Parlem del temps
Disculpeu el retard. Havia de parlar del temps, però no he trobat temps per fer-ho abans, ha, ha, ha!!!
Deixant a banda les bromes, m'havíeu demanat que us parlés del temps, i a mi se m'acut parlar de reconeixement, d'il·lusió... M'explicaré.
Això és com quan vas a un metge al·lòpata qualsevol i li comentes que et sents molt pressionat a la feina i notes una certa dificultat a l'hora de respirar. Automàticament es desplegarà una recepta davant teu amb algun medicament destinat a suprimir aquesta sensació d'ansietat, angoixa... i, possiblement, acompanyat d'alguna sentència de perdurabilitat (si deixes de prendre el medicament és fàcil que tornin a aparèixer els símptomes o...). Alarmat, segueixes fil per randa els consells, et passes anys medicant-te i enganxant-te a aquelles pastilles miraculoses que potser sí que et resolen el problema de l'angoixa, però no només no et resolen el problema de base, sinó que, a més, si la situació s'allarga, t'aniran perjudicant la salut sense que te n'adonis (pèrdua de calor interna, menys capacitat de concentració, sensació de pèrdua de memòria...) i, per acabar-ho d'adobar, a sobre, ens complaurem dient-nos que aquestes pèrdues no són més que conseqüència de l'edat.
Si, en canvi, vas a un metge holístic, aquest possiblement també et donarà algun medicament per pal·liar la simptomatologia, però el que sobretot farà serà convidar-te a anar a l'arrel del problema. Només davant de l'anàlisi i amb la intenció real de modificar què t'ha portat a ofegar-te desapareixeran els símptomes. Evidentment no serà una via ni fàcil ni ràpida, però sí que serà l'única que realment et curarà.
Bé, doncs, fet aquest incís i tornant al tema que ens ocupa, per mi, tenir temps o no, tenir la capacitat de dilatar el temps, només és conseqüència de tot un conjunt de factors.
El que és clar és que hem de ser molt realistes amb el temps de què disposem. No pots voler fer deu coses si només disposes d'un quart d'hora per fer-les totes, o posem que tenim una hora, si això pot semblar una exageració. Aquí és quan aplico la tècnica de suspendre el temps: massa coses en tan poc temps... compte!!! Això és un joc perillós que tots coneixem. Cal aturar-se i fer la llista de tot allò que ens bombardeja el cap mentre estem fent una trucada o estem escrivint un correu. A vegades, fins i tot, dues llistes, perquè les coses de casa també cobren vida en aquesta dinàmica circular i obsessiva. Un cop hem ordenat tot el material, ja ens resultarà més fàcil enumerar els ítems i resoldre potser en els cinc minuts restants només aquelles coses que realment tenen caducitat. Però allà queda aquella llista ordenada per prioritats que ens donarà la tranquil·litat de dominar el nostre entorn i, consegüentment, de control sobre el nostre temps. I si encara ens queda algun minutet, respirem profundament i aturem-nos del tot: és el moment de dedicar un somriure al nostre company de taula.
Però tornem a l'inici. És clar que el temps és una cosa que es pot dilatar o encongir en funció de la nostra energia. Si parlem només del món laboral, el que realment es valora és l'optimització del temps en funció del nombre de gestions fetes al cap d'un període determinat, la comparació de tot allò fet en aquell període concret. Fins i tot les audiències que tant ens preocupen giren entorn d'aquest concepte: els més vistos en la franja de...
I aquí arriba la meva conclusió: en quin context som capaços de desenvolupar al màxim la nostra capacitat de treball? Quan estàs dins d'un col·lectiu, on et sents reconegut en tot moment, on la teva il·lusió connecta amb la il·lusió del projecte, on a la gent encara li brillen els ulls per allò que tenen a les mans, aleshores el temps cobra una altra dimensió.
Això és com quan vas a un metge al·lòpata qualsevol i li comentes que et sents molt pressionat a la feina i notes una certa dificultat a l'hora de respirar. Automàticament es desplegarà una recepta davant teu amb algun medicament destinat a suprimir aquesta sensació d'ansietat, angoixa... i, possiblement, acompanyat d'alguna sentència de perdurabilitat (si deixes de prendre el medicament és fàcil que tornin a aparèixer els símptomes o...). Alarmat, segueixes fil per randa els consells, et passes anys medicant-te i enganxant-te a aquelles pastilles miraculoses que potser sí que et resolen el problema de l'angoixa, però no només no et resolen el problema de base, sinó que, a més, si la situació s'allarga, t'aniran perjudicant la salut sense que te n'adonis (pèrdua de calor interna, menys capacitat de concentració, sensació de pèrdua de memòria...) i, per acabar-ho d'adobar, a sobre, ens complaurem dient-nos que aquestes pèrdues no són més que conseqüència de l'edat.
Si, en canvi, vas a un metge holístic, aquest possiblement també et donarà algun medicament per pal·liar la simptomatologia, però el que sobretot farà serà convidar-te a anar a l'arrel del problema. Només davant de l'anàlisi i amb la intenció real de modificar què t'ha portat a ofegar-te desapareixeran els símptomes. Evidentment no serà una via ni fàcil ni ràpida, però sí que serà l'única que realment et curarà.
Bé, doncs, fet aquest incís i tornant al tema que ens ocupa, per mi, tenir temps o no, tenir la capacitat de dilatar el temps, només és conseqüència de tot un conjunt de factors.
El que és clar és que hem de ser molt realistes amb el temps de què disposem. No pots voler fer deu coses si només disposes d'un quart d'hora per fer-les totes, o posem que tenim una hora, si això pot semblar una exageració. Aquí és quan aplico la tècnica de suspendre el temps: massa coses en tan poc temps... compte!!! Això és un joc perillós que tots coneixem. Cal aturar-se i fer la llista de tot allò que ens bombardeja el cap mentre estem fent una trucada o estem escrivint un correu. A vegades, fins i tot, dues llistes, perquè les coses de casa també cobren vida en aquesta dinàmica circular i obsessiva. Un cop hem ordenat tot el material, ja ens resultarà més fàcil enumerar els ítems i resoldre potser en els cinc minuts restants només aquelles coses que realment tenen caducitat. Però allà queda aquella llista ordenada per prioritats que ens donarà la tranquil·litat de dominar el nostre entorn i, consegüentment, de control sobre el nostre temps. I si encara ens queda algun minutet, respirem profundament i aturem-nos del tot: és el moment de dedicar un somriure al nostre company de taula.
Però tornem a l'inici. És clar que el temps és una cosa que es pot dilatar o encongir en funció de la nostra energia. Si parlem només del món laboral, el que realment es valora és l'optimització del temps en funció del nombre de gestions fetes al cap d'un període determinat, la comparació de tot allò fet en aquell període concret. Fins i tot les audiències que tant ens preocupen giren entorn d'aquest concepte: els més vistos en la franja de...
I aquí arriba la meva conclusió: en quin context som capaços de desenvolupar al màxim la nostra capacitat de treball? Quan estàs dins d'un col·lectiu, on et sents reconegut en tot moment, on la teva il·lusió connecta amb la il·lusió del projecte, on a la gent encara li brillen els ulls per allò que tenen a les mans, aleshores el temps cobra una altra dimensió.
