Pasqual Maragall o l'aposta socialista des de Barcelona 92

Pasqual Maragall i Mira haurà estat president de la Generalitat tres anys. En aquest temps ha aconseguit tirar endavant el seu principal projecte, l'Estatut, però pel camí ha hagut de trencar el tripartit i ha viscut una llarga llista d'episodis tempestuosos amb els seus socis i amb l'oposició. Tot plegat pot haver influït a prendre la decisió de Maragall; un home que en el seu palmarès polític també té el fet de ser l'alcalde olímpic del 1992.
Pasqual Maragall o l'aposta socialista des de Barcelona 92
Barcelona

Pasqual Maragall o l'aposta socialista des de Barcelona 92

Pasqual Maragall i Mira haurà estat president de la Generalitat tres anys. En aquest temps ha aconseguit tirar endavant el seu principal projecte, l'Estatut, però pel camí ha hagut de trencar el tripartit i ha viscut una llarga llista d'episodis tempestuosos amb els seus socis i amb l'oposició. Tot plegat pot haver influït a prendre la decisió de Maragall; un home que en el seu palmarès polític també té el fet de ser l'alcalde olímpic del 1992.
Actualitzat
"A la ville de Barcelona". Aquesta frase pronunciada pel president del COI, Joan Antoni Samaranch, a Louisiana l'any 1986 canviaria la història de la capital catalana. Barcelona es convertia així en seu dels Jocs Olímpics del 1992 i rellançava la ciutat i el país en el context internacional. Un dels abanderats d'aquella fita va ser l'aleshores alcalde de la ciutat, Pasqual Maragall, que també va saber treure rèdit polític d'aquell episodi que va canviar la fesomia de Barcelona. Ell va ser al capdavant d'aquesta remodelació abans, durant i després dels jocs, fins que el 1997 va cedir la clau de la ciutat a Joan Clos.

Maragall es prenia llavors un temps apartat de la vida política i se'n va anar a Roma motivat, també, per algunes desavinences amb els òrgans del seu partit, el PSC. En tornar d'Itàlia, ara farà vuit anys, el partit li va dipositar tota la seva confiança ara, per aconseguir el repte històric d'ocupar la presidència de la Generalitat. Ho va intentar combatent a les urnes amb Jordi Pujol, que va revalidar el càrrec per a la seva última legislatura. Ho va aconseguir en el segon intent, l'any 2003, contra Artur Mas.

El primer socialista que es convertia en president de la Generalitat de Catalunya ho feia després d'haver guanyat dues eleccions en nombre de vots però no en nombre d'escons. Això va obligar Pasqual Maragall a buscar aliats, que va trobar en Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya, després d'intenses negociacions comandades pel primer secretari del PSC, José Montilla. Es forjava, el 14 de desembre del 2003, el pacte de govern catalanista i d'esquerres batejat com a Pacte del Tinell.

El periple d'aquest govern tripartit ha passat per èpoques turbulentes que podrien explicar la decisió final de Pasqual Maragall de no tornar a optar a la presidència de la Generalitat. La primera sotragada va ser quan el llavors conseller en cap, Josep-Lluís Carod-Rovira, va ser destituït després d'entrevistar-se amb ETA. La desconfiança entre socis que aquest fet va produir es va donar també en decisions de govern com el túnel de Bracons o la connexió elèctrica amb França. La crisi política del Carmel, la del 3%, també va sacsejar una legislatura en què Maragall s'ha esforçat a visualitzar la seva obra de govern amb el pacte per l'educació i les polítiques socials.

Uns actius que Maragall s'ha lamentat que s'hagin quedat eclipsats pel llarg procés de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Les conseqüències derivades del projecte, a Catalunya i a Madrid, ha condicionat de ple la trajectòria del seu govern. Maragall veu en el pacte Zapatero-Mas com els seus socis d'Esquerra s'allunyen del consens de l'Estatut i agafen un camí sense retorn. El president ha intentat preservar el seu govern fins a l'últim moment, però la decisió d'Esquerra de demanar el "no" a l'Estatut desfà definitivament el tripartit. Abans dels desencontres amb els republicans també els havia tingut amb el seu propi partit, el PSC, sobretot quan va intentar canviar el govern sense consultar-lo.

Ho va aconseguir en una segona ocasió fent un cop de puny sobre la taula. Però va ser una remodelació frustrada per la decisió, en aquell moment, d'expulsar els consellers d'Esquerra per la seva oposició a l'Estatut. Finalment el referèndum del 18 de juny posa el punt final al periple estatutari i obre la porta a noves especulacions sobre el futur de Maragall. El gest amistós del president a Montilla la nit de diumenge a Palau feia preveure que el relleu en el cartell del PSC no seria traumàtic, però el president continuava sense donar cap pista en el seu discurs.

L'anunci d'aquest dimecres al migdia tanca, doncs, totes les especulacions sobre el futur de Maragall. Però encara deixa una incògnita a l'aire: qui serà el pròxim cap de cartell socialista?