Quan Iglesias abraci Mas

Hi ha dos moments de la història recent, analitzats abastament per sociòlegs i politòlegs de tot el món, que expliquen la situació política actual. Una és la desfeta del comunisme a nivell internacional, simbolitzada amb la caiguda del mur de Berlín i la perestroika a finals dels 80, però evident també en règims asiàtics o sud-americans, com a Nicaragua i la derrota electoral dels sandinistes. La segona és, a finals dels 90, el fracàs de la tercera via socialdemòcrata de Tony Blair, molts votants de la qual es van sentir finalment traïts amb l'ensarronada que li van fer Bush i Aznar a les Açores per entrar a la guerra del Golf.

Derrotats el comunisme i la socialdemocràcia (definit pel politòleg nord-americà Francis Fukuyama fa mes de vint anys com "la fi de la història") i negada la voluntat popular, expressada per exemple en enquestes i multitudinàries manifestacions contra la guerra a l'Iraq, el neoliberalisme tenia el camp expedit per governar, o simplement gestionar les democràcies occidentals pràcticament sense oposició... Més enllà que els mateixos socialistes optessin per fer polítiques econòmiques de dretes. Que és el que ha passat i el que ha acabat amb la socialdemocràcia com a opció creïble per a molts electors d'esquerres. Això ha complicat la vida al progressisme, que ha vist com, dia rere dia, ha hagut de justificar la seva proximitat al poder econòmic, tot i els cops de timó que de tant en tant es donen (llei de la dependència o de matrimonis homosexuals) aparentant unes diferències entre esquerres i dretes sovint purament formals.

Aquestes derrotes són el cultiu de laboratori de la indignació i tot el procés de la desafecció política de l'última dècada. Les classes mitjanes i populars han vist com els seus representants s'han deixat vèncer pels mercats i han salvat els interessos particulars de la banca per una suposada estabilitat social i política. Arribats a aquest punt, les solucions proposades per la base social han estat molt evidents: el 15-M a Madrid i el sobiranisme a Barcelona.

Hi ha evidents coincidències en la gestació d'aquestes propostes alternatives a la victòria de la dreta ja apuntades per Xavier Casals fa uns anys. 

La més clara de les coincidències és la base popular de les iniciatives alternatives, tant del 15-M com del sobiranisme. Recordem les imatges de les concentracions de milers de persones a Madrid i Barcelona exigint canvis que podrien semblar radicals, però que tenen en comú una reivindicació tan simple com la de la democràcia participativa. Amb el temps, alguns polítics acabaran encapçalant les reivindicacions d'aquests moviments: Pablo Iglesias a Madrid i Artur Mas a Barcelona. Tots dos des d'orígens ben antagònics i complexitats diverses, i acompanyats d'altres polítics que participaven també en la recerca d'una sortida política a l'estancament social.

Els dos moviments participen també d'un incomprensible (per a polítics i periodistes conservadors) component: l'apel·lació a la dignitat del poble, a la justícia social i la recerca d'un utòpic be comú més enllà dels interessos personals i de partit. És per això que, tant Podem (que no vol saber res dels excomunistes i socialistes) com el sobiranisme (dissolt en la transversalitat), recelen dels partits i dels polítics clàssics i han anat a buscar persones de la societat civil per engreixar les seves candidatures que representen això, la base, els expulsats del sistema, els que no guanyen mai... Sense esperar beneficis polítics particulars. Per formar una nova majoria alternativa. Molt hàbilment s'han apropiat el llenguatge hegemònic i l'han fet positiu, i han centrat el debat polític en el que els dóna més força: la il·lusió, la justícia social, la democràcia real, la participació directa... mentre que els partits clàssics, sempre a remolc d'aquest debat, han perdut la centralitat de les idees i les energies, prometent regeneració i canvis constitucionals complexíssims que no resoldran els problemes de fons per als pròxims 30 anys, ni satisfaran cap sector social.

Per exemple, en el recent debat al Congrés on s'ha avalat el rescat grec, el ministre de Guindos va posar la frustració i el descontentament social com a causa de les promeses –va dir– "populistes" d'aquests nous sectors, quan en realitat són aquests nous actors polítics el fruit de la desafecció i de les promeses incomplertes dels partits clàssics; del "No ens representen", de l'"En diuen democràcia i no ho és". Durant anys es va parlar de la desafecció i quan sorgeixen alternatives, resulta que són aquestes les que creen frustració... La política i els politòlegs són habilíssims per argumentar el que més interessa en cada moment. I és especial i decebedorament demolidora quan va del bracet de pensadors del nacionalisme banal.

Com Antonio Elorza (El País, 24 d'agost), que reincideix en els mateixos tòpics que fa servir el pensament únic dominant a Espanya per criticar el sense sentit del qui hi discrepa, d'aquella "minoria intolerant" que vol una altra cosa.

En el cas espanyol, tot apunta que Podem ja no serà tan minoritari a partir de desembre i no serà estrany veure impensables aliances al Congrés, o al Parlament, buscant majories que impulsin canvis. Ves que Iglesias no acabi abraçant també Mas.

I sí. L'exemple de Grècia i el frustrant desenllaç de la batalla entre els "davids" grecs i els "goliats" centreeuropeus s'ha resolt com calia esperar: qui paga, mana. Ara, l'avantatge de la història és que no acaba, com va predir Fukuyama. Continua. I per molt que es vulgui negar una realitat, res farà que desaparegui.