Líbia, a un pas dels seus veïns
El líder libi té raó quan diu que no ocupa cap càrrec del que pugui dimitir. Però ningú pot negar que ha governat el seu país amb mà de ferro durant gairebé 42 anys. No és president, ni cap de govern, ni tan sols ministre, però a Líbia ho és tot.
L'histriònic Gaddafi crea ara un greu problema a la comunitat internacional que fins fa uns quants dies, molt pocs, el considerava "aliat" i li donava suport incondicional, tal com el va donar, fins que no van tenir més remei que deixar-los caure, al tunisià Ben Ali i al "pacificador" Hosni Mubarak. Tots tres han passat a ser els dolents d'una pel·lícula que protagonitzen com a despietats dictadors. I probablement no seran els últims.
El "viatge" des de la foscor
Aquest viatge, Gaddafi l'ha aconseguit fer només després d'utilitzar com un dement la repressió i de bombardejar des de l'aire les ànsies de llibertat i de canvi del seu poble. Davant d'això, els Tony Blair i Berlusconi del nostre món occidental ja no poden fer res per seguir defensant-lo en públic.
El seu passat terrorista queda lluny, els atemptats que ha inspirat als aeroports de Roma i Viena o el de la discoteca "La Belle" de Berlín, el suport a Abu Nidal… Fins a arribar a Lockerbie, la bestiesa d'un "visionari" que deixa 270 morts. L'últim gest d'occident cap a ell va ser l'alliberament del "malalt terminal" Ali Mohamed Al Megrahi, un dels autors de la massacre en terres escoceses, davant la mirada d'indignació i impotència dels familiars de les víctimes.
Claus d'un "amor" interessat
Però què té Gaddafi perquè se li hagi perdonat tot fins ara? Doncs petroli; Líbia és el quart productor africà i Itàlia, Alemanya,i també Espanya tenen al país magrebí un important volum de negoci. Això, sobretot, sense deixar de banda la capacitat entabanadora i tenaç d'un mal alumne de Nasser davant un món àrab ple de dictadures i una Àfrica que es debat en els terrenys pantanosos del neocolonialisme. Una bona ajuda, la del coronel, per a tots els que volen influir i influeixen a l'OPEP, el continent africà i els països àrabs.
El líder que ha estat al poder durant més anys tant a l'Àfrica com al món àrab ha imposat al seu país la "yamahiriya", o estat de les masses, una filosofia política pròpia que no té cap referent en altres règims i que li ha servit, d'acord amb el seu Llibre Verd, per crear al seu entorn una imatge que es debat entre la seducció i la perplexitat, com afirmen tots els que l'han tractat d'a prop.
Gaddafi és un supervivent en un món canviant, un berber, un home del desert, ple d'astúcia i despotisme; té habilitat negociadora però a la vegada inspira temor en els seus interlocutors internacionals. Un home que en clau interna no ha dubtat a massacrar els manifestants, als qual defineix de drogats i d'aixafar qualsevol indici d'oposició a sang i foc al llarg dels quatre decennis de poder absolut.
El desenllaç?
L'exèrcit tindrà també a Líbia probablement l'última paraula com la va tenir a Tunísia i a Egipte. No hi ha altra organització al país on només els jutges, que ara fan d'alcaldes a les ciutats "alliberades" per l'oposició, són l'única institució respectada.
Però a Líbia l'exèrcit, a diferència d'Egipte i Tunísia, té cossos d'elit mercenaris, la majoria africans, que cobren aquests dies uns 2.000 dòlars per disparar contra els opositors. El gruix de la tropa té una posició incerta tot i que ja hi ha hagut casos de desercions i negatives a bombardejar ciutats i concentracions de masses que criden llibertat. La cúpula militar, de moment, sembla fidel al dictador, tot i que hi ha indicis de fissures.
Gaddafi, com ha succeït a Ben Ali i Mubarak, probablement no entén el que passa, però aquest cop el més probable és que, després de centenars de morts, hagi de fugir com van fer els seus veïns. El coronel ja no té qui li escrigui i la tardor del patriarca es dibuixa a l'horitzó com un inexorable destí també per a ell. No podem descartar res encara, ni tan sols alguna filigrana política del mateix Gaddafi o del seu fill Saif al-Islam, però Líbia, en cap cas, tornarà a ser la mateixa, com ja no ho són molts dels règims d'un món islàmic en ebullició.
L'histriònic Gaddafi crea ara un greu problema a la comunitat internacional que fins fa uns quants dies, molt pocs, el considerava "aliat" i li donava suport incondicional, tal com el va donar, fins que no van tenir més remei que deixar-los caure, al tunisià Ben Ali i al "pacificador" Hosni Mubarak. Tots tres han passat a ser els dolents d'una pel·lícula que protagonitzen com a despietats dictadors. I probablement no seran els últims.
El "viatge" des de la foscor
Aquest viatge, Gaddafi l'ha aconseguit fer només després d'utilitzar com un dement la repressió i de bombardejar des de l'aire les ànsies de llibertat i de canvi del seu poble. Davant d'això, els Tony Blair i Berlusconi del nostre món occidental ja no poden fer res per seguir defensant-lo en públic.
El seu passat terrorista queda lluny, els atemptats que ha inspirat als aeroports de Roma i Viena o el de la discoteca "La Belle" de Berlín, el suport a Abu Nidal… Fins a arribar a Lockerbie, la bestiesa d'un "visionari" que deixa 270 morts. L'últim gest d'occident cap a ell va ser l'alliberament del "malalt terminal" Ali Mohamed Al Megrahi, un dels autors de la massacre en terres escoceses, davant la mirada d'indignació i impotència dels familiars de les víctimes.
Claus d'un "amor" interessat
Però què té Gaddafi perquè se li hagi perdonat tot fins ara? Doncs petroli; Líbia és el quart productor africà i Itàlia, Alemanya,i també Espanya tenen al país magrebí un important volum de negoci. Això, sobretot, sense deixar de banda la capacitat entabanadora i tenaç d'un mal alumne de Nasser davant un món àrab ple de dictadures i una Àfrica que es debat en els terrenys pantanosos del neocolonialisme. Una bona ajuda, la del coronel, per a tots els que volen influir i influeixen a l'OPEP, el continent africà i els països àrabs.
El líder que ha estat al poder durant més anys tant a l'Àfrica com al món àrab ha imposat al seu país la "yamahiriya", o estat de les masses, una filosofia política pròpia que no té cap referent en altres règims i que li ha servit, d'acord amb el seu Llibre Verd, per crear al seu entorn una imatge que es debat entre la seducció i la perplexitat, com afirmen tots els que l'han tractat d'a prop.
Gaddafi és un supervivent en un món canviant, un berber, un home del desert, ple d'astúcia i despotisme; té habilitat negociadora però a la vegada inspira temor en els seus interlocutors internacionals. Un home que en clau interna no ha dubtat a massacrar els manifestants, als qual defineix de drogats i d'aixafar qualsevol indici d'oposició a sang i foc al llarg dels quatre decennis de poder absolut.
El desenllaç?
L'exèrcit tindrà també a Líbia probablement l'última paraula com la va tenir a Tunísia i a Egipte. No hi ha altra organització al país on només els jutges, que ara fan d'alcaldes a les ciutats "alliberades" per l'oposició, són l'única institució respectada.
Però a Líbia l'exèrcit, a diferència d'Egipte i Tunísia, té cossos d'elit mercenaris, la majoria africans, que cobren aquests dies uns 2.000 dòlars per disparar contra els opositors. El gruix de la tropa té una posició incerta tot i que ja hi ha hagut casos de desercions i negatives a bombardejar ciutats i concentracions de masses que criden llibertat. La cúpula militar, de moment, sembla fidel al dictador, tot i que hi ha indicis de fissures.
Gaddafi, com ha succeït a Ben Ali i Mubarak, probablement no entén el que passa, però aquest cop el més probable és que, després de centenars de morts, hagi de fugir com van fer els seus veïns. El coronel ja no té qui li escrigui i la tardor del patriarca es dibuixa a l'horitzó com un inexorable destí també per a ell. No podem descartar res encara, ni tan sols alguna filigrana política del mateix Gaddafi o del seu fill Saif al-Islam, però Líbia, en cap cas, tornarà a ser la mateixa, com ja no ho són molts dels règims d'un món islàmic en ebullició.
