La ultradreta, un col·lectiu reduït que ha agafat protagonisme en el marc del procés

La definició del diccionari de la llengua catalana és clara. Ultradreta és l'extrema dreta que no exclou la violència per aconseguir els seus fins.

L'atac a la delegació del govern de la Generalitat a Madrid, l'11 de Setembre de 2013 és per a molts la primera actuació d'aquesta ultradreta violenta. Es tractava de la plataforma "La España en Marcha", constituïda per les formacions que habitualment s'han manifestat el 12 d'Octubre a la muntanya de Montjuïc. Formacions que, davant d'un estat espanyol que consideren que no actua, decideixen passar a l'acció.

Els autors de l'atac van ser identificats i podrien haver de complir condemnes de fins a 4 anys de presó. Ells, però, no se'n penedeixen. "Crec que el que es va fer a Blanquerna no és res més que el que ha de fer un espanyol de bé nascut per a la defensa de la seva pàtria", afirma Manuel Andrino, cap nacional de la Falange, i afegeix sense embuts:

"Ja que l'Estat no ho prohibia i no ho il·legalitzava, vam fer el que crèiem que ens corresponia."

Junt amb la Falange, a Blanquerna van actuar 15 activistes més d'altres partits com Alianza Nacional o Democracia Nacional. Si algun punt tenen en comú, a part de les idees, és que la majoria continuen ancorats en el passat.

Albert Bruguera, delegat a Catalunya de Democracia Nacional:

"Amb Francisco Franco, almenys, es vivia tranquil."

A tots aquests grups, el procés independentista els ha esperonat. Durant els últims mesos s'han mobilitzat a Catalunya com mai ho havien fet abans.

"El que ara està en joc és la indivisibilitat territorial de l'Estat, que és un dels pilars bàsics de l'extrema dreta des dels anys 70.", explica el professor d'història Carles Viñas. La reacció és lògica, considera Xavier Casals, professor d'Història a Blanquerna: "Hi ha el temor que Catalunya es converteixi en una segona Cuba. Si es rearma i fins i tot es fa una proclamació d'una república catalana, el mínim que es pot esperar és que hi hagi una resposta del nacionalisme espanyol."

Però són més? Creixen aquestes formacions?

Casals respon a la pregunta:

"La meva percepció del tema és que, a Catalunya, l'extrema dreta és una presència absent. És a dir, electoralment i institucionalment no existeix, però se'n parla de forma recurrent."

Xavier Rius-Sant, periodista especialitzat en l'ultradreta afegeix:

"Amb el tema del "no" a la independència i la unitat d'Espanya, aquest grups han liderat les manifestacions al carrer. Però la pregunta és: Quan això s'afluixi, aguantaran aquesta gent? Seguiran militant? O serà rendible per fer candidatures a les municipals?"

Carles Viñas creu que no:

"El nínxol de votants és evident, perquè partits com Plataforma per Catalunya van treure diverses desenes de regidors a Catalunya. Cal veure, per això, si tot aquest nínxol de votants respon al perfil de votant que tenim al cap d'extrema dreta, que jo crec que no. És gent que puntualment pot fer un vot de protesta a partits que es presenten contra les elits, antisistema i anticorrupció. I no seria un model nou, seria un model de Gil, Ruiz-Mateos, Mario Conde, etc."

Hogar Social Madrid

D'entre totes les formacions d'ultradreta o extrema dreta, la més moderna i innovadora és Hogar Social Madrid. Han trencat amb el passat i amb el franquisme i per això no es consideren d'ultradreta. Prefereixen definir-se com a "identitaris" o "patriotes".

Esteban Ibarra, president de l'ONG Movimiento contra la Intolerancia, els posa al seu lloc:

"Mai ho acceptaran. Ells es faran dir identitaris, es faran dir patriotes, es faran dir qualsevol element que dificulti i oculti la seva veritable realitat, però els nuclis d'avantguarda, més durs, més rellevants, més militants, són realment neonazis."

Hogar Social, amb vincles amb el casal feixista italià Casa Pound, se centra en campanyes a favor dels espanyols i s'oposa frontalment a l'acollida de refugiats. La seva prioritat es, tal com diuen, "la defensa de los derechos sociales de los trabajadores" que es el col·lectiu al qual es dirigeixen, apel·lant a la por que els espanyols puguin tenir a perdre el lloc de treball a mans d'un immigrant.

El mecanisme és simple, destaca l'historiador Xavier Casals, que a més respon a la pregunta de si fenòmens com Hogar Social són preocupants. "El que ens hauria de preocupar és l'escenari general. És a dir, quan els partits tradicionals deixen de funcionar, no? Quan la política institucional no sap donar respostes als ciutadans, apareixen nous actors."

Melisa Ruiz, la portaveu d'Hogar Social reconeix que la crisi els ha ajudat:

"Si nosaltres vam sorgir i tenim moltes persones a les quals ajudar, és perquè altres, que ho haurien de fer, no ho fan. El concepte de pobresa amb la crisi canvia i comencem a generar autòctons que són pobres. Què passa? Que les estructures socials no canvien. Hi ha molts espanyols que ja són pobres, van a les institucions a sol·licitar ajuda i et trobes amb uns requisits que estan enfocats a prioritzar els immigrants. Conclusió: es produeix una situació tremendament injusta."

Igual que el partit neonazi grec Alba Daurada, amb el qual mantenen relacions, Hogar Social recull menjar només per als espanyols i discrimina els immigrants. També han ocupat les oficines centrals del Banc Madrid, al passeig de la Castellana, on, a més de local social, també donen allotjament a famílies espanyoles sense recursos.

Anglada, la dreta populista catalana

El discurs d'Hogar Social recorda molt al lema "Primer, els de casa!" que va catapultar el vigatà Josep Anglada als millors resultats d'una formació de dreta populista a Catalunya a les eleccions municipals del 2011, amb Plataforma per Catalunya. Va obtenir 65.000 vots i 67 regidories.

Actualment, Anglada, a qui van expulsar del partit per baralles internes, continua com a regidor a Vic per Plataforma Vigatana, el primer partit que ell va fundar. Els seus plans consisteixen, però, a tornar el més aviat possible a la vida política més enllà de l'àmbit municipal, "a França, un 21%, a Àustria un 26%, podríem parlar de Suècia, d'Hongria, etc. Aquests moviments, a tot Europa estan pujant i estan triomfant. A Espanya no som diferents de la resta d'Europa, no? Llavors, un partit identitari com el que jo puc representar té un molt bon futur, bastant immediat."

Resultats electorals

De moment, però, els resultats electorals a Espanya no acompanyen aquests partits que estan més enllà de la dreta tradicional. Els motius són diversos.

Per una banda, perquè partits com el PP, amb campanyes com la d'Albiol a Badalona, ja fa temps que van incorporar el discurs contra la immigració. D'altra banda, perquè la ultradreta sempre l'acompanya la imatge de la violència, que espanta els votants. Tampoc hi ha un líder prou carismàtic que els pugui arreplegar a tots, per sobre de les lluites intestines que sempre han afectat aquestes formacions.

Però, tot i la falta d'expectatives, els col·lectius antiracistes criden a treballar per evitar que aixequin el cap. Esteban Ibarra insisteix:

"La crida ara mateix és l'Estat, a les institucions, en general, a totes. Que respectin els drets humans, promoguin la justícia, redistribueixin econòmicament perquè la gent en la seva desesperació no estigui en mans de manipuladors i que treballin sabent que hi ha diferències, però que la clau estigui en el camí de l'entesa i de la tolerància".

Aquesta nit al programa "30 minuts".