Qui és qui a les eleccions franceses?

• ANÀLISI
• 
  L'últim atac, l'última empenta

  Per Montserrat Besses

A les eleccions franceses d'aquest 23 d'abril es presenten fins a 11 candidats a la presidència de la república. Malgrat això, segons les enquestes, només cinc d'ells tenen possibilitats reals d'aspirar a rellevar François Hollande al Palau de l'Elisi. Qui són? Te'ls presentem!

François Fillon és potser el candidat que més temps fa que està en política. Hi va entrar el 1981 i, des de llavors, ha estat diputat, senador, ministre i, de 2007 a 2012, primer ministre del govern de Nicolas Sarkozy. De fet, Sarkozy va ser un dels rivals que Fillon va batre a les primàries d'Els Republicans, partit hereu de l'antiga UMP francesa. Ara bé, quan semblava que podia ser el líder que retornés l'alternança entre socialistes i conservadors a l'Elisi, ha topat amb diversos escàndols per la contractació de la seva dona i fills per a feines poc justificades. Això li ha passat factura, malgrat que ell insisteix que no se'l jutgi abans d'hora.

Fillon és partidari de reduir fortament la despesa pública i vol suprimir 500.000 places de funcionaris. En l'àmbit laboral, vol suprimir la setmana laboral de 35 hores i endarrerir l'edat de jubilació als 65 anys per al 2022. En seguretat, vol l'expulsió dels estrangers terroristes, criminals o delinqüents un cop hagin estat condemnats en última instància, la creació de 16.000 noves places de presó o implantar la majoria d'edat penal als 16 anys. Potser empeltat pel discurs del Front Nacional, Fillon vol fixar quotes anuals d'immigrants des del Parlament i condicionar les ajudes socials a haver viscut almenys dos anys en territori francès.

Benoît Hamon, el socialista que no votaran alguns líders socialistes
Hamon podria ser l'alumne díscol d'Hollande. Va fer carrera política com a eurodiputat des del 2004 i el 2012 va entrar al govern de François Hollande com a ministre d'Economia i, més tard, d'Educació. El 2014, però, va plegar en desacord amb el president socialista i amb el seu primer ministre, Manuel Valls. Justament, amb Valls es va enfrontar a les primàries socialistes i el va guanyar per un ampli marge. Qui sap si per això Valls ja ha dit que votarà el candidat liberal, Emmanuel Macron.

També pot ser que Valls hagi interpretat que Hamon vol trencar la dinàmica de retallades de l'anterior mandat. Advoca, per exemple per posar en marxa una renda universal o la creació de 500.000 llocs de treball en l'àmbit social. També vol que el 2025 no es venguin cotxes dièsel i que el 50% de l'energia consumida sigui renovable, i anuncia l'adeu a l'energia nuclear en un termini de 25 anys. Hamon també proposa garantir el dret a una mort digna o la legalització del cànnabis.

Emmanuel Macron, el socialista que ara és liberal
Va arribar a la política el 2012 com a secretari de l'Elisi amb Hollande i més tard arribaria a ser ministre d'Economia, cosa que va molestar i molt l'ala esquerra del Partit Socialista. És clar, les seves propostes no són, ben bé, les que tradicionalment hauria defensat el Partit Socialista, sinó d'un caràcter més liberal i de centre. Potser per això va decidir encapçalar un nou moviment, En Marxa!, i presentar-se pel seu compte.
 

Macron és partidari de més flexibilitat laboral, deixar enrere les 35 hores setmanals o suspendre el subsidi d'atur en cas d'haver rebutjat dues feines. En seguretat té punts en comú amb Fillon o Le Pen, i proposa 15.000 noves places de presó, 10.000 nous policies i gendarmes, 5.000 nous policies fronterers europeus i una pujada del pressupost de Defensa fins al 2% del PIB per al 2025.

Macron també fa bandera de l'austeritat i transparència de l'administració pública: vol suprimir 120.000 places de funcionaris en 5 anys, prohibir contractar un familiar a qualsevol diputat o ministre, reduir un terç els parlamentaris i suprimir almenys un quart dels departaments (regions).

Jean-Luc Mélenchon, l'esquerra tradicional
Mélenchon va militar al Partit Socialista fins al 2005, quan va marxar en desacord amb la línia política de la formació i, més tard crearia l'anomenat Partit d'Esquerres. El 2012 ja va concórrer a les presidencials i en la primera volta va aconseguir el millor resultat històric per a l'esquerra. Ara encapçala un nou moviment, La França Insubmisa, que espera recollir tots aquells descontents amb la política econòmica dels governs d'Hollande.
 

Potser per això, centra el seu programa en les mesures socials, com ara l'augment del salari mínim a 1326 euros, la jubilació als 60 anys amb 40 anys treballats o la regularització dels treballadors sense papers. Proposa abandonar l'energia nuclear i el carbó per assolir el 100% renovable el 2050, vol legalitzar el cannabis i defensa la contractació d'almenys 60.000 professors.

En matèria de relacions internacionals, Melenchon s'oposia i molt als tractats de lliure comerç com el CETA (UE-Canadà), advoca per la sortida de l'OTAN i també una renegociació dels tractats europeus que podria portar, fins i tot, a la sortida de la UE. Per cert, si fos per Melenchon, Catalunya hauria de poder fer un referèndum per decidir el seu futur.

Marine Le Pen, la filla que supera el pare
Des que va arribar al Parlament europeu l'any 2004 tothom ja la veia com a possible successora del seu pare, l'ànima del Front Nacional, Jean Marie le Pen. No li agafaria el relleu fins al 2011 i ho va fer amb nota, atès que a la primera volta de les presidencials de 2012 va quedar tercera amb un 17,95% dels vots. Ja llavors ella va dir que, en realitat, els comicis que l'havien de veure créixer eren els de 2017.

Després d'un cicle electoral en què el Front Nacional ha anat guanyant terreny, Marine Le Pen es presenta com l'opció per superar l'alternança històrica de socialistes i conservadors. Hi ha analistes que apunten que encara que el Front Nacional no guanyi, Marine Le Pen ja ha vençut, situant el discurs de l'extrema dreta al centre de l'agenda política francesa i treient el partit d'un cert ostracisme.
 

Del seu programa destaquen, especialment les mesures de seguretat, de les quals s'han encomanat altres candidats. Le Pen vol 15.000 nous policies i gendarmes, 50.000 militars més, servei militar obligatori d'almenys 3 mesos i apujar el pressupost de Defensa fins al 3% del PIB. L'altre focus d'atenció és la immigració.

Le Pen defensa una reducció del saldo migratori a 10.000 entrades l'any, que s'acabi el reagrupament familiar i que es prohibeixin els signes religiosos ostentosos en espais públics (com el burkini). Com l'esquerra, però des d'un altre prisma, reclama renegociar els tractats europeus i organitzar d'un referèndum sobre la permanència de França a la UE sis mesos després de l'inici de les negociacions.