Onades de la història
Jaume Bartrolí, sotscap d'Internacional de Televisió de Catalunya
De vegades, la història es mou seguint les onades.
Com quan va esclatar la Revolució Francesa. El contagi de les idees revolucionàries es va estendre per tot Europa i va provocar aixecaments, revolucions i contrarevolucions.
"Quan París es refreda, Europa agafa una pulmonia": la frase, encunyada pel príncep Klemens von Metternich, canceller austríac i líder de la Contrareforma, s'ha fet cèlebre. Però el temps li va donar la raó: les espurnes revolucionàries començaven als carrers parisencs i inflamaven la resta del continent: és el que va passar amb les revolucions liberals del 1830 i del 1848 i amb la insurrecció de la comuna de París del 1871.
També la revolució d'octubre del 1917 a Rússia va provocar una onada de revolucions comunistes a Baviera, Hongria i Eslovàquia i de vagues obreres revolucionàries a mig Europa, i especialment a Alemanya, Itàlia i Barcelona.
Més recentment, el món ha vist batzegades similars. A mitjans dels anys setanta, les dictadures de l'Europa mediterrània van caure en tres anys d'interval, a Portugal per la Revolució dels Clavells, a Grècia i Espanya, per la pressió popular al carrer i el desgast intern del règim. En aquest cas, l'efecte contagi no va ser tan determinant com l'evolució paral·lela a nivell econòmic i polític de les societats dels tres països.
A principis dels anys vuitanta va ser el torn de les dictadures militars de l'Amèrica austral, creades al final de la Guerra Freda amb l'excusa de la lluita contra el comunisme: entre el 1982 i el 1990, les sanguinàries juntes militars de Bolívia, Brasil, l'Argentina, l'Uruguai i Xile, es van veure obligades a deixar el poder una rere l'altra, davant la mobilització popular que demanava eleccions lliures.
I al final de la dècada va ser el torn dels règims comunistes de l'Europa oriental, debilitats per la fallida econòmica. El sindicat Solidaritat va encendre l'espurna a Polònia. Gorbatxov va llençar la "perestroika" per mirar de fer una reforma controlada. Però la caiguda del mur de Berlín va precipitar un dòmino que en poques setmanes es va estendre a Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Bulgària, Romania, Albània i, finalment, a la mateixa Unió Soviètica.
Ara sembla que estem davant d'una primavera àrab. La revolta popular a Tunísia ha encès les esperances de llibertat de milions de persones des del Marroc al golf Pèrsic. I ja ha provocat el contagi a Egipte.
Els països no són compartiments estancs sinó que acostumen a compartir transformacions socials, econòmiques i ideològiques amb els veïns. Les seves societats coneixen una evolució paral.lela fins a un punt de maduresa en què el canvi és inevitable. I, per això, quan un país comença aquest canvi, la febre s'encomana als altres que es troben en una situació similar. Una espurna generalitza l'incendi.
De vegades, la història es mou seguint les onades. D'aquesta d'ara, però, encara no sabem ni quin en serà el llegat ni quina la música que en perdurarà.
Com quan va esclatar la Revolució Francesa. El contagi de les idees revolucionàries es va estendre per tot Europa i va provocar aixecaments, revolucions i contrarevolucions.
"Quan París es refreda, Europa agafa una pulmonia": la frase, encunyada pel príncep Klemens von Metternich, canceller austríac i líder de la Contrareforma, s'ha fet cèlebre. Però el temps li va donar la raó: les espurnes revolucionàries començaven als carrers parisencs i inflamaven la resta del continent: és el que va passar amb les revolucions liberals del 1830 i del 1848 i amb la insurrecció de la comuna de París del 1871.
També la revolució d'octubre del 1917 a Rússia va provocar una onada de revolucions comunistes a Baviera, Hongria i Eslovàquia i de vagues obreres revolucionàries a mig Europa, i especialment a Alemanya, Itàlia i Barcelona.
Més recentment, el món ha vist batzegades similars. A mitjans dels anys setanta, les dictadures de l'Europa mediterrània van caure en tres anys d'interval, a Portugal per la Revolució dels Clavells, a Grècia i Espanya, per la pressió popular al carrer i el desgast intern del règim. En aquest cas, l'efecte contagi no va ser tan determinant com l'evolució paral·lela a nivell econòmic i polític de les societats dels tres països.
A principis dels anys vuitanta va ser el torn de les dictadures militars de l'Amèrica austral, creades al final de la Guerra Freda amb l'excusa de la lluita contra el comunisme: entre el 1982 i el 1990, les sanguinàries juntes militars de Bolívia, Brasil, l'Argentina, l'Uruguai i Xile, es van veure obligades a deixar el poder una rere l'altra, davant la mobilització popular que demanava eleccions lliures.
I al final de la dècada va ser el torn dels règims comunistes de l'Europa oriental, debilitats per la fallida econòmica. El sindicat Solidaritat va encendre l'espurna a Polònia. Gorbatxov va llençar la "perestroika" per mirar de fer una reforma controlada. Però la caiguda del mur de Berlín va precipitar un dòmino que en poques setmanes es va estendre a Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Bulgària, Romania, Albània i, finalment, a la mateixa Unió Soviètica.
Ara sembla que estem davant d'una primavera àrab. La revolta popular a Tunísia ha encès les esperances de llibertat de milions de persones des del Marroc al golf Pèrsic. I ja ha provocat el contagi a Egipte.
Els països no són compartiments estancs sinó que acostumen a compartir transformacions socials, econòmiques i ideològiques amb els veïns. Les seves societats coneixen una evolució paral.lela fins a un punt de maduresa en què el canvi és inevitable. I, per això, quan un país comença aquest canvi, la febre s'encomana als altres que es troben en una situació similar. Una espurna generalitza l'incendi.
De vegades, la història es mou seguint les onades. D'aquesta d'ara, però, encara no sabem ni quin en serà el llegat ni quina la música que en perdurarà.
