L'estació de les bombes

L'estació de les bombes

L'estació de les bombes

(Foto: Daniel Wilkinson ©)

Els controls policials que asfixien la ciutat s'han reforçat aquests dies. (Foto: Daniel Wilkinson ©)

Tardor, hivern, primavera... i l'estació de les bombes. Els habitants de Kabul anomenen d'aquesta manera els mesos d'estiu, quan els talibans armats desperten de la seva letargia i aprofiten el desglaç de la neu i l'arribada de la calor per continuar la seva guerra particular contra el govern afganès i el contingent de tropes internacionals. És una guerra rutinària, estancada des de fa temps: els talibans no tenen forma de derrotar l'OTAN i l'OTAN no ha trobat encara una fórmula magistral per desactivar les ofensives islamistes. Així doncs, els habitants de Kabul –i de la resta del país– reben aquest període amb fatalisme, amb la resignació dels que saben que no es poden evitar les tempestes o les sequeres: ja arribarà l'hivern i una certa calma. Mentrestant la qüestió és evitar ser en el lloc equivocat en el moment més inoportú.

La capital continua tan bulliciosa com sempre: voreres plenes, embussos de trànsit colossals i activitat comercial de sempre. Els controls policials que asfixien la ciutat s'han reforçat aquests dies. Està sent una setmana especialment funesta per a les tropes nord-americanes, que han patit tres cops molts durs per part dels talibans. Els integristes van bombardejar ahir la pista d'aterratge a Kandahar i fa una setmana van atacar un comboi a la rodalia de Kabul. Però l'acció més audaç va ser el passat dia 19, quan els integristes van assetjar Bagram, la principal base militar dels marines. Els talibans van combatre durant hores els soldats nord-americans. Era la primera vegada que els homes del Pentàgon es veien en la tessitura de defensar el seu bastió. Sentir-se rodejats, encara que fos per poques hores, no deu ser una experiència per a la qual entrenen els marines.

Els talibans fa temps que exhibeixen una audàcia fins ara inèdita. És com si volguessin demostrar la seva versatilitat –més que la seva força–, que tothom vegi que són capaços de combatre en camp obert, però que també coneixen les tàctiques de la guerrilla urbana; que poden comportar-se com a insurgents clàssics, però que tenen prou determinació per recórrer al terrorisme més demencial, el del suïcida i el cotxe bomba.

Els kabulites asseguren, no obstant això, que aquesta ofensiva no té res ni d'estacionària, ni de rutinària. M'equivoco, doncs. Aquest atac està relacionat amb l'anomenada Jirga de la Pau, que aviat reunirà membres del govern, caps tribals i líders locals de tot el país per intentar trobar un consens que posi fi a la guerra. La Jirga és una mena de consell que històricament es convocava per posar fi als conflictes entre les diverses comunitats. Els talibans, a força de bombes, estarien reclamant el seu dret a participar en la Jirga. El cert és que mai com ara s'havia parlat tant de negociar amb els militants integristes. Ho ha insinuat diverses vegades el president Karzai, molts afganesos hi estan d'acord i la Casa Blanca nord-americana ja ha anunciat que no ho impedirà. Els talibans demanen una retirada de les tropes estrangeres a finals d'any –raonable–, la creació d'un govern de transició –raonable– i la redacció d'una nova Constitució –problemes–. Problemes perquè Occident i els grups de defensa dels drets de les dones saben el que vol dir redactar una Constitució al gust dels talibans i estan pressionant el govern i l'OTAN perquè no negociïn amb els integristes. Però el govern corrupte del president Karzai està atemorit davant de la perspectiva d'una futura retirada de l'OTAN i podria tenir pressa per arribar a un acord a porta tancada. Els drets de les dones poden ser un preu raonable a canvi del poder.


Les il·lusions de Ghezal i Shaiza

Em pregunto si les joves afganeses saben el que estan cuinant els polítics del seu país. Avui he visitat l'Institut de Formació Professional. Ha estat reconfortant veure les noies aprenent a tallar fusta, fent una instal·lació elèctrica o aixecant una paret de maons. Ha estat reconfortant, i no sé per que. Suposo que tinc certeses culturals que em costen d'arrencar. En un país on tot està per fer es necessiten treballadors qualificats en totes les àrees, des de la informàtica fins a l'automoció. Ghezal tracta de fer un empalmament elèctric mentre parla amb mi. La seva família ha fet un esforç extraordinari perquè pugui anar a Kabul a estudiar des de Kapisa, la seva província natal. Està convençuda que el mercat laboral està tan obert que no tindrà dificultats de trobar feina. "Ens han assegurat que trobarem feina de seguida quan acabem els estudis. Preferiria treballar com a enginyera, però m'adaptaré a qualsevol feina".

NOTÍCIES RELACIONADES