Maig 68: la temptació de la violència

Maig 68: la temptació de la violència
maig 68

Maig 68: la temptació de la violència

Adolf Beltran Actualitzat
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge

Siguem cruels.

Soyons cruels

Quarta setmana de maig. Solemne, cansat, el president Charles De Gaulle reconeix en un discurs televisat el que, de fet, ja sap tothom: França és a prop de la paràlisi. I afegeix que els francesos han de resoldre el problema "si no és que ens rebolquem, a través de la guerra civil, en les aventures i les usurpacions més odioses i més ruïnoses."

És el dia 24 de maig i hi ha prop de deu milions de vaguistes, es multipliquen les ocupacions de fàbriques, la benzina va escassa, la Sorbona i l'Odéon estan ocupats, el Conservatori fa vaga, el Festival de Canes s'ha suspès. Davant d'això, a De Gaulle no se li acut res més que proposar un plebiscit pel juny. Si el guanya, diu, impulsarà reformes. Si el perd, plegarà. Però, en aquell moment, el general sona tan condescendent, sembla tan desorientat, que l'oposició se li tira al coll i promet combatre el plebiscit. No és pas l'únic error que comet el poder gaullista aquells dies.

Tots som jueus alemanys.

Nous sommes tous des juifs allemands

 

A Daniel Cohn-Bendit, el símbol dels estudiants revoltats, fill de jueus alemanys que van fugir del nazisme, li prohibeixen l'estada a França. Se n'havia anat uns dies a Alemanya i el Ministeri de l'Interior francès no el deixa tornar. Aquesta decisió és benzina per a un moviment que des del primer dia ha gosat comparar De Gaulle amb Hitler i els antiavalots francesos de les CRS amb les SS nazis. Es desencadena la segona nit de les barricades, el dia 24. És la nit més violenta de tota la crisi. La Borsa crema.

Hi va haver molts nervis aquells dies en les reunions de la cúpula del poder. De Gaulle va arribar a exigir el desallotjament immediat de l'Odéon i la Sorbona, ocupats pels contestataris. Espantat, el ministre de l'Interior, Fouché, va advertir el general que, per desallotjar-los, caldria disparar i que hi hauria morts. Al cap dels anys, el prefecte de policia de París, Maurice Grimaud, va explicar la conversa.

Va ser d'una manera militar que De Gaulle li va dir a Fouché que, si calia, es disparés. Però de cap manera va ser una consigna. I, a més, el general era massa intel·ligent per voler acabar el seu regnat amb una massacre d'estudiants a França.

Uns anys abans, el 17 d'octubre de 1961, la policia havia comès una autèntica matança d'algerians que es manifestaven pacíficament a París, convocats pel Front d'Alliberament Nacional d'Algèria. Però llavors el prefecte de la policia era Maurice Papon, un ultradretà que havia estat col·laboracionista dels nazis. Al 68, el prefecte Grimaud tenia un altre tarannà. Fins i tot va fer arribar una carta a tots els policies, als seus domicilis particulars, en què els deia que pegar a un manifestant caigut a terra era pegar-se a ells mateixos. Si ho va dir és, per descomptat, perquè també hi havia casos de brutalitat policial.

 

Per tu l'angoixa. Per mi la ràbia

A toi l'angoisse A moi la rage

 

Hi ha violència a França, i n'hi ha hagut i n'hi haurà també a Itàlia, Alemanya, el Japó, els Estats Units i en molts altres països al llarg d'aquest 1968 ple de revoltes estudiantils. Sens dubte, l'episodi més sagnant es produeix el 2 d'octubre a la plaça de les Tres Cultures de Mèxic DF. Encara avui, 50 anys després, no se sap del cert si ho va planejar el règim del president Gustavo Díaz Ordaz o va ser resultat de la incompetència i descoordinació de diversos cossos armats. En tot cas, una massacre responsabilitat del govern, que va escapçar un moviment bàsicament pacífic i que va dur una part dels seus membres a prendre les armes. Renate Marsiske, professora de la Universitat Autònoma de Mèxic, és especialista en moviments estudiantils a l'Amèrica Llatina.

"En acabar el moviment a Mèxic el mes d'octubre, una gran part dels dirigents estudiantils se'n van anar a la guerra, com va passar també a l'Alemanya amb la Baader Meinhof. Quan veuen que tot el que volien, davant el poder de l'estat, era  impossible que es fes, aleshores creuen l'única via per aconsgeuir alguna cosa és la violència, i allà ve la guerrilla. Però o bé els maten o els posen a la presó, i alguns desapareixen a d'altres països i no tornen. Tampoc aconsegueixen res i a més és a costa de les seves vides i de les seves famílies".

 

La cançó de La caccia alle streghe.

Aquest fenomen no només es dóna a Mèxic. També a Itàlia amb les Brigades Roges, a Alemanya amb la Baader Meinhof o a Espanya amb ETA, que es defineix com d'extrema esquerra. I al Japó amb l'Exèrcit Roig, i als Estats Units amb els Panteres Negres, convençuts que amb les tàctiques pacifistes del moviment de drets civils no es pot fer la revolució. Ramon González Férriz és autor de l'excel·lent "1968. El nacimiento de un mundo nuevo".

Sí, el 68 és frivolitat, sexe, diversió; és hedonisme; és hippies, droga i música rock; però també és un any profundament dramàtic en termes polítics que marca amb una empremta molt forta els següents 50 anys.

 

No es reivindicarà res, no es demanarà res, es prendrà, s'ocuparà.

On ne revendiquera rien, on ne demandera rien. On prendra, on occupera.

 

La nit del divendres 24 la violència arriba al punt màxim, coincidint amb l'apogeu de les vagues obreres. Sembla que el règim s'esquerdi. Però és un trompe l'oeil, diuen al noticiari cinematogràfic "Les actualités françaises": un engany visual. I encara afegeixen: Les imatges de la segona nit de les barricades giren la França profunda contra els estudiants: carrers descalçats, arbres a terra, aparadors rebentats. Prop de 500 ferits, 180 dels quals són hospitalitzats. 800 interrogats, 45 arrestats. Un noi de 26 anys, Philippe Matérion, mor per l'esclat d'una granada llençada per la policia. A Lió el comissari Lacroix mor atropellat per un camió llençat amb els frens bloquejats per manifestants.

Aquesta quarta setmana de maig és el moment màxim d'extensió de les protestes i de les vagues, també l'inici de la davallada. El francès mitjà s'ha espantat, el govern i la patronal estan disposats a grans concessions per restaurar l'ordre, i el sindicat CGT a aprofitar-ho.

TEMES:
Maig del 68

ÀUDIOS RELACIONATS