Ni Monti, ni Tremonti

Ni Monti, ni Tremonti

Ni Monti, ni Tremonti

Vicenç Lozano, redactor de la secció d'Internacional de TVC

Vicenç Lozano, redactor de la secció d'Internacional de TVC

Una pancarta a la Universitat de la Sapienza , ocupada en part pels estudiants indignats de Roma, predica amb l'eslogan "Ni Monti ni 3Monti", un rebuig clar a la solució tecnòcrata que encapçala Mario Monti i també a l'exgovern Berlusconi amb el nom de l'exministre d'Economia al capdavant.

Els indignats italians no volien Berlusconi però tampoc un govern que ningú ha elegit a les urnes. Veuen al darrere de tot – i no van gaire desencaminats, tot i que no hi ha indicis de conspiració – els fantasmes de la Trilateral i l'exclusiu Club Bielderberg.


El centredreta italià, però sobretot Berlusconi, s'apunta al carro dels més crítics antisistema i curiosament els seus retrets van dirigits també contra els bancs i els mercats que ells representen. Estan també indignats però la seva indignació no té res a veure amb els antisistema. No suporten sobretot haver hagut d'abandonar el poder d'una manera que consideren indigna. No tenen manies a dir que el que ha passat a Itàlia és un cop d'estat, i veuen la mà negra de l'oposició de centre-esquerra , que, segons ells, hauria conspirat amb Brussel·les per derrocar el legítim govern sorgit de les urnes.

Itàlia, immersa en el fang de les pressions dels mercats, de l'FMI i del BCE, ha hagut de claudicar si no volien que es repetís en la terra de Dant la intervenció que té dolorosos precedents a Irlanda, Portugal i Grècia. Totes les forces polítiques – exceptuant la sempre estranya i discordant Lliga Nord- han acceptat la solució Monti sobretot perquè el carreró no tenia més sortides.

Però Berlusconi, irritat i amb un posat de víctima que li podria aportar molts rèdits en el futur, no deixa d'amenaçar.
En el vot d'investidura al Parlament del govern Monti ha volgut deixar prou clar que té encara una bona part de la paella pel mànec. La derrota soferta a mans del president de la República i de Brussel·les és per a ell una batalla perduda però en cap cas una guerra perduda.
Il Cavaliere hauria rebut garanties que, almenys durant el període del govern Monti, no s'activaran els processos judicialspendents, i també la seguretat que ningú tocarà les seves televisions.

Però Berlusconi no en té prou. Un home totpoderós com ell, vol i pot venjar-se.
De moment ha amenaçat de fer caure el govern Monti al Parlament quan ell ho consideri oportú. La seva majoria en aquests moments és curta –més sólida al Senat que a la Cambra de Diputats, on la Lliga Nord l'ha abandonat – però el funambulista multimillionari pot comprar el que vulgui i així ho ha fet amb molts "onorevole diputati" durant aquesta legislatura.

A Monti se li ha girat feina i ha de fer les radicals i doloroses reformes que Berlusconi no volia agfrontar sobretot perquè les considerava massa impopulars per a la seva imatge. Un cop enllestides, Il Cavaliere fa comptes i considera que el govern quedarà prou tocat per retirar-li la confiança i en aquell escenari tornar a aparèixer com el salvador dels italians.

De la gestió d'aquest periode depèn en gran part que Berlusconi torni o no com a cap de llista en unes eleccions que estarien entre la primavera de l'any vinent i el 2013 (l'objectiu que Monti s'ha fixat). Ell ha dit que marxava però també que no ho feia. Unes declaracions molt en el seu estil.


El futur de Berlusconi està en gran part a les seves mans i amb ell res és descartable.
Li agrada el poder i els focus, i sap que la política és l'arma que necessita per als seus negocis i per no acabar probablement a la presó.
Si Itàlia fa els deures i surt del pou econòmic, els fruits molt probablement els acabarà recollint ell mateix.
Encara que ara molts votants que van donar la majoria absoluta al del centredreta en les últimes eleccions diuen pestes del seu líder, el berlusconisme és prou arrelat a la societat italiana i difícilment desapareixerà com una fumera que s'esvaeix.

Mi Monti, ni Tremonti probablement tenen gaire futur... Però ara per ara, ningú s'atreveix a posar una data al final de Berlusconi.
Ara bé, potser quan ell vulgui tornar ja no hi haurà polítics als governs europeus. És una predicció pessimista, sí, però banyada en un realisme inquietant.