Els ministres de Macron que cauen
Els ministres de Macron que cauen
ANÀLISI

Les famílies i els límits de Júpiter

Enllaç a altres textos de l'autor Montserrat Besses

Montserrat Besses

Periodista, excorresponsal de TV3 a París

Actualitzat

Dijous 22 de juliol, foto de grup del nou govern d'Emmanuel Macron, àlies Júpiter. Una família nova i en bona part desconeguda, sense vedets polítiques. I al centre, Júpiter.

Va ser el mateix Macron que l'octubre de l'any passat, quan tot just era candidat a la presidència, va dir en una entrevista que França necessitava un cap d'estat "jupiterià". Era una manera rotunda de desmarcar-se de la "presidència normal" que havia volgut encarnar François Hollande.

I citava els seus models: el general De Gaulle i François Mitterrand, que tenien "una capacitat d'il·luminar, una capacitat de saber, una capacitat d'enunciar un sentit i una direcció ancorats en la història del poble francès".

Per què no va dir, doncs, que seria un president d'estil gaullista o mitterrandista? Semiòlegs , lingüistes, especialistes en mitologia i analistes polítics donaven respostes:

"Dir gaullista o mitterrandista tindria connotacions polítiques; Júpiter és consensual"; "Júpiter no només és un déu; és el deu dels déus i protector de la ciutat en el sentit que aplega el conjunt dels ciutadans"; "la referència a la mitologia és hàbil i portadora d'una simbologia que té l'avantatge de tornar a la verticalitat del poder"; "referir-se a la mitologia és un gran clàssic quan els polítics volen encarnar el poder".

A partir d'aquí, Júpiter acompanya Macron en nombrosos comentaris i anàlisis polítiquess. I el déu dels déus aquesta setmana ha tingut feina.

El déu dels déus ha hagut de desempallegar-se del "creador de reis". De la mitologia a l'Anglaterra del segle XV, on neix l'expressió "kingmaker" que els francesos apliquen sovint a la seva vida política.

En la primera família de Macron, hi havia el que es considerava (i s'autoconsiderava) "creador de reis": François Bayrou, ministre de Justícia. Líder gairebé etern d'un centre sempre inestable. Antic ministre d'Educació als anys 90, tres vegades candidat a l'elecció presidencial, va decidir aquest 2017 donar suport a Emmanuel Macron. Un suport vital.

Per ser exactes, cal dir que Bayrou no parlava de "suport", sinó d'"aliança", matís important que li donava un pes específic.

Ell i altres membres del seu Moviment Demòcrata (MoDem) tindrien llocs clau en el primer govern Macron: Bayrou, ministre de Justícia; Sylvie Goulard, ministra dels Exèrcits, i Marielle de Sarnez, ministra d'Afers Europeus.

El ministre de Justícia tenia a les seves mans una de les prioritats de l'executiu. Havia de presentar la llei de moralització de la vida pública. Impedir corrupcions i corruptel·les, tràfic d'influències, conflicte d'interessos...

Sospites d'irregularitats

La realitat és tossuda. I de vegades incompatible amb promeses, declaracions i voluntats. El primer govern de Macron aviat va portar un llast cada vegada més important.

Primer nom tocat: Richard Ferrand, ministre de Cohesió dels Territoris. Antic diputat socialista, va ser el primer parlamentari a donar suport a Macron i al seu moviment En Marche!, del qual és, avui encara, secretari general.  

Causa dels atacs: un embolic complex, on entren en joc una societat immobiliària constituïda per a una operació rendible, la direcció d'una mútua, una exesposa, una nova companya, un fill i un conegut que treballen com a ajudants parlamentaris sense ser declarats... Resultat: conflicte d'interessos i obertura d'una investigació preliminar.

El blanc que havia de ser impecable en temes d'irregularitats comença a enfosquir-se. Conseqüències: veus cada vegada més nombroses demanen la dimissió del ministre.

I el llast no es redueix: Marielle de Sarnez, ministra d'Afers Europeus, està afectada per una investigació preliminar sobre el treball fictici d'un ajudant parlamentari pagat pel Parlament Europeu que s'hauria dedicat a tasques del partit MoDem. Va ser denunciada per una eurodiputada del Front Nacional. És del mateix de què s'acusa, precisament, Marine Le Pen.

L'afer Fillon, treball suposadament fictici de la seva esposa com a ajudant parlamentària francesa, que va suposar l'eliminació del candidat de la dreta a la presidència, torna en forma de bumerang.

Júpiter no diu res.

Arriben les eleccions legislatives i, diumenge passat, Richard Ferrand surt elegit diputat i Marielle de Sarnez, també.

Si no haguessin estat elegits, haurien sortit immediatament del govern. Júpiter n'havia fet un principi fonamental: si fracasses en les legislatives, no pots ser ministre.

18 de juny

La nit de diumenge 18 de juny, Richard Ferrand i Marielle de Sarnez estan eufòrics. Però Ferrand, en una declaració, posa èmfasi en la dedicació que tindrà a la seva circumscripció del Finistère.

19 de juny

Capítol següent: dilluns 19 de juny, Ferrand diu que renuncia a formar part del nou govern. El que ha estat peça clau de la candidatura i de l'èxit de Macron deixa l'equip. Serà, segurament, president del grup parlamentari En Marche! a l'Assemblea Nacional. Què li ha dit Júpiter?

Els nous capítols no es fan esperar: dimarts, la ministra dels Exèrcits, Sylvie Gaoulard, centrista del MoDem, i afectada en la investigació sobre el treball fictici dels ajudants parlamentaris, diu que dimiteix del govern per poder defensar lliurement la seva bona fe. Júpiter n'accepta la dimissió.

Encara queden al govern dos ministres implicats en aquest afer: Marielle de Sarnez i François Bayrou. Unes hores més i la primera dimiteix: diu que serà presidenta del grup MoDem a l'Assemblea Nacional.

Bayrou sembla que resisteix. Què li diu Júpiter en privat? Ningú no dubta que ha deixat sentir la seva paraula de déu dels déus. El "creador de reis" es doblega. Dimecres 21, Bayrou renuncia a formar part del nou equip.

De reajustament tècnic a canvi en profunditat

Dimecres 21, l'activitat s'accelera per trobar els substituts. I els noms arriben. Són completament desconeguts per qui no estigui molt familiaritzat en institucions polítiques. Dimecres al vespre, en directe a la televisió, analistes polítics veterans es queden en blanc a l'hora de recordar el nom d'un nou càrrec. Han de recórrer a l'ajuda dels companys o buscar en les seves notes el nom que no els surt.

Cap personalitat espectacular. La nova família és força tècnica. I, amb ingredients de la dreta, amb dos ministres centristes i algun d'esquerra, el nou equip és, sobretot, molt més "macronista" que el precedent.

Una mica més de 30 dies de l'era de Júpiter i una primera crisi superada, diuen, amb un mínim de vaixella trencada.

Del déu a l'astre  

El diccionari d'astronomia diu que Júpiter és el planeta més gran del Sistema Solar i el segon més brillant.

Diu també que el planeta té setze satèl·lits coneguts. El president Macron no pot dir el mateix: en el seu govern, no hi ha ni de bon tros setze ministres coneguts de l'opinió pública. Avantatge?

Macron vol innovar. I de moment, sorprèn. Amb ell es trenquen costums.

Júpiter, planeta més gran, o Júpiter, déu dels déus, ha de tenir en compte la realitat i l'opinió pública. Si la seva primera obra ha de ser la "Llei per a la confiança en la nostra vida democràtica", el seu equip no pot inspirar, d'entrada, una desconfiança flagrant ni arrossegar sospites d'irregularitats.

Júpiter, déu o astre, té les seves limitacions. Al capdavall, no és el rei Sol.

Anar al contingut