Porta oberta a la llegenda
Enllaç a altres textos de l'autor
Ricard Torquemada
Periodista i analista en les transmissions dels partits del Barça a Catalunya Ràdio.
La final de Wembley 2011 serà un punt d'inflexió a la història del Barça, però també a la història del futbol. El Barça ha guanyat la tercera Champions en sis anys; l'obra de Guardiola ha sumat la segona en tres temporades, i el Barça ha coronat mundialment una idea col·lectiva que el planeta admira. El millor Barça va firmar una obra mestra contra el Manchester United des de la possessió de la pilota, la pressió intensa posterior a la pèrdua, la maduració de la jugada per generar escenaris amb avantatge pel desequilibri de Messi i l'ambició per manifestar-se com uns escollits. Aquests són els principis fonamentals d'una expressió col·lectiva que el futbol recordarà per a l'eternitat.
Ferguson no va prendre nota del que va passar a Roma fa dues temporades i va tornar a insistir de manera irresponsable amb un doble pivot per ajuntar Rooney i El Chicharito al davant. Aquesta va ser una invitació a la superioritat numèrica al migcamp, que Guardiola considera l'arrel de l'èxit blaugrana. Rooney tapava la sortida de Busquets, Giggs vivia pendent de Xavi i Carrick ho feia amb Iniesta, provocant que Messi fos l'alliberat en el quatre contra tres. Era el paradís tàctic per al talent blaugrana i només una qüestió de paciència en la circulació perquè l'argentí trenqués la defensa del United. Ferdinand i Vidic van mantenir viu l'equip de Ferguson en situacions d'auxili d'emergència, sobrevivint als atacs del Barça, fins que Pedro va tornar a reivindicar la seva condició d'escollit en una desmarcada cap a una zona verge, control, rematada i gol. Malgrat que el Barça desplegava tota la seva exuberància futbolística, una aparició individual de Rooney, lligada amb una combinació amb el peu delicat de Giggs, va suposar l'empat que intentava confondre el domini blaugrana.
El descans només va ser el preàmbul d'una exhibició incontrolable. Continuant el mateix guió, una aparició puntual d'Alves pel carril exterior va advertir al Manchester United que si ajudava la zona central, el Barça feia mal per fora, i si no ho feia, Messi trencava el partit amb un gran xut exterior que va deixar en evidència un Van der Sar que ha acomiadat una carrera extraordinària amb tristesa. A partir d'aquí, un parell de gestos tècnics de Messi fora de catàleg en forma de driblatge i rematada d'esperó; un golàs de Villa que el fa protagonista principal de la final; la imaginació deliciosa d'Iniesta; l'autoritat de Piqué, i l'entrada de Puyol per guanyar tres Champions al terreny de joc.
Quan tot podia semblar un somni, encara faltava un últim detall per completar la nit. El Barça va tornar a reivindicar la seva condició d'equip que revisa les inèrcies convidant Abidal a recollir la copa de campions amb el braçalet de capità. La quarta Champions pertany a uns jugadors que se situen a l'altura dels més grans de la història; a un tècnic que ha guanyat 11 dels 14 títols que ha disputat en la seva carrera amb un segell futbolístic inimitable, i a una afició que se sent orgullosa i enamorada de l'equip que la representa.
El destí ha volgut que Wembley tanqui un cercle d'èxit amb els colors blaugrana que el futbol en majúscules agraeix.
Ferguson no va prendre nota del que va passar a Roma fa dues temporades i va tornar a insistir de manera irresponsable amb un doble pivot per ajuntar Rooney i El Chicharito al davant. Aquesta va ser una invitació a la superioritat numèrica al migcamp, que Guardiola considera l'arrel de l'èxit blaugrana. Rooney tapava la sortida de Busquets, Giggs vivia pendent de Xavi i Carrick ho feia amb Iniesta, provocant que Messi fos l'alliberat en el quatre contra tres. Era el paradís tàctic per al talent blaugrana i només una qüestió de paciència en la circulació perquè l'argentí trenqués la defensa del United. Ferdinand i Vidic van mantenir viu l'equip de Ferguson en situacions d'auxili d'emergència, sobrevivint als atacs del Barça, fins que Pedro va tornar a reivindicar la seva condició d'escollit en una desmarcada cap a una zona verge, control, rematada i gol. Malgrat que el Barça desplegava tota la seva exuberància futbolística, una aparició individual de Rooney, lligada amb una combinació amb el peu delicat de Giggs, va suposar l'empat que intentava confondre el domini blaugrana.
El descans només va ser el preàmbul d'una exhibició incontrolable. Continuant el mateix guió, una aparició puntual d'Alves pel carril exterior va advertir al Manchester United que si ajudava la zona central, el Barça feia mal per fora, i si no ho feia, Messi trencava el partit amb un gran xut exterior que va deixar en evidència un Van der Sar que ha acomiadat una carrera extraordinària amb tristesa. A partir d'aquí, un parell de gestos tècnics de Messi fora de catàleg en forma de driblatge i rematada d'esperó; un golàs de Villa que el fa protagonista principal de la final; la imaginació deliciosa d'Iniesta; l'autoritat de Piqué, i l'entrada de Puyol per guanyar tres Champions al terreny de joc.
Quan tot podia semblar un somni, encara faltava un últim detall per completar la nit. El Barça va tornar a reivindicar la seva condició d'equip que revisa les inèrcies convidant Abidal a recollir la copa de campions amb el braçalet de capità. La quarta Champions pertany a uns jugadors que se situen a l'altura dels més grans de la història; a un tècnic que ha guanyat 11 dels 14 títols que ha disputat en la seva carrera amb un segell futbolístic inimitable, i a una afició que se sent orgullosa i enamorada de l'equip que la representa.
El destí ha volgut que Wembley tanqui un cercle d'èxit amb els colors blaugrana que el futbol en majúscules agraeix.
