anaven directament amb problemes als jutjats. I vaig començar a rebre famílies que no tenien res a veure amb l'Institut Mental. Així, a poc a poc, vam començar a caminar."

 

Seu del districte de Nou Barris, antic Institut Mental de la Santa Creu i Sant Pau, Barcelona

 

L'any 1987, i a proposta de la fiscalia, l'Associació es va fer càrrec de la protecció legal de les persones amb trastorn mental que ni les seves famílies ni l'administració no podien tutelar. Cinc anys més tard, Silvestra Moreno va constituir la Fundació Malalts Mentals de Catalunya (FMMC) per ampliar i millorar aquest servei. La seva iniciativa, seguida més tard per altres entitats arreu d'Espanya, va contribuir a accelerar la reforma psiquiàtrica. 25 anys més tard, l'FMMC s'encarrega avui de la tutela legal i l'atenció social de 440 persones amb càrrecs judicials i fa la pretutela de 128 més. L'Associació Encaix, fundada i presidida per l'FMMC, agrupa 12 fundacions tutelars que atenen un total de 3.800 persones amb trastorns mentals de Catalunya.

 

Vídeo relacionat: "Valor afegit": Lluitadora per la dignitat 

 

Silvestra Moreno segueix presidint la Fundació perquè li demanen que ho faci, però diu que està molt tranquil·la si falta algun dia. Està molt agraïda perquè l'equip de 60 persones que treballen per a la Fundació i el Patronat i l'actual directora, Victòria Monell, s'han fet totalment seu el projecte. Monell, que l'acompanya arreu perquè pugui continuar divulgant la seva lluita, confessa tenir-la com un referent d'activisme lúcid. Silvestra ens resumeix en poques paraules el que més valora del que s'ha aconseguit i del que queda per fer.

"La reforma que jo més valoro és que la persona ha passat a ser persona, ésser humà. I crec que són aquestes mateixes persones les que milloraran el model assistencial. Encara els costa i, perquè arribin a tenir les regnes del canvi ben agafades, els falta una mica, encara s'ho han de creure més. Però s'ho han de creure bé, s'han de preparar, han d'estudiar, han de ser com un altre treballador."

I quan surt el tema laboral apareix encara la seva reivindicació més urgent.

"Sempre es treballa amb la idea que no es poden posar a treballar en feines normals i corrents. Això és el que a mi encara em costa d'entendre. Falta encara que s'arribi a tractar-los com a treballadors treballadors."

L'any 2000, tot el sector de la salut mental va demanar per a ella la Creu de Sant Jordi. Sempre la llueix, però, amb la mateixa generositat i humilitat que la caracteritzen, sempre diu el mateix.

"Aquesta creu no és meva, perquè jo sola no hauria arribat on hem arribat. Per arribar aquí m'he hagut d'agafar a molts pals i agafar-me ben fort, perquè, si no, hauria caigut. Una persona no pot fer-ho tot tota sola, necessita un suport al seu voltant per poder arribar on sigui. Aquesta Creu la porto jo, però aquesta Creu és del sector."
 

TEMES:
Salut

VÍDEOS RELACIONATS