Música, paper, soledat: ser escriptor per Jaume Cabré, Care Santos i Llucia Ramis

Música, paper, soledat: ser escriptor per Jaume Cabré, Care Santos i Llucia Ramis

Música, paper, soledat: ser escriptor per Jaume Cabré, Care Santos i Llucia Ramis

Actualitzat
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge

Sant Jordi, el moment en què autors i lectors es troben cara a cara. Però poques vegades podem accedir a la intimitat dels escriptors i conèixer els llocs on conceben les històries. Un equip de TV3 s'ha endinsat en el dia a dia de tres escriptors.

Què significa ser escriptor? Responen Jaume Cabré, l'autor de "Jo confesso", un dels escriptors catalans més llegits i amb més projecció internacional; Care Santos, premi Nadal, autora d'una trentena de novel·les, com "Desig de xocolata", i Llucia Ramis, guanyadora de l'últim Premi Anagrama de novel·la en català per "Les possessions".

 

La música com a motor

Jaume Cabré i Care Santos tenen un motor en comú: la música. Per a l'autor de "Jo confesso" és gairebé una vocació:

"Escric perquè no sé música. Sempre m'acompanya, que vol dir que no sempre escric escoltant música, perquè llavors me n'aniria cap a la música."

"La meva manera d'arrencar és paper i tinta, els dits una mica tacats de tinta, i comences a tirar milles, però fins que no arribes al moment de dir, 'ara sé com explicar', passes moltes angúnies."

 

 

Care Santos necessita el combustible de les suites de Bach per arrencar:

"Hi ha alguna cosa en aquesta música. Quan comença a sonar la primera de les suites hi ha alguna cosa al meu cap que ja s'organitza per inventar històries."

"El primer que tinc al cap és un embolic. És una intuïció. Hi ha un moment que la novel·la et posseeix. Que no et deixa viure."

 

 

Llucia Ramis assegura que no li cal cap combustible perquè mai para d'escriure. Tant, que s'ha d'obligar a sortir de casa per "socialitzar-se":

"Sempre estic escrivint, no hi ha cap moment que no escrigui."

"El que em lliga una mica a la realitat és anar als actes culturals que després sortiran a les cròniques. Això m'obliga a socialitzar-me, a fer vida de persones normals. Si fos per mi estaria tancada. M'hauria mort d'inanició i d'asfíxia."

 

 

Això sí, li cal estar sola. Completament sola. No hi pot haver ningú a casa:

"La pitjor part de la feina és que quan estic escrivint no hi pot haver ningú a la casa. Hi ha gent que es pot tancar a l'habitació i jo no. A la casa mentre estic escrivint no hi pot haver ningú. I no em poden posar horaris perquè soc molt obsessiva. Només puc escriure, no puc fer altra cosa. Em poso i de cop surt, no sé ni com."

 

 

La feina d'escriptor

Com treballa un escriptor? Jaume Cabré explica que ara ja s'hi pot dedicar plenament i que treballa sense rumb, fins que troba allò que li interessa:

"Ara em puc dedicar tot el dia a escriure. Ara ja fa uns quants anys. I fa un parell d'anys que treballo en una cosa que encara no sé de què va."

"Arriba un moment en què et vas familiaritzant amb un personatge i veus que té un secret. Té una cosa a la butxaca que no me l'està ensenyant. Ei, això m'interessa."

 

 

Care Santos, autora de 30 novel·les, assegura que arriba un moment que les idees passen al davant de la son:

"A mesura que vaig treballant em torno més obsessiva. Em desperto a mitja nit i se m'acudeixen coses que no havia pensat de dia i he d'anar corrents a escriure."

 

 

Care Santos té clar que hi ha d'haver un esforç diari:

"Es parla sempre de vocació i inspiració. Què deu ser això? Del que mai es parla és de l'esforç. L'esforç, picar pedra. Cada dia de la teva vida, moltes hores, per bastir el que has de bastir, que és una novel·la. No és pas una cosa fàcil de bastir."

 

El pitjor, però, arriba quan s'ha acabat la feina. Jaume Cabré parla de "buit existencial":

"Em desmaio al cap d'un mes o dos d'haver fet la novel·la. Aquest personatge, aquesta història amb què he conviscut sis, set o vuit anys... la sensació de buit existencial és molt bèstia. Molt."

 

I, per estrany que sembli, afirma que cada cop li sembla més difícil escriure:

"Vas adquirint ofici, és evident, però tot i així cada vegada trobo més difícil escriure. És un misteri."

 

TEMES:
Sant Jordi

VÍDEOS RELACIONATS