Pobra llei del cinema

Pobra llei del cinema

Pobra llei del cinema

Actualitzat
Xavier Bosch, presentador i director del programa "Àgora"

Xavier Bosch, presentador i director del programa "Àgora"

Un "broker", tan jove com brillant, pregunta a un gat vell de Wall Street: "Ens estem ensorrant?" I el savi veterà li respon sense embuts: "Aquesta no és la pregunta. La pregunta és 'I qui no?'" Aquest és un dels millors diàlegs de la segona part de "Wall Street", la darrera pel·lícula que ha estrenat Michael Douglas abans d'anunciar que té un càncer de gola galopant.

La vaig anar a veure diumenge a Sant Cugat. Lògicament, en castellà. No he tingut l'opció de veure-la ni en la versió original ni, per variar, en català. La nova llei del cinema que el tripartit deixa com a herència hauria d'arreglar, d'aquí a cinc anys, aquesta situació. Però em fa l'efecte que tot plegat quedarà en un brindis al sol, perquè el sector no està per brocs, perquè el defensor del poble o el Constitucional hi tornaran a passar el ribot el dia menys pensat i, sobretot, perquè les tecnologies d'aquí a cinc anys ens permetran una mena de consum a les sales de cinema que encara avui resulta impensable.

Ho vam discutir ahir a l'"Àgora" amb el president de Ciutadans. Albert Rivera -bon regat curt i dots d'orador innegables- considera que la digitalització permetrà ja, demà passat, donar una possibilitat de consumir el doblatge en la llengua preferida de cada client. És una idea. Una idea, sobretot, encaminada a mirar que el castellà no perdi l'estatus tan i tan preferent que té avui en dia a les nostres sales. Pràcticament el 94% de les entrades venudes són per veure cinema doblat al castellà. És una idea, a més a més, que permetria garantir això que anomenen "la llibertat" de l'espectador i de l'empresa privada del sector del cinema.

Sembla estrany que es prefereixi el manteniment d'una llei franquista abans que una llei aprovada per un parlament democràtic. De fet, si mirem què passa a Europa veiem que, molt majoritàriament, s'imposa la versió original a les pantalles. En canvi, en països com Itàlia, Alemanya, Àustria i Espanya, països que van patir directament el feixisme, hi predomina encara el doblatge en la llengua de l'indret. Aquí, per exemple, el 1941 es va copiar la llei del cinema que Benito Mussolini havia dictat a Itàlia, segons la qual totes les pel·lícules havien de ser exhibides doblades a l'italià. Aquí, en espanyol. Aquesta és l'autèntica "llibertat de mercat", una mamella que fa setanta anys que no els para de rajar.