No és la fi, però ho pot arribar a ser

No és la fi, però ho pot arribar a ser
Comentari

No és la fi, però ho pot arribar a ser

Dani Gómez Actualitzat
Encara han de passar moltes coses per saber si el 10 de gener del 2011 entrarà a la història com la data que va marcar el principi de la fi d'ETA. L'alto el foc decretat és fruit de la pressió interna de Batasuna –personalitzada en Arnaldo Otegi, l'artífex del gir de l'esquerra abertzale cap a les vies exclusivament polítiques i democràtiques– i de la pressió externa –representada per la vintena de personalitats estrangeres que integren la Declaració de Brussel·les, promoguda per l'advocat sud-africà Brian Currin. Aquesta doble tenalla ha aconseguit doblegar la voluntat d'una ETA que estava disposada a seguir atemptant. El comunicat no té ni una coma de més ni tampoc una de menys. És just la resposta esperada pels mitjancers internacionals de Currin i la que desitjava també l'esquerra abertzale. Qui s'esperava un anunci de desarmament, dissolució i rendició anava ben errat. Pot semblar insuficient però tant el govern espanyol –Alfredo Pérez Rubalcaba: "No és una mala notícia, però no és la notícia– com el basc –Patxi López: "Una petita passa cap endavant que pot donar esperances a molts ciutadans"– reconeixen que no és un alto el foc més. Estem davant d'un alto el foc històric per diverses raons: és unilateral –no es concedeix a canvi de contrapartides polítiques–, per primera vegada una decisió d'ETA tindrà verificació internacional, no respon a conjuntures electorals, és una aposta estratègica important impulsada per la part "política" de l'esquerra abertzale i no per la "militar" –un fet sense precedents– i, per últim, si es trenca l'alto el foc i hi ha un retorn a la violència, l'esquerra abertzale es trencarà.

En l'últim any, Batasuna ha deixat clar que les armes són incompatibles i contraproduents per al projecte independentista. Dirigents com Arnaldo Otegi, Tasio Erkizia, Rufi Etxeberria, Eugenio Etxebeste o Txelui Moreno han bloquejat, amb declaracions explícites, un retorn a la violència. En aquest sentit, tot i que ETA no ha abandonat les armes, l'esquerra abertzale sí que ha cremat les naus de la violència i aquest pas endavant ja és irreversible, passi el que passi. Qualsevol temptació de tornar als atemptats i de justificar-los deixaria fora de joc qui ho fes. El camí iniciat és incert. Pot sortir bé o pot sortir malament, però en tot cas només tindrà èxit si els governs, especialment l'espanyol, actuen i no deixen a ETA la responsabilitat d'impulsar en solitari un procés de pau. Les armes han callat. El diàleg entre partits i les solucions polítiques poden contribuir, amb més eficàcia que cap altra fórmula, a desmantellar per sempre els arsenals d'ETA.