Repensant l'Àfrica (I)

Repensant l'Àfrica (I)

Repensant l'Àfrica (I)

Actualitzat
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge
Els romans van dibuixar un gran buit als seus mapes, més o menys a l'altura del Sàhara, i hi van col·locar el lema "Hic sunt leones" ("Aquí hi ha els lleons"). Pels nostres governants i ciutadans, el lema continua sent vàlid, amb l'única diferència que ara els lleons són escassos.

Les notícies de l'Àfrica no són massa abundants, francament. No hi ha pràcticament corresponsals. Tenim una excolònia, Guinea Equatorial, que pràcticament ningú coneix, i si hi ha interès ara, em sap greu dir-ho, és en gran mesura per les allaus de demandes d'adopció a països com Etiòpia. Només unes poques vegades remou les nostres consciències.

Sembla com si només interessés de l'Àfrica la seva imatge catastròfica i la seva imatge exòtica. La combinació és letal: als diaris i televisions es parla d'infortunis i, a les revistes, com "The National Geographic", els lectors se senten atrets per la bellesa dels paisatges africans. És com si fos necessari transmetre informació sobre l'Àfrica, però en la línia que allà no hi ha esperança, que és terra de salvatges. Desfilen davant nostre notícies de catàstrofes, cops d'estat, gana, epidèmies diverses, i ens parlen de països que desconeixem. Els protagonistes tenen la pell negra, però no són iguals, encara que ho sembli.

Mai s'ensenya la seva cultura i les realitats quotidianes, els experiments socials, els processos democràtics. Els afropessimistes insisteixen en la imatge d'un continent en conflicte permanent, ple de disturbis, matances i repressió; un continent pobre, ple de nens famolencs; un territori fràgil, castigat per les sequeres, els aiguats i les epidèmies; uns governants corruptes i ignorants; uns ciutadans immadurs políticament.

Oblidem que l'Àfrica està esgotada després d'un segle d'esclavitud, explotació colonial, règims comunistes, dictadures capitalistes i cent mil guerres. És cert que encara hi ha moltes fractures que cal superar, i és veritat que la integració del continent negre a l'economia mundial està trastocant estructures socials tradicionals, i que això encara generarà tensions i conflictes, i és probable que les tensions busquin com a pretext les antigues fractures ètniques i religioses. L'Àfrica encara té per endavant dècades de pobresa, refugiats, orfes i el sofriment derivat de la fam i les malalties, derivat de la falta d'assistència i de consol.

Però en aquest context tan complicat, l'Àfrica està ara redescobrint la seva realitat lingüística, cultural i ètnica. Això és tribalisme? A Europa preferim anomenar-ho "Europa dels pobles". L'aventura del redescobriment nacional suposa un esforç d'introspecció, però això topa una vegada i una altra amb el discurs antietnicista occidental: els africans són bàrbars, subdesenvolupats i tribalistes, són uns éssers primitius que mantenen conductes irracionals, víctimes de la seva rancúnia ètnica, incapaços de dominar les seves passions nacionalistes; els seus polítics són corruptes i les seves societats, miserables, no tenen remei. És el discurs simplista i injust que esgrimeixen els que demanen la suspensió de les subvencions concedides als països africans.

Cossos mutilats, persones consumides per la fam i la desesperació, i sobretot la visió gairebé hipnòtica del matxet en mans d'un jove, flipat i drogat. Tot això en contraposició amb les formes "civilitzades" de matar, des de l'aire, a distància, amb tecnologia punta i uniformes nets. Polítics, periodistes, acadèmics, fins i tot treballadors humanitaris, hem col·laborat a construir aquesta realitat il·lusòria sobre les societats africanes. El tribalisme ofereix l'avantatge de no haver d'explicar res més: els conflictes africans s'assumeixen com un fet consubstancial a la conducta de l'home negre. El nacionalisme, segons això, seria el principal flagell del continent, pitjor que la sida, la sequera i la fam. Tota una argumentació que es desfà de seguida, que no explica per què en determinants països, plenament multiculturals, no s'han donat conflictes bèl·lics i sí, en canvi, als pocs estats nació del continent.

Els homes i les dones africanes són invisibles, excepte quan formen part de l'espectacle mediàtic, víctimes dels infortunis de la natura o subjectes passius davant dels atacs irracionals dels nous bàrbars: els senyors de la guerra. Però la persona africana no és una discapacitada social. Ignorem les seves estratègies de resistència contra bandits i dictadors: grups de dones que reivindiquen el seu paper, col·legis professionals que s'escuden en l'ètica per no participar en la repressió o simples ciutadans que es neguen a agafar les armes quan els ho ordenen i que no accepten la lluita armada com a mitjà d'ascens social. Res a veure amb la imatge tòpica de les poblacions africanes, víctimes indefenses davant dels abusos, salvatges que necessiten tutela. Les societats africanes, com la majoria de societats, no estan parades davant de qualsevol crisi social, es posicionen especialment quan alguna cosa els afecta estretament, com és el cas d'un conflicte armat. Una altra cosa són els recursos de què disposen, però gairebé mai es queden quiets esperant l'ajuda externa.

Poc sabem, en efecte, de l'enorme creativitat i dinamisme de les societats africanes, dels seus diversos experiments de convivència multiètnica i multicultural, de la seva solidaritat i la seva hospitalitat. Els mitjans de comunicació parlem poc de les reformes democratitzadores en marxa a dotzenes de països: no parlem de la sort que corren les transicions polítiques a Sierra Leone, Moçambic o el Benín. El més normal és que aquests països només reapareguin als nostres diaris i ràdios quan hi ha noves inundacions, noves guerres, noves catàstrofes o noves epidèmies.

Hi ha una Àfrica que exigeix governs legítims, que rebutja el caciquisme i les pràctiques mafioses, que no vol viure de la caritat i que exigeix a Occident el seu dret a gestionar els seus recursos econòmics i a decidir el seu futur. Són homes i dones a qui no importa parlar de desgràcies i que no culpen Occident de ser l'únic responsable del que estan vivint. Homes que saben que les potències els van colonitzar; van dissenyar fronteres arbitràries, i van separar pobles, ètnies i tribus, i van unir-ne d'altres, però que assumeixen la responsabilitat del que són avui.

A Àfrica hi ha una força vital que prové de les seves més de dues mil cultures i que persisteix en els temps moderns, a pesar de les enormes dificultats internes i externes. Els mals de Àfrica no procedeixen de cap fatalitat, conjur màgic o incapacitat racial. Els seus mals tenen causes molt concretes: una colonització destructora i també una independència mal gestionada. Pels ciutadans de les nostres societats simplement no existeix o, en el cas que existeixi, representa un lloc tenebrós en el qual abunden la fam, la guerra i l'endarreriment crònics, una mena de reserva etnològica, tribus primitives i ciutats plagades de joves desocupats i drogoaddictes i noies guapes però infestades de sida. Tot, o gairebé tot, mentida: si alguna cosa caracteritza els 700 milions d'africans és el seu extraordinari amor a la vida i la seva capacitat de gaudir d'ella. Àfrica travessa un període d'aguda crisi econòmica, política i social. És una estupidesa negar-ho: dels 20 països més pobres del planeta, 16 són africans. Els més miserables són Somàlia i Sierra Leone. D'aquesta tercera divisió mundial, el millor situat és Mali, amb una renda mitjana de tres euros diaris.

Segueix llegint el comentari de Nico Valle aquí.

VÍDEOS RELACIONATS