Orgull en la derrota

Orgull en la derrota

Orgull en la derrota

Ricard Torquemada

Ricard Torquemada

Encara que els últims anys gairebé hem oblidat que la derrota és una possibilitat en la competició, mai no ha desaparegut, i ahir es va fer evident. Es van enfrontar dos estils oposats, l'equip hegemònic contra l'opositor, dos tècnics brillants tàcticament, els dos millors futbolistes del món i dos grups convençuts del seu pla. Així es va presentar una gran nit de futbol, que havia de repartir els papers de guanyador i perdedor.

Mourinho va sorprendre tàcticament amb Pepe com a interior i Xabi Alonso com a migcentre, amb la pressió més alta, amb un rigorós tancament dels passadissos interiors per emmanillar Messi i amb pilotes a l'esquena dels centrals per ferir en profunditat. El Madrid guanyava autoestima amb la consecució de l'escenari desitjat, mentre que el Barça patia una hemorràgia de personalitat, perquè atacava massa ràpid, amb la intenció d'invertir urgentment el guió. Tot i això, el Madrid va deixar passar l'oportunitat de marcar diferències.

Guardiola va corregir el partit al descans i va reaccionar amb èxit a la proposta de Mourinho. Va obrir Messi a la dreta, va injectar pausa a la circulació de pilota, va trobar el consens de l'equip al voltant de la pilota i el Madrid es va anar aixafant, dividint l'equip entre els que defensaven i els pocs que atacaven, i fent de la supervivència l'únic objectiu. El Barça es va retrobar amb la millor versió: Iniesta eliminava rivals amb el canvi de ritme, Xavi i Busquets pensaven a màxima velocitat, i Messi desequilibrava amb naturalitat.

Però el Barça, frustrat per Casillas, topava amb la mateixa desesperació que el Madrid a la primera part, incapaç de fer gol. La pròrroga decidiria el campió, tot i que l'equip de Guardiola ja advertia que el cansament l'envaïa sense recursos estimulants a la banqueta. Aquest peatge no va condicionar la seva única proposta futbolística, el Madrid confiava en la seva condició física per esgarrapar al contraatac. Di María va estirar la banda esquerra en un esforç superlatiu i Cristiano va saltar amb potència per caçar la rematada que passa a la història.

El Madrid va guanyar, el Barça va competir sense renunciar a la personalitat i la Copa es va trobar un regal en forma d'una final per emmarcar. S'ha d'acceptar la derrota amb normalitat, però sobretot cal aixecar el cap per encarar la semifinal de la Champions, el capítol definitiu de la sèrie. D'altra banda, hem d'utilitzar la memòria per recordar el que el Barça ha guanyat, guanya (Lliga) i guanyarà. La perspectiva ajuda a veure la vida amb equilibri.