"Rumors del Sàhara"
Dos periodistes de TV3 es van quedar a les portes d'Al-Aaiun aquest diumenge. La policia els va obligar a fer marxa enrere quan estaven a punt d'entrar a la capital del Sàhara Occidental. Per raons de seguretat, els periodistes no signen aquest comentari per al 3cat24 en què expliquen l'experiència.
Com que les autoritats marroquines prohibeixen l'entrada de periodistes a Al-Aaiun, la capital del Sàhara Occidental, vet aquí una crònica poc periodística, o potser molt, del que està passant allà a baix. Tirem de telèfon àrab, del boca-orella, i potser escoltarem alguna cosa a l'altra costat del fil...
Resulta que hi ha un equip de dos periodistes catalans que han arribat a Al-Aaiun. Bé, a les portes de la ciutat. Abans, han fet més de 600 quilòmetres per carretera des d'una ciutat marroquina, unes 10 hores de viatge, i han hagut de passar uns 20 controls de la policia. Però a l'últim control, ja a la capital d'aquest territori ocupat, després de mitja hora d'espera els policies els han obligat a pujar al vehicle a corre-cuita. Han demanat explicacions, però l'actitud agressiva i ferma d'un policia vestit de paisà els ha convençut que era millor no enfrontar-s'hi. En aquests moments, estan tornant a casa.
Abans de pujar a l'avió, han explicat alguns detalls sobre la situació al Sàhara:
- Les autoritats marroquines, una setmana després del desmantellament del campament de protesta de Gdim Iziq, continuen enviant reforços cap al Sàhara Occidental. Sobretot furgonetes plenes de policies, que baixen per la carretera que uneix Guelmin amb Al-Aaiun.
- En els controls d'entrada a Al-Aaiun hi ha representats tots els cossos de les forces de seguretat marroquines (gendarmeria, forces auxiliars, exèrcit...). En el control on van negar l'entrada als dos periodistes catalans, hi havia uns 25 homes fortament armats.
- Helicòpters de l'exèrcit marroquí sobrevolen la ciutat per assegurar-se que cap cotxe se salta els controls.
- De nit, una setmana després, encara regna el toc de queda a Al-Aaiun
- Els activistes saharauis coneguts per la seva defensa pacífica dels drets humans no poden ni sortir de casa. En altres ocasions, s'espavilaven per anar a buscar els periodistes i fer-los entrar a Al-Aaiun. Ara molts ni contesten al telèfon.
- Fins ahir, dins de la ciutat hi havia un periodista italià, un representant d'Amnistia Internacional, potser un europarlamentari alemany... ens asseguren que tots han estat expulsats.
També ens han fet arribar algunes reflexions:
- Com la versió oficial dels fets de fa una setmana és que la policia va entrar al campament perquè uns quants criminals (o terroristes, segons una altra versió) havien segrestat als altres 20.000 saharauis que estaven acampats i que la violència no va durar més d'un dia, els dos periodistes catalans no entenen per què encara hi ha un desplegament policial i militar d'aquestes característiques.
- Mentre queda demostrat per enèsima vegada que el Marroc té una ciutat totalment bloquejada, en estat d'excepció, on no s'hi respecta la llibertat de premsa, el govern marroquí està acusant la premsa espanyola de manipular. Em diuen que potser alguns activistes estan manipulant la premsa espanyola però la premsa en si no manipula. Més que res perquè no hi és.
- Ens asseguren que les televisions marroquines parlen del Sàhara Occidental tot el matí, el que anomenen "les províncies del Sud". No donen dades ni expliquen què està passant. Tots els reportatges parlen de la manipulació que està fent la premsa espanyola de les notícies relacionades amb els fets d'Al-Aaiun. No entrevisten cap periodista espanyol. Parlen diversos ministres marroquins. També entrevisten periodistes marroquins que acusen els espanyols de ser parcials i subjectius. Em diuen que aquests reportatges de la televisió marroquina els ha tret el primer somriure dels últims dos dies.
- Als dos periodistes catalans se'ls ha prohibit l'entrada a un territori que, segons la legislació internacional, pertany a Espanya "de iure". En els controls policials de tornada els policies els paraven cada vegada per assegurar-se que marxaven del territori. Des d'ahir a la nit, quan ja es trobaven a 630 quilòmetres d'Al-Aaiun, dos cotxes de policia els segueixen. Es pregunten per què els tenen por les autoritats marroquines. Què és el que no volen que facin o descobreixin?
- L'expulsió d'Àngels Barceló i de dos companys més de la Ser va ser més sonada. Els dos periodistes catalans diuen que podrien haver-se negat a pujar al cotxe i haguessin corregut la mateixa sort. Potser ara en sabríem els noms. Però la qüestió no és aquesta. La qüestió és que l'equip de la Ser no va poder informar del que passava a Al-Aaiun i van haver d'informar del que els passava a ells. I ara ja no entraran més periodistes a Al-Aaiun. Em diuen els corresponsals espanyols destinats a Rabat que es va perdre l'última oportunitat de saber detalls sobre la intervenció marroquina. Creuen que l'Àngels ho va fer amb bona fe, amb la idea de denunciar un bloqueig informatiu. Lamentablement, no ha servit de res...
- Els dos periodistes no comunicaran al govern espanyol la seva marxa "forçosa" d'Al-Aaiun. Creuen que ja ha quedat clar quins són els interessos d'Espanya en aquest afer.
Al final, ens ha sortit un text llarg. És el que té el telèfon àrab. Se sap quan comença la conversa però no quan acaba. Per això sorprèn la reacció marroquina en tot aquest afer, intentant silenciar qualsevol veu saharaui. Al final, com sempre, la veritat, encara que sigui difuminada, se sabrà.
Resulta que hi ha un equip de dos periodistes catalans que han arribat a Al-Aaiun. Bé, a les portes de la ciutat. Abans, han fet més de 600 quilòmetres per carretera des d'una ciutat marroquina, unes 10 hores de viatge, i han hagut de passar uns 20 controls de la policia. Però a l'últim control, ja a la capital d'aquest territori ocupat, després de mitja hora d'espera els policies els han obligat a pujar al vehicle a corre-cuita. Han demanat explicacions, però l'actitud agressiva i ferma d'un policia vestit de paisà els ha convençut que era millor no enfrontar-s'hi. En aquests moments, estan tornant a casa.
Abans de pujar a l'avió, han explicat alguns detalls sobre la situació al Sàhara:
- Les autoritats marroquines, una setmana després del desmantellament del campament de protesta de Gdim Iziq, continuen enviant reforços cap al Sàhara Occidental. Sobretot furgonetes plenes de policies, que baixen per la carretera que uneix Guelmin amb Al-Aaiun.
- En els controls d'entrada a Al-Aaiun hi ha representats tots els cossos de les forces de seguretat marroquines (gendarmeria, forces auxiliars, exèrcit...). En el control on van negar l'entrada als dos periodistes catalans, hi havia uns 25 homes fortament armats.
- Helicòpters de l'exèrcit marroquí sobrevolen la ciutat per assegurar-se que cap cotxe se salta els controls.
- De nit, una setmana després, encara regna el toc de queda a Al-Aaiun
- Els activistes saharauis coneguts per la seva defensa pacífica dels drets humans no poden ni sortir de casa. En altres ocasions, s'espavilaven per anar a buscar els periodistes i fer-los entrar a Al-Aaiun. Ara molts ni contesten al telèfon.
- Fins ahir, dins de la ciutat hi havia un periodista italià, un representant d'Amnistia Internacional, potser un europarlamentari alemany... ens asseguren que tots han estat expulsats.
També ens han fet arribar algunes reflexions:
- Com la versió oficial dels fets de fa una setmana és que la policia va entrar al campament perquè uns quants criminals (o terroristes, segons una altra versió) havien segrestat als altres 20.000 saharauis que estaven acampats i que la violència no va durar més d'un dia, els dos periodistes catalans no entenen per què encara hi ha un desplegament policial i militar d'aquestes característiques.
- Mentre queda demostrat per enèsima vegada que el Marroc té una ciutat totalment bloquejada, en estat d'excepció, on no s'hi respecta la llibertat de premsa, el govern marroquí està acusant la premsa espanyola de manipular. Em diuen que potser alguns activistes estan manipulant la premsa espanyola però la premsa en si no manipula. Més que res perquè no hi és.
- Ens asseguren que les televisions marroquines parlen del Sàhara Occidental tot el matí, el que anomenen "les províncies del Sud". No donen dades ni expliquen què està passant. Tots els reportatges parlen de la manipulació que està fent la premsa espanyola de les notícies relacionades amb els fets d'Al-Aaiun. No entrevisten cap periodista espanyol. Parlen diversos ministres marroquins. També entrevisten periodistes marroquins que acusen els espanyols de ser parcials i subjectius. Em diuen que aquests reportatges de la televisió marroquina els ha tret el primer somriure dels últims dos dies.
- Als dos periodistes catalans se'ls ha prohibit l'entrada a un territori que, segons la legislació internacional, pertany a Espanya "de iure". En els controls policials de tornada els policies els paraven cada vegada per assegurar-se que marxaven del territori. Des d'ahir a la nit, quan ja es trobaven a 630 quilòmetres d'Al-Aaiun, dos cotxes de policia els segueixen. Es pregunten per què els tenen por les autoritats marroquines. Què és el que no volen que facin o descobreixin?
- L'expulsió d'Àngels Barceló i de dos companys més de la Ser va ser més sonada. Els dos periodistes catalans diuen que podrien haver-se negat a pujar al cotxe i haguessin corregut la mateixa sort. Potser ara en sabríem els noms. Però la qüestió no és aquesta. La qüestió és que l'equip de la Ser no va poder informar del que passava a Al-Aaiun i van haver d'informar del que els passava a ells. I ara ja no entraran més periodistes a Al-Aaiun. Em diuen els corresponsals espanyols destinats a Rabat que es va perdre l'última oportunitat de saber detalls sobre la intervenció marroquina. Creuen que l'Àngels ho va fer amb bona fe, amb la idea de denunciar un bloqueig informatiu. Lamentablement, no ha servit de res...
- Els dos periodistes no comunicaran al govern espanyol la seva marxa "forçosa" d'Al-Aaiun. Creuen que ja ha quedat clar quins són els interessos d'Espanya en aquest afer.
Al final, ens ha sortit un text llarg. És el que té el telèfon àrab. Se sap quan comença la conversa però no quan acaba. Per això sorprèn la reacció marroquina en tot aquest afer, intentant silenciar qualsevol veu saharaui. Al final, com sempre, la veritat, encara que sigui difuminada, se sabrà.
