Per què ja no és impossible que Marine Le Pen guanyi (però no guanyarà)
La pregunta més repetida que em fan els meus coneguts aquests dies, atribuint al corresponsal una capacitat d'oracle que jo no li reconec, és "però Marine Le Pen no pot guanyar, no?"
Jo els responc que, poder, estrictament, pot guanyar, cosa que provoca una reacció entre sorpresa, escèptica i temorosa dels meus interlocutors.
Sé que és una hipòtesi molt improbable, però ha deixat de ser impossible, com a resultat d'una suma de factors que resumeixo esquemàticament.
El final del "front republicà"
Aquell cordó sanitari que el 2002 va deixar en un 17,79% Jean Marie Le Pen s'ha anat afluixant, fins a trencar-se. Després de la primera volta, no hi ha hagut un reagrupament de tots els partits per barrar el pas al Front Nacional. Hi ha dos moviments d'aquest període "entre voltes" que canten les exèquies d'aquell front republicà.
El primer és l'acord que ha aconseguit Marine Le Pen amb Nicolas Dupont-Aignan, líder de Debout La France, partit gaullista, conservador, respectablement "republicà". És un tomb històric: per primera vegada, el FN és soci d'una altra formació política, i el seu líder es prepara per ser primer ministre amb Marine Le Pen.
El segon senyal l'ha donat Jean-Luc Mélenchon, líder de la França Insubmisa, evitant demanar el vot per a Emmanuel Macron, posició ratificada després per una consulta entre la militància. Dos terços dels seus seguidors no estan disposats a votar l'exministre. Tot i que Mélenchon exclou el vot a Marine Le Pen, aquesta posició és molt diferent de la que va sostenir fa quinze anys, quan defensava, a peu i a cavall, el vot per a Jacques Chirac contra el patriarca de l'extrema dreta.
La normalització de l'FN
No són només els partits els que assumeixen l'FN com una peça més del tauler polític. Al carrer, aquesta vegada no hi ha hagut massives manifestacions espontànies de ciutadans horroritzats la nit de la primera volta. Els mitjans, és cert, proclamen, tret d'excepcions, els efectes demolidors d'una presidència de Marine Le Pen. Però fomenten permanentment, no només en període electoral, el debat sobre l'agenda que plantegen els dirigents de l'extrema dreta.
A diferència de Jacques Chirac el 2002, Emmanuel Macron legitima la seva rival acceptant participar en el debat cara a cara amb ella. També és clar que, ara, hauria estat vist com una reacció estrafolària i se l'hauria acusat de falta de coratge, una de les etiquetes que li penja constantment l'FN.
El procés de "desdiabolització" ha donat els fruits esperats. L'FN forma part del paisatge polític i fins i tot passa l'examen de la gestió, governant onze municipis. Anar a un míting del Marine Le Pen no és trobar-se en un aplec de caps rapats i vells nostàlgics. Hi ha gent de totes les generacions, de totes les condicions socials i de tota procedència. Hi és menys representada, és veritat, la pluralitat etnicocultural.
El programa social i econòmic
No és casualitat que bona part dels alcaldes frontistes s'hagin imposat en feus de llarga tradició socialista i comunista. El tàndem Marine Le Pen-Florian Philippot ha transvestit el Front Nacional en un partit atractiu per als votants clàssics de l'esquerra.
L'abolició de la polèmica llei del treball, la defensa de les amenaçades 35 hores setmanals o la jubilació als 60 anys són alguns dels hams que inclou el programa populista que permeten superar l'esquema de la divisió esquerra-dreta. La dialèctica se situa, segons Marine Le Pen, entre patriotes i globalitzadors.
L'efecte dels atemptats
Quan els francesos són preguntats sobre quin dels dos candidats creuen que està més capacitat per lluitar contra el terrorisme i per defensar la seguretat, responen molt majoritàriament que Marine Le Pen. Sorprenentment, després que 230 persones hagin mort per la violència jihadista en atemptats en aquest quinquenni, la qüestió de la seguretat no ha tingut un protagonisme central en la campanya, fins a l'atemptat dels Camps Elisis.
El vot de la por té molts registres, i sentir propera l'amenaça el pot fer créixer. És veritat que les enquestes no han detectat que l'expectativa de vot de Marine Le Pen hagi crescut a conseqüència de l'atac, però escric aquestes ratlles dimecres, i encara falten quatre dies per a la segona volta.
El context internacional
L'historiador François Durpaire em deia en una entrevista que hi ha una "tempesta perfecta" que afavoreix Marine Le Pen, que té en el marc internacional un dels seus vectors principals. És simplista i caricatural, potser, pensar que perquè Trump s'hagi imposat als Estats Units o perquè els britànics hagin optat pel Brexit, Le Pen hagi de guanyar a França. Però en política hi ha un intangible impossible de calcular: les "dinàmiques".
I no es pot obviar que hi ha una dinàmica internacional determinada, en què els populismes guanyen terreny i els lideratges unipersonals, amb perfils antisistema, s'imposen. En un món de Trumps, Putins, Erdogans, Kaczynskis i Orbans, molts francesos poden optar per posar el poder en mans de qui té el perfil més adequat per enfrontar-s'hi. El tancament nacional, el proteccionisme i la intransigència figuren en l'agenda internacional i en el programa de Marine Le Pen.
Un rival que convida a l'abstenció
Emmanuel Macron és un producte polític tan insòlit i tan carregat d'incerteses que provoca dues reaccions contradictòries: per una banda, l'entusiasme dels qui li compren una proposta "positiva" plenament dins el sistema, però amb formes i cares noves, allunyades dels partits clàssics.
Per l'altra, l'enorme desconfiança derivada de la seva ideologia "flou", dels dubtes sobre la seva independència dels lobbys i poders financers, de la seva trajectòria mínima o de la sospita de ser una mena de cara "B" del denostat François Hollande. Només una tercera part dels que diuen que el votaran ho fan per convicció.
Per a la resta, és un mal menor. L'opció "ni-ni" pot marcar un rècord en aquesta segona volta, i l'abstenció podria ser la més alta de la cinquena república, mentre que l'electorat de Marine Le Pen estarà absolutament mobilitzat. A més, dilluns 8 és festiu a França, commemoració del final de la Segona Guerra Mundial. El pont pot ser un incentiu més per absentar-se de la cita amb les urnes.
Dit tot això, el sentit comú i qualsevol anàlisi seriosa conclou que no, que Marine Le Pen no guanyarà. No sembla que s'hagin d'equivocar totes les enquestes, ni que s'hagi d'emportar tots els vots del 18% d'indecisos.
Segurament aconseguirà un resultat històric, amb una diferència inferior a vint punts, quan el seu pare va quedar a més de vuitanta de Jacques Chirac el 2002.
Aquest no és un mal escenari per a la presidenta del Front Nacional, que pot marcar-se, per edat (48 anys) i per progressió electoral, l'objectiu del 2022 per culminar un assalt a la presidència que a diferència de Macron, haurà tingut un llarg recorregut. També Mitterrand es va haver de presentar tres vegades abans d'aconseguir-ho.
