Pasqual Maragall posa punt final a una relació plena de distanciaments amb el PSC
Pasqual Maragall ha posat punt final a la seva etapa de set anys al capdavant del PSC després d'una relació plena de distanciaments entre l'aparell del partit i la marcada personalitat de l'exalcalde de Barcelona i expresident català, que també s'ha distanciat de José Luis Rodríguez Zapatero. Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941) mantindrà el seu carnet d'afiliat de base -diu que no li agrada la paraula "militant"-, encara que no s'ha sentit mai a gust amb la disciplina d'un partit que tampoc va tenir inconvenients en més d'una ocasió a expressar la incomoditat que li suposava l'heterodòxia del seu líder.
L'expresident català va decidir deixar la presidència del partit després de renunciar a ser el candidat electoral del PSC en les eleccions autonòmiques, una postura que va adoptar després d'una entrevista amb José Luis Rodríguez Zapatero en la qual el president del govern central li va admetre, segons que va explicar el mateix Maragall, que preferia José Montilla com a candidat a la Generalitat. El PSC tampoc el va defensar.
En el seu discurs de comiat davant l'executiva del PSC -òrgan que no trepitjava des del mes de desembre passat-, Maragall només ha tingut algun retret explícit, i ha estat per a Zapatero i el PSOE, per la seva actitud durant el procés de reforma estatutària. Són públiques les seves diferències amb el secretari general del PSOE, de qui va dir haver-se sentit "personalment traït" després de prometre aquest que donaria suport a l'Estatut que aprovés el Parlament. "El Zapatero federalista ha deixat pas a un Zapatero felipista", va opinar Maragall, que recentment va crear malestar al PSC en dir que l'esforç per reformar l'Estatut no valia la pena perquè considerava necessari que abans es reformés la Constitució.
Maragall és un polític diferent, heterodox i amb fortes dosis de personalisme, i li costa adaptar-se a les directrius de partit. Algunes de les seves opinions han arribat a encunyar un terme propi, les "maragallades", que al marge que poguessin ser encertades o errònies, mai no han deixat indiferent ningú, per la seva espontaneïtat i per l'enrenou que han generat en els mitjans de comunicació.
L'home que va assolir la fita històrica d'aconseguir la presidència de la Generalitat per als socialistes el 2003, una plaça que semblava inabastable per a aquest partit, ha hagut de lluitar amb una relació difícil amb la cúpula del PSC, tant en la seva etapa al capdavant de l'Ajuntament, com després quan presidia el govern català. De fet, Maragall va abandonar el setembre de 1997 l'alcaldia de Barcelona per les seves diferències amb la federació barcelonina del PSC.
El partit el va rescatar, després d'exercir un any la docència a Roma i Nova York, per enfrontar-se a Jordi Pujol en les autonòmiques de 1999, en les quals malgrat guanyar en vots no va accedir a la Generalitat. Quatre anys més tard va aconseguir la presidència del govern català després de pactar amb ERC i ICV-EUiA.
Maragall passarà a la història per ser el president del nou Estatut d'Autonomia de Catalunya, text encara pendent de diversos recursos al Tribunal Constitucional, mentre que com a alcalde se'l recordarà sobretot pels Jocs Olímpics de 1992. Sempre ha tingut un discurs propi, paral·lel al partit. Una de les seves principals obsessions ha estat recuperar el grup parlamentari propi del PSC al Congrés, opció vista amb recel des de Ferraz. Ara, el següent repte de Maragall és contribuir a la creació o extensió del Partit Demòcrata Europeu, a estil i semblança del Partit Demòcrata nord-americà.
Maragall es va iniciar en la política durant la seva etapa universitària, en la qual va militar en el Front Obrer de Catalunya i en el Moviment Febrer, del qual va ser cofundador a Catalunya el 1962. Més tard, el 1975 va participar en la fundació de Convergència Socialista de Catalunya, que posteriorment es va integrar en el PSC-PSOE, on va crear la Federació de Barcelona. Ja al PSC, Maragall va ser secretari de Política Municipal i membre de la seva executiva des de 1994. En el X Congrés (2000) va ser elegit president del partit i reelegit en l'XI Congrés (2004).
Nét del poeta Joan Maragall, Pasqual Maragall i Mira va néixer a Barcelona el 1941 i està casat des de 1965 amb Diana Garrigosa, amb qui ha tingut dues filles i un fill, que ja l'han fet avi.
En el seu discurs de comiat davant l'executiva del PSC -òrgan que no trepitjava des del mes de desembre passat-, Maragall només ha tingut algun retret explícit, i ha estat per a Zapatero i el PSOE, per la seva actitud durant el procés de reforma estatutària. Són públiques les seves diferències amb el secretari general del PSOE, de qui va dir haver-se sentit "personalment traït" després de prometre aquest que donaria suport a l'Estatut que aprovés el Parlament. "El Zapatero federalista ha deixat pas a un Zapatero felipista", va opinar Maragall, que recentment va crear malestar al PSC en dir que l'esforç per reformar l'Estatut no valia la pena perquè considerava necessari que abans es reformés la Constitució.
Maragall és un polític diferent, heterodox i amb fortes dosis de personalisme, i li costa adaptar-se a les directrius de partit. Algunes de les seves opinions han arribat a encunyar un terme propi, les "maragallades", que al marge que poguessin ser encertades o errònies, mai no han deixat indiferent ningú, per la seva espontaneïtat i per l'enrenou que han generat en els mitjans de comunicació.
L'home que va assolir la fita històrica d'aconseguir la presidència de la Generalitat per als socialistes el 2003, una plaça que semblava inabastable per a aquest partit, ha hagut de lluitar amb una relació difícil amb la cúpula del PSC, tant en la seva etapa al capdavant de l'Ajuntament, com després quan presidia el govern català. De fet, Maragall va abandonar el setembre de 1997 l'alcaldia de Barcelona per les seves diferències amb la federació barcelonina del PSC.
El partit el va rescatar, després d'exercir un any la docència a Roma i Nova York, per enfrontar-se a Jordi Pujol en les autonòmiques de 1999, en les quals malgrat guanyar en vots no va accedir a la Generalitat. Quatre anys més tard va aconseguir la presidència del govern català després de pactar amb ERC i ICV-EUiA.
Maragall passarà a la història per ser el president del nou Estatut d'Autonomia de Catalunya, text encara pendent de diversos recursos al Tribunal Constitucional, mentre que com a alcalde se'l recordarà sobretot pels Jocs Olímpics de 1992. Sempre ha tingut un discurs propi, paral·lel al partit. Una de les seves principals obsessions ha estat recuperar el grup parlamentari propi del PSC al Congrés, opció vista amb recel des de Ferraz. Ara, el següent repte de Maragall és contribuir a la creació o extensió del Partit Demòcrata Europeu, a estil i semblança del Partit Demòcrata nord-americà.
Maragall es va iniciar en la política durant la seva etapa universitària, en la qual va militar en el Front Obrer de Catalunya i en el Moviment Febrer, del qual va ser cofundador a Catalunya el 1962. Més tard, el 1975 va participar en la fundació de Convergència Socialista de Catalunya, que posteriorment es va integrar en el PSC-PSOE, on va crear la Federació de Barcelona. Ja al PSC, Maragall va ser secretari de Política Municipal i membre de la seva executiva des de 1994. En el X Congrés (2000) va ser elegit president del partit i reelegit en l'XI Congrés (2004).
Nét del poeta Joan Maragall, Pasqual Maragall i Mira va néixer a Barcelona el 1941 i està casat des de 1965 amb Diana Garrigosa, amb qui ha tingut dues filles i un fill, que ja l'han fet avi.
