Records del Palau: fer un concert en sabatilles i posar el mosaic "a grapats"

Tu també pots enviar-nos els teus records!

Històries del cap de sala del Palau de la Musica (pel seu gendre)
Galeria d'imatges

Les vivències que ha viscut Enric Ruiz Royo com a cap de sala del Palau de la Musica Catalana han estat, com us podeu imaginar, ben variades.

N'hi ha de tota mena: bones, dolentes, situacions simpàtiques i d'altres de no tant. Durant 33 anys ha estat treballant al Palau de la Música, primer prop de dotze anys com a acomodador, cosa que el va fer conèixer tots els racons del Palau i establir el tracte amb la gent que hi anava.

Els següents anys va passar a ser el cap de sala: feina que al principi li feia molt de respecte, però que amb els anys s'ha fet seva. Amb bon sentit del humor, amb un saber estar ferm i amb unes responsabilitats complides al peu de la lletra.

Bona mostra d'aquesta bona feina, i per tenir-ne un exemple, és el fet que durant els anys que ha durat la remodelació del Palau no s'ha suspès cap concert ni cap acte, malgrat les queixes de molts músics, directors, etc. per l'estat de les instal·lacions o serveis.

L'Enric, o "el Bigotis", com li diu el seu bon amic Joan Manuel Serrat, ha viscut moltes anècdotes. Seria molt difícil descriure totes les vivències, però tothom coneix l'anècdota del pianista Achucarro, que es va presentar al concert directament de l'hotel ben arreglat, però... amb sabatilles d'anar per casa!!! L'Enric va solucionar el problema deixant-li les seves sabates per fer el concert!! Des de llavors té una gran amistat amb ell.

O com l'oblit del gran mestre Rostropovitx, que va perdre la batuta i van haver de deixar-n'hi una d'emergència!

També recorda el fet d'haver de deixar infinitat de corbates de llacet de tots els colors, faixes i fins i tot un esmòquing a un músic de la cantant María Dolores Pradera. Té una gran infinitat de fotos amb moltes personalitats, músics, actors que han passat per allí, però recorda que no totes les fotos han estat fàcils d'aconseguir. El gran Bebo Valdes es va oferir a fer-se una fotografia amb ell a canvi de la seva corbata!!

També ha viscut etapes de gran tensió, com aquella en què moments abans de començar un gran concert es va rebentar un globus a la sala, amb una escopeta de perdigons. I moments molt difícils, com quan va morir una persona en mig d'un concert.

De ben segur que amb vivències i anècdotes en podria omplir molts llibres.

En resum... L'Enric és una persona amb molt bon caràcter, molt professional i que darrere del seu característic i prominent bigoti amaga una sinceritat i una bondat increïbles.

De fet, així li ho van demostrar els seus companys i amics en el seu merescut homenatge!! De ben segur que al Palau, les muses i les columnes trobaran a faltar les seves corbates musicals i el seu gran cor.

Carles Morales Blanco (el seu gendre)

El relat d'Esperança Figueres

Sóc l'Esperança Figueres, la vídua de Lluís Brú i Borrell, un dels encarregats de les darreres restauracions del Palau de la Música, juntament amb el seu germà Josep. Ara que se celebra el centenari d'aquest edifici històric vull recordar algunes anècdotes emotives al meu marit i a la família Brú, tota una nissaga d'artistes del mosaic.

El gran mestre era l'avi mosaïcista Lluis Brú i Salelles. D'ell havien après el seu fill i el seu nét (el meu home). Recordo que havia sentit més d'una vegada que Antoni Gaudi i Brú Salelles eren col.laboradors i treballaven junts. Gaudí tenia un caràcter molt sec, era molt auster. L'anècdota és que quan en Lluís Brú posava les pedretes del mosaic una a una, ell deia que això era una pèrdua de temps, que s'havien de posar a grapats!

També recordo que no fa gaire vam descobrir un material històric interessantíssim: eren cartes  entre l'avi i altres coneguts en els cercles de la construcció Modernista de l'època. Totes elles quedaven copiades en un llibre de registres. De la mateixa manera, també quedava registrada una còpia de la resposta rebuda. I tot, amb una grafia magnífica. Aquests llibres es conserven actualment al Museu de la Ceràmica d'Esplugues de Llobregat. Els vam descobrir al taller del meu home, ara farà uns deu anys.
I parlant del meu home i del seu taller... Recordo que jo sempre l'estava renyant perquè no llençava res i ho guardava tot. Era molt desendreçat, era com un drapaire! No sabia què hi tenia, allà dins. No obstant, gràcies a aquesta manera de ser d'ell, quan va morir ara fa uns anys, vam fer una ullada a tot el que hi havia i vam descobrir aquests llibres, que són uns tresors, perquè tot està escrit i classificat.

Per sort, en cent anys tota la família Brú va tenir el mateix esperit de guardar-ho, com el meu home, perquè ara ho hem pogut recuperar. Aquest material el va adquirir l'Ajuntament d'Esplugues de Llobregat perquè Lluís Brú i Salelles va iniciar la seva trajectòria professional com a dibuixant de les arts decoratives i va dibuixar gran nombre d'arrimadors per a la Fàbrica de productes ceràmics Pujol i Bausis d'Esplugues. Posteriorment, a principis de segle XX, es dedicà a la realització de mosaics.

L'Ajuntament està projectant un Museu sobre Ceràmica industrial i Modernisme a l'espai de l'antiga Fàbrica Pujol i Bausis. Ara la conservadora del Museu Can Tinturé d'Esplugues, la Marta Saliné, ho ha recuperat tot i n'estem encantats. I això perquè en vida del meu home va començar la seva tesi doctoral sobre els mosaics modernistes.

Quan el meu home va morir, ningú més de la meva família ha seguit la tradició de mosaïcista, ja que els meus fills es dediquen a altres coses. Em vaig emocionar molt amb la celebració del centenari del Palau, dissabte passat. Va estar molt bé.

Esperança Figueres (vídua de Lluís Bru Borrell)

Tu també pots enviar-nos els teus records!