Màrius Serra, l'explorador de paraules

Escriptor, lingüista, articulista, enigmista... Les professions relacionades amb la llengua s'esgoten quan et refereixes a Màrius Serra. Hem passat una estona al seu cau de lletres, en una entrevista íntima que repassa el fil de la seva vida a través de la passió per les paraules.
Màrius Serra, l'explorador de paraules
UNA ESTONA AMB

Màrius Serra, l'explorador de paraules

Escriptor, lingüista, articulista, enigmista... Les professions relacionades amb la llengua s'esgoten quan et refereixes a Màrius Serra. Hem passat una estona al seu cau de lletres, en una entrevista íntima que repassa el fil de la seva vida a través de la passió per les paraules.
Una estona amb Màrius Serra

Jugar un campionat de Scrabble a bord d'un vaixell de vapor pel riu Mississipí. Aquesta és una definició de paradís per al Màrius Serra. "Illes desertes, llocs tranquils?... Quin infern!" Ell necessita paisatges humans, paraules en moviment constant i intercanvi d'informació. És això el que nodreix la ment d'aquest animal "verbívor", com a ell li agrada definir-se. Ens trobem al seu estudi, a la planta baixa d'una casa al barri d'Horta, en un carrer tranquil que conserva aire de poble. Més de 7.000 llibres s'encabeixen de totes les formes possibles en la quadrícula de prestatges que recobreix tres de les quatre parets de la sala.

També hi ha llibres apilats a terra, sobre la taula, dins de caixes... T'hi podries passar hores escrutant tots els detalls acolorits que omplen aquest espai: dibuixos, fotografies, quadres, escultures... El Màrius s'ha assegut en una butaca de color marató. En un moment de la conversa, s'hi reclina i obre un llibre, teatralitzant un moment de màxim plaer.

"I l'altra mitja vida és allà", i assenyala una taula on hi ha un Mac entre piles de llibres, papers i retalls de diari. Els dies del Màrius comencen ben aviat amb un esmorzar a la Vitamínica d'Horta: un entrepà de formatge, aigua i cafè. Una repassada ràpida a la premsa i a Twitter. Després es tanca en aquest cau per "traficar amb la llengua", sense horaris, en un ofici que s'ha confeccionat a mida al voltant de les paraules: les llegeix, les escriu, les pensa, les explora, les capgira, les dissecciona, les descompon i torna a compondre, les diu, les sent, les escolta. El resultat de tota aquesta activitat lingüística frenètica és una producció ingent, digna d'una fàbrica de paraules, que us convidem a descobrir explorant aquesta imatge.

El que és divertit de tot plegat és que sembla un capritx del destí el fet que treballi amb aquest ritme: va néixer al carrer de la J –"ja té nassos que sigui el nom d'una lletra!"– un 1 de maig, Dia del Treball. "Això marca molt!" I ho explica amb una veu peculiar, amb una entonació entre intencionada i teatral que atrapa l'atenció de qui l'escolta. Parla amb èmfasi, triant cada paraula i acompanyant-la d'un gest també intens.

Tot i que passa gran part del dia a l'estudi, el Màrius escriu fora tot el que no són articles de premsa o mots encreuats. La vitalitat urbana, xerrar amb gent, observar, llegir rètols, el moviment del carrer, en definitiva, l'inspira. Allà és on escriu ficció i ho fa a mà, "en bars, viatjant, en trens... i tinc la sensació de ser al pati".

Crees enigmes fins i tot quan no t'ho proposes? "Simplement em vénen, és fluid, és com respirar... les paraules m'acompanyen tot el dia i dins de cada una hi ha la possibilitat d'una descoberta, d'un tresor ocult... La sensació és més d'explorador que no pas d'inventor." I des de quan aquesta passió? "Ja de petit em quedava fascinat per les qüestions de les paraules que no m'explicaven a l'escola. De sobte, em fixava que eren boniques, que les podia capgirar i llegir del revés i volien dir una altra cosa..."

Aleshores el Màrius no ho sabia, però aquesta fascinació tenia un nom i una tradició: l'enigmística. Hi va topar per casualitat als 19 o 20 anys, quan llegia en una enciclopèdia italiana sobre els palíndroms. Saltant d'una entrada a una altra, va descobrir un món que fins aleshores només intuïa: 30 pàgines dedicades als jocs verbals que des de sempre l'havien seduït, noms com "logogrif", "que em repetia al cap..." Durant dues setmanes va fer campana per digerir tota aquella informació i remenar en llibreries de vell.

Tot i aquesta inclinació instintiva al món de les paraules, el Màrius va començar la carrera de Medicina, aconsellat pels pares, que s'inclinaven per professions clàssiques. No va acabar ni el primer curs i es va dedicar un temps al jazz. Quan es va matricular a Filologia Anglesa, ho va fer mogut per una motivació: entendre una novel·la de James Joyce, "Finnegans Wake", feta amb jocs de paraules, el "súmmum de l'abstracció".

Hi ha uns bastons de caminar penjats d'un arxivador. "Me'ls han regalat però encara no els he estrenat." Des que ha fet els 50 s'ha proposat caminar, però no li agrada l'esport: "Jo sóc de sofà, de llegir, de bars, de parlar amb la gent." Ara fa excursions de GR amb un grup d'amics. "Ja hem fet tres o quatre trams i de cop em descobreixo que tinc una cosa aquí", i s'assenyala els bessons. "Trobo bé caminar, però necessito al·licients. El paisatge m'avorreix! No sóc contemplatiu. Però com que vaig amb gent, parlem i riem. I sempre acabem amb un bon dinar."

Li demano al Màrius des de quan porta una arracada a l'orella esquerra. Aleshores el Llullu apareix a la conversa. I, amb ell, un esclat d'alegria a la veu del Màrius.

El Llullu viu en les converses de la família Serra, en els moments de l'avui, en les històries de cada dia. Les paraules fan viure un nen que va morir el 2009, als 9 anys, a causa de les complicacions de la greu encefalopatia amb què va néixer. Una malaltia rara, sense diagnòstic, sense nom, de la qual van saber-ne més un cop ja havia mort, quan van tenir els resultats d'unes proves genètiques fetes en una universitat britànica.

Precisament, el relat que el Màrius va escriure per al llibre de La Marató del 2009, dedicada a les malalties minoritàries, es titulava "No té nom". Un títol que resulta paradoxal quan ve del Màrius Serra, una persona que té noms per a quasi tot. "Tinc la sensació que tenir-ne el nom hauria posat en marxa el meravellós procés de la ciència mèdica, que vol dir diagnosticar, tractar i, en el millors dels casos, curar". Assabentar-se de la malaltia del seu fill "va ser un vertigen, com caure en el buit. Jo vaig entrar en estat d'excepció, d'alerta màxima". Després va venir el procés de normalitzar la seva vida. Des dels 9 mesos va anar a Nexe Fundació. El fet d'anar a l'escola, com la seva germana, i el simple detall de tenir "una llibreta on explicaven com li havia anat el dia, quina cançó li agradava" va ajudar la família a entrar en la normalitat.

"L'experiència de la paternitat implica tenir plans per als fills." Amb el Llullu, però, va haver d'acceptar que seu el futur estaria definit per "les coses que no sabria fer, per les seves discapacitats; no per les seves capacitats"; aprendre a conviure amb sentències com "ni corre, ni correrà; ni parla, ni parlarà". Però això no vol dir rendir-se: "Davant d'una realitat que no podem canviar, els humans tenim tot el poder sobre com mirar-la, la capacitat de veure-hi la part fosca i la lluminosa." Aquesta era la lliçó constant que vivia el Màrius amb el seu fill. Va aprendre a parlar amb algú que no li respondria mai, però no per això va deixar d'explicar-li de tot.

Eren de vacances i una nit a Gènova els van posar problemes per entrar en un restaurant perquè anaven amb cadira de rodes. De tornada a l'hotel, el Màrius es va posar a narrar aquella situació, "entre el dolor i la comèdia". Va ser el primer capítol de "Quiet". La setmana següent, el Llullu va tenir una crisi i va estar ingressat en un hospital de Venècia molt visitat per turistes. Allà va escriure el segon capítol. El llibre es va publicar al novembre del 2008 i el Llullu va morir vuit mesos més tard. Sense saber-ho, l'escriptura del llibre va servir al Màrius per "verbalitzar i il·luminar una realitat tan dura", alhora que es va convertir en una espècie de "paracaigudes per a la gran patacada de la mort".

L'home que cada dia trafica amb paraules, que es diverteix creant jocs i enigmes, va saber-ne trobar també el potencial guaridor. "Escriure sobre la malaltia i la mort significa donar un terreny de joc al dolor. Si no ho fas, es fa més gran i la por creix. I la pitjor por és la por al desconegut, al que no vols recordar. T'ho has de mirar de cara." Tota una declaració serena i valenta de com mirar-se la vida.

Fa dues hores que parlem i li demano si pot crear un enigma per als qui hagueu arribat al final de l'entrevista. En menys d'un minut diu que ja el té a punt.

Us animeu a desxifrar-lo?
 

I aquí la solució

 

Text: Míriam Rodríguez
Fotos: Paulina Flores