L'enemic a dins de casa

El cap de la secció d'Internacional de TV3, Xesco Reverter, parla dels atemptats a Noruega i del seu autor.
L'enemic a dins de casa

L'enemic a dins de casa

El cap de la secció d'Internacional de TV3, Xesco Reverter, parla dels atemptats a Noruega i del seu autor.
Actualitzat
La reacció instantània en la majoria de societats davant d'una massacre al propi país és buscar culpables fora, a l'estranger. Algú que infligeix un dolor tan gran a un país per força no pot ser un nacional, no pot ser "un dels nostres". La brutalitat és més fàcil d'explicar i digerir si porta la firma d'algú llunyà i desconegut que no pas si té noms i cognoms i aspecte familiar. És el que va passar a Noruega i a Europa divendres passat a la tarda davant la pregunta de qui podria haver-hi darrere: des de molts mitjans de comunicació el primer possible responsable va ser l'islamisme i Al-Qaeda; un enemic més difús, llunyà, habitual i desconegut que no pas un jove noruec ultradretà de 32 anys aparentment normal. Fins i tot l'endemà dels atemptats, quan feia hores que se sabia que s'havia detingut un individu alt i ros, tabloides europeus encara escrivien "Al-Qaeda" a la portada i així abonaven l'instint inconscient que adjudica una catàstrofe provocada a quelcom desconegut, irracional i difícil d'explicar que sobrepassa la lògica occidental (i que en aquest cas seria l'islam).

La reacció del xoc del divendres i del dissabte és la mateixa que es va viure a Londres el juliol del 2005 davant dels atemptats a la xarxa de transports. El Regne Unit va quedar en estat de xoc quan dies més tard és va saber que els autors eren, en aquell cas musulmans i d'Al-Qaeda, però nascuts a Anglaterra, educats en el sistema britànic i que feien una vida aparentment normal dins la societat. En canvi, pels nord-americans que van patir l'11-S o espanyols de l'11-M, es va dir llavors a Londres, era més fàcil descarregar l'ira i l'odi contra els terroristes saudites, iemenites o marroquins creients d'una religió forana: l'enemic era desconegut i llunyà i això el feia temible però en el fons era una càncer aliè, que havia crescut fora de casa i del qual els països víctimes no n'eren directament responsables. L'enemic, aquell que veiem com "l'altre", és algú estranger que amenaça el nostre sistema de vida. A Londres el 2005 i a Oslo el 2011 hem descobert com aquesta amenaça pels britànic o pels noruecs (i pels europeus) també pot venir de l'interior.

Són dos països que han hagut d'assimilar la certesa que els assassins són nacionals i, per tant, les causes les han de buscar dins el seu propi país. El cas dels noruecs, a més, és més difícil de digerir ja que la massacre no té ni vincles amb una religió llunyana sinó que és 100% noruega. I després d'aquest raonament és inevitable fer-se una pregunta dolorosa: com és possible que la nostra societat hagi engendrat monstres com aquests, un home com Anders Brievik capaç de matar a sang freda desenes de joves en un campament d'estiu? Com és possible que un dels nostres vulgui destruir el nostre sistema o sigui capaç de cometre atrocitats en nom del sistema? És només una excepció o és producte d'uns moviments socials i polítics de fons que ens han de preocupar i molt?

I aquest neguit de descobrir que l'enemic és dins de casa crea molta inquietud, inseguretat i trenca tòpics molt arrelats ja que des de fa segles, i com explica el pensador francès Tzvetan Todorov a "La por als bàrbars", a Occident es tendeix a identificar l'estranger amb el bàrbar, sense considerar que el bàrbar no ve determinat pel color de la pell ni per la llengua, sinó per la seva incapacitat de reconèixer dignitat als que no són o pensen com ell.