Mor als 80 anys Marlon Brando, considerat per molts el millor actor de la història

Considerat un gegant de la interpretació, Marlon Brando va encarnar un símbol inconformista de la seva generació. Nascut en el si d'una família desestructurada, des de sempre va estar marcat per la rebel·lia. De petit va ser expulsat de diverses escoles fins que l'Actors Studio es va creuar en el seu camí. Als 19 anys va començar a estudiar art dramàtic i va debutar a Broadway, que alternava amb l'Actor's Studio d'Elia Kazan i Lee Strasberg. Els seus primers èxits van arribar en el camp del teatre i l'any 1950 va fer el salt al cinema amb "Homes" de Fred Zinnemann. El seu èxit va ser fulminant i gràcies a la seva presència aclaparadora a "Un tramvia anomenat desig", "Viva Zapata", "La llei del silenci", dirigides per Elia Kazan, o la seva actuació de Marc Antoni a "Juli Cèsar" de Mankiewitz es va convertir en un mirall per actors com James Dean o Paul Newman. El 1954 va guanyar el seu primer Oscar a la millor interpretació per "La llei del silenci", i el 1973 va rebutjar el segon pel seu paper a "El padrí" en protesta pel tractament que Hollywood feia dels indis americans. La seva llista d'èxits és inacabable. L'any 1954 estrena "Salvatge" i posteriorment arriben "Sayonara", "El ball dels maleïts" o "Ells i elles". Creador de modes per als joves que l'idolatraven Brando era una persona molt individualista, que va viure fins al final dels seus dies al marge del "glamour" de Hollywood. Els anys 60 va viure un declivi en la seva filmografia i es va estrenar com a director amb "El rostre impenetrable" i va col·laborar amb Charles Chaplin a "La comtessa de Hong Kong". La dècada dels 70 va començar de forma ben diferent. La seva extraordinària interpretació de Vito Corleone el va tornar a situar al capdamunt de l'estrellat cinematogràfic. Amb aquesta pel·lícula, Hollywood es va tornar a rendir al seus peus i li va dedicar la segona de les seves estatuetes com a millor actor, un Oscar que Brando va refusar, en una mostra més del seu caràcter antisistema. Un any després, l'any 1973 de la mà de Bernardo Bertolucci es va instal·lar en la polèmica gràcies a "L'últim tango a París". Motard, soldat, treballador dels molls de Nova York, emperador, aristòcrata o seductor irresistible... Alguns dels papers que va interpretar no haurien funcionat mai si no hagués estat per la destresa davant de les càmeres, on era capaç de barrejar al mateix temps una duresa i una sensibilitat sense límits. Després, unes curtes interpretacions a "Apocalypse Now", "Superman" i "Colom" el van mantenir esporàdicament d'actualitat fins a l'any 91. Aquell any va ser el de les desgràcies familiars: el seu fill Christian va ser condemnat a deu anys de presó per l'assassinat del company de la seva germanastra i filla de Brando, Cheyenne. Però el cop més fort el va rebre quan Cheyenne es va suïcidar, després de dos intents frustrats. La noia, filla de l'actriu Tarita Teiipia, a qui Brando va conèixer en el rodatge de "Rebel·lió a bord", es va penjar a la mansió que l'actor tenia a l'illa polinèsia de Papeetacop. Casat i divorciat dues vegades, i gran defensor de la causa dels indis nord-americans, segons una biografia publicada aquesta setmana, l'actor vivia ara de la seva pensió d'actor en una habitació de lloguer pels greus problemes financers de Brando, que debia uns 20 milions de dòlars als bancs, per culpa dels deutes acumulats després de pagar la defensa legal dels seu fill. Geni i figura fins al final, una vegada havia sentenciat que ell era com era i que si hagués de donar-se cops contra una paret de maons ho faria encara que només fos per demostrar que encara continuaria sent ell mateix.