L'última baula de la cadena
Enllaç a altres textos de l'autor
Ricard Torquemada
Periodista i analista en les transmissions dels partits del Barça a Catalunya Ràdio.
Fa gairebé 25 anys, Johan Cruyff va patentar la figura del "quatre" blaugrana. Es tractava d'un migcentre blaugrana amb talent per pensar i executar ràpidament la primera passada, entendre el joc, ser la referència de la circulació de la pilota, utilitzar pocs tocs en les maniobres tècniques i convertir-se en el principal responsable de reunir l'equip al voltant d'aquell objecte que et dóna poder en el futbol.
Luis Milla va ser el primer jugador que va representar aquest paper amb la simplificació i el toc curt com a bandera; Guardiola va ser el seu successor, qui va fer créixer la figura amb una habilitat superdotada per llegir el joc i la introducció del canvi d'orientació o la passada en profunditat com a elements de risc per combinar amb el manual més ortodox; Xavi va afegir més dinamisme i mobilitat per associar-se, que li va suposar recursos per la conducció i va acabar apropant-se a l'àrea quan el "quatre" es va convertir en interior per la necessitat d'un migcentre defensiu; Iniesta va incorporar el canvi de ritme, la utilització de les dues cames, la improvisació en el dríbling i les múltiples solucions a l'un contra un; i Cesc, l'última baula d'aquesta cadena, ha fet madurar a l'Arsenal el que va conrear a la Masia, injectant a la nissaga arribada des de la segona línia, rematada i desmarcada a l'espai.
Així, amb una miqueta de tots, el "quatre" ha evolucionat fins a convertir-se en espècies diferents preparades per conviure-hi. Cesc completarà el millor migcamp de la història del club i la millor zona de mitjos actual del planeta. No necessitarà gaire adaptació al sistema perquè Wenger li ha exigit i reclamat el que el Barça li va ensenyar, ni haurà de buscar el seu rol al vestidor perquè l'esperen els seus amics, però sí que tindrà un treball suplementari per convèncer l'aficionat que el seu fitxatge era necessari malgrat la irrupció de Thiago. És el peatge del desgast de tres estius duríssims que han cansat tothom, tot i que Cesc té un valor afegit: el seu orgull competitiu.
Ningú dubta que Messi és un guanyador, ningú s'atreveix a dubtar de la fam de victòria de Piqué, però els anys a l'Arsenal han estès una ombra sobre el seu esperit guanyador que no es correspon amb la naturalesa esportiva i vital. Qui va viure de prop aquell màgic equip cadet del 87, al qual pertanyien tots tres, assegura amb contundència que Cesc era qui més valor donava a la victòria. Guardiola ho sap i ha volgut estimular i renovar l'ambició col·lectiva com a motor de l'èxit. Excepte Milla, la cadena del "quatre" es reuneix al Barça actual per repartir més saviesa futbolística. Un orgull més.
Luis Milla va ser el primer jugador que va representar aquest paper amb la simplificació i el toc curt com a bandera; Guardiola va ser el seu successor, qui va fer créixer la figura amb una habilitat superdotada per llegir el joc i la introducció del canvi d'orientació o la passada en profunditat com a elements de risc per combinar amb el manual més ortodox; Xavi va afegir més dinamisme i mobilitat per associar-se, que li va suposar recursos per la conducció i va acabar apropant-se a l'àrea quan el "quatre" es va convertir en interior per la necessitat d'un migcentre defensiu; Iniesta va incorporar el canvi de ritme, la utilització de les dues cames, la improvisació en el dríbling i les múltiples solucions a l'un contra un; i Cesc, l'última baula d'aquesta cadena, ha fet madurar a l'Arsenal el que va conrear a la Masia, injectant a la nissaga arribada des de la segona línia, rematada i desmarcada a l'espai.
Així, amb una miqueta de tots, el "quatre" ha evolucionat fins a convertir-se en espècies diferents preparades per conviure-hi. Cesc completarà el millor migcamp de la història del club i la millor zona de mitjos actual del planeta. No necessitarà gaire adaptació al sistema perquè Wenger li ha exigit i reclamat el que el Barça li va ensenyar, ni haurà de buscar el seu rol al vestidor perquè l'esperen els seus amics, però sí que tindrà un treball suplementari per convèncer l'aficionat que el seu fitxatge era necessari malgrat la irrupció de Thiago. És el peatge del desgast de tres estius duríssims que han cansat tothom, tot i que Cesc té un valor afegit: el seu orgull competitiu.
Ningú dubta que Messi és un guanyador, ningú s'atreveix a dubtar de la fam de victòria de Piqué, però els anys a l'Arsenal han estès una ombra sobre el seu esperit guanyador que no es correspon amb la naturalesa esportiva i vital. Qui va viure de prop aquell màgic equip cadet del 87, al qual pertanyien tots tres, assegura amb contundència que Cesc era qui més valor donava a la victòria. Guardiola ho sap i ha volgut estimular i renovar l'ambició col·lectiva com a motor de l'èxit. Excepte Milla, la cadena del "quatre" es reuneix al Barça actual per repartir més saviesa futbolística. Un orgull més.
