L'atropellament de la Rambla des de can Boadas amb la persiana abaixada

L'atropellament de la Rambla des de can Boadas amb la persiana abaixada
Barcelona

L'atropellament de la Rambla des de can Boadas amb la persiana abaixada

Marta Rollan
Moment de la pregària d'algunes de les persones tancades a Can Boadas

Moment de la pregària d'algunes de les persones tancades a Can Boadas

Eren gairebé les cinc de la tarda del 17 d'agost del 2017. Anàvem cap a can Boadas per brindar per un aniversari, i vam decidir en l'últim moment deixar el cotxe al pàrquing de la plaça Castella, i no pas al de la plaça Catalunya. Vam caminar a poc a poc (una de les persones amb qui anàvem té la mobilitat reduïda temporalment) fins al carrer Tallers número 1, i vam entrar a la cocteleria. Vam seure al racó, al costat de la finestra, que dona al carrer Tallers. Només hi havia el cambrer i dues parelles a la barra.

Vam demanar. Però, abans que ens servissin la beguda, vam veure una estampida de gent corrent carrer Tallers endins. Semblaven adolescents, i vam pensar que era algun joc. Però al cap d'uns segons va començar a entrar a la cocteleria gent espantada i un noi amb els braços plens de sang. El cambrer, de les Canàries, va dir que alguna cosa grossa havia passat i que abaixava les persianes. "Espera, deixa entrar els meus amics", va dir el noi amb els braços ensangonats.

Un cop a dins, tots tancats, hi va haver uns moments de confusió. El cor bategava com el d'un conill petit i espantat. El noi deia: "No respirava, no respirava", i el cambrer el va ajudar a assecar-se la sang. No era seva. El noi, francès, de LiIla, va explicar que una furgoneta d'unes nou places havia atropellat gent a la Rambla. El vehicle li havia passat a un pam, i va veure gent a terra plena de sang. Va intentar ajudar una nena petita, però "No respirava", repetia, "No respirava". La sang era de la nena.

A la barra, dues noies italianes ploraven desconsolades. En una altra barra, al fons, cinc turistes d'Indonèsia estaven atònits, no parlaven ni anglès, ni francès ni castellà, no entenien res del que estava passant. Al fons, un noi i una noia no deixaven de fer-se petons. Van picar a la porta, era l'altre cambrer, un noi català, que havia d'entrar més tard, però que va venir de seguida que va sentir les sirenes. Vivia al costat.

Vam quedar vint persones atrapades a can Boadas. Després de les primeres explicacions del grup de quatre francesos, que havien vist el que havia passat, els cambrers van posar gots d'aigua per a tothom mentre la gent intentava esbrinar a través del mòbil què passava fora.

Només sabíem que la furgoneta havia atropellat gent i que hi havia molta sang. Fins al cap de deu minuts, les xarxes i els mitjans no en van dir res. La informació arribava molt confusa i de llocs molt diferents. Tothom feia anar el mòbil amb insistència. El cambrer canari es va canviar de roba: fora llacet i fora vestit de gala. I van començar a rebre trucades al local: Catalunya Ràdio, la BBC, la CNN, la Cope... Tots els mitjans volien saber què estava passant, però els menys informats érem nosaltres; només sabíem el que ens deia la família i els amics per WhatsApp.

Algú va preguntar si li podien posar el seu còctel de cava, i l'hi van servir. Van anunciar-nos que no tenien cervesa, però que podíem beure el que volguéssim i menjar cacauets: teníem sacs de cacauets, no passaríem gana. Tots teníem clar que allò anava per a llarg.

Passava el temps, s'anaven sabent algunes dades. El noi francès de les mans ensagnades ens va dir que les noies italianes estaven molt afectades i que havien d'agafar un avió a les 22.00 cap a Milà, i que era millor que no sentissin gaire les notícies que arribaven; tenien uns divuit anys. Ja es parlava de dos morts. El noi francès va proposar una pregària, i la majoria de la gent es va agafar de les mans, va fer una rotllana i el noi va resar un parenostre ("Notre Père qui es aux cieux...")  i una avemaria ("Je vous salue, Marie, pleine de grâce...").

 

Fotografia del moment de la pregària, cedida per Adal Márquez.

Els cambrers, atabalats, no paraven d'atendre el telèfon, que sonava sense parar. Mitjans, amics, coneguts... Algú els va explicar que havien vist des d'un pis del Portal de l'Àngel una altra corredissa de gent, que segurament hi havia hagut un altre atropellament. Sobretot, que les noies italianes no ho sabessin.

Els nervis creixien, però ningú perdia els papers. A dalt, a l'altell que fa de magatzem on s'arriba per unes dretes escales de cargol, van deixar fumar, i van començar les pujades i baixades. Parlàvem en català, en anglès, en francès, el grup d'indonesis és el que va quedar més desconnectat per la dificultat de l'idioma, però aviat es va fer evident que una de les parelles de catalans que hi havia a can Boadas eren els seus guies, formaven part d'un grup molt més gran de turistes indonesis. Havien acabat el seu "tour" a Canaletes i tenien temps lliure. Quan va passar tot, els turistes van entrar a la cocteleria perquè havien vist els guies entrar-hi moments abans, i els van seguir. Eren turistes pelegrins. Venien de Lourdes, havien anat a Montserrat i la pròxima parada era Fàtima. No bevien, no estaven nerviosos, no entenien què passava ni per què estaven tancats en un bar.

Còctels per a qui en vulgui. Un gin cooler, sisplau. Còctels dels coctelers més professionals abocats de la coctelera a la copa amb tanta distància com permetia el braç. Els cambrers es van fer un negroni, per desestressar-se. Van posar la música ambient per no sentir tant les sirenes. Anaven mirant a fora de tant en tant, aixecant una mica la persiana i pel forat de la bústia que hi ha, però aviat vam tenir els Mossos i els GEO a la porta, que deien que de cap manera es podia sortir. Ja havia passat més d'una hora.

Van començar a arribar rumors que hi havia dos terroristes atrinxerats en un bar amb armes i ostatges. Luna de Istanbul? El Rey de Istanbul? Algú va dir que era el bar que hi ha al costat de la cocteleria, paret per paret. I de reüll tots vam mirar aquella paret del fons. El cor va tornar a bategar com el d'un conill. "I si tenen explosius?" Va dir algú amb la veu baixa, perquè les noies italianes no ploressin. Va començar un altre pelegrinatge escales amunt. Dos dels nois francesos fumaven, el dels braços ensagnats i un altre que explicava que era la segona vegada que es trobava en una situació com aquella. Era de París, i el dia dels atemptats del Bataclan era a prop dels restaurants on també hi va haver atacs i va quedar tancat en un bar fins que va passar tot. "Twice", deia, "la segona vegada".

A baix, la parella, també francesos, continuaven fent-se petons. El cambrer català intentava ajudar les noies italianes. Eren gairebé les set, continuàvem tancats i tot feia preveure que no podrien agafar el vol de les deu cap a Milà. El noi va trucar a l'hotel on tenien les maletes guardades, i va demanar que les hi enviessin a Milà directament. Vam parlar amb les italianes per intentar que es tranquil·litzessin, però només els vam arrencar un somriure trencat quan algú els va dir: "¡'Bella cattedrale' en Milán, 'il Duomo'!" Després de trucades i consultes a internet, van acordar que les dues noies podien dormir a casa del cambrer català, que compartia pis amb dues italianes més. Les noies es van bolcar al mòbil per avisar les famílies. I van arribar informacions que l'aeroport estava tancat, que hi havia hagut un segon atemptat a la Diagonal amb un policia mort i que el local on eren els terroristes era més avall del carrer Hospital.

Van començar a circular alguns carregadors de mòbils que algú portava, fèiem torns perquè ningú es quedés sense bateria. El grup d'indonesis semblava més inquiet, els seus guies feien trucades per intentar saber on era la resta de les 35 persones que formaven el pelegrinatge. Les tenien localitzades gairebé totes, però n'hi havia 8 que no sabien on eren.

A fora, continuava havent-hi vigilància. Ens començaven a arribar notícies que havien fet fora la gent d'El Corte Inglés i de Zara; ens deien amics i familiars que aviat ens havien de deixar sortir, que estaven evacuant tota la gent dels locals. El cambrer de les Canàries va aixecar una mica la persiana per preguntar, però el policia que era fora, el geo, el va apuntar amb la pistola i li va dir: "Adentro, por favor." El noi canari va abaixar la persiana i va entrar com un coet dient: "Me ha apuntado, me ha apuntado..."

A dalt, les noies italianes fumaven més tranquil·les, ja tenien organitzada la logística i havien assumit que aquell dia no dormirien a casa seva, a Milà. Parlaven de viatges amb els dos nois francesos. A baix, la parella francesa continuava ben ensucrada mentre alguns catalans intentaven comunicar-se amb els indonesis. D'on són, on van... Amb gestos van acabar entenent-se i es va insinuar algun somriure.

Les notícies que arribaven començaven a parlar de desenes de ferits i de més de deu morts. Es va fer un silenci general després d'algun sospir d'ensurt. Les noies italianes miraven al voltant: "Què ha passat?", "Res, res, aviat sortirem." El noi francès dels braços ensagnats va proposar fer una altra ronda de resos. Gairebé tothom es va tornar a agafar de les mans i van resar un altre parenostre i una altra avemaria mentre alguns parlàvem per telèfon i ens deien que els terroristes continuaven atrinxerats però que estaven evacuant tothom.

Després del res, caminàvem per l'espai petit, de no més de vint metres quadrats. Conversàvem els uns amb els altres, i el nostre cambrer, valent, va tornar a preguntar a fora quan podríem sortir. "Uns deu minuts", va ser la resposta. Ens vam començar a mobilitzar tots: recollir bosses, desendollar mòbils, tornar carregadors. La barra, plena de gots d'aigua buits, d'alguna copa de còctel a mitges i de safates petites de cacauets. Van passar deu minuts, quinze, vint, i vam tornar a endollar els telèfons i a deixar les bosses. Les notícies deien dotze morts i les sirenes no paraven, la música feia estona que l'havien apagada.

Eren les vuit tocades. Van picar a la porta, i tothom, en silenci, va recollir les seves coses i es va preparar per sortir. Quan vam apujar la persiana vam veure tres policies de paisà amb armilla antibales i pistoles. Van preguntar si hi havia algun ferit. No, no, cap ferit. Si algú havia vist l'accident. El noi francès dels braços ensangonats va dir que sí, que ell l'havia vist, però la policia buscava algú que hagués vist el conductor, i no, no l'havia vist. Ens van dir que sortíssim en ordre, que aniríem tots junts, escortats per quatre policies, carrer Tallers endins fins a passar el cordó policial.

Vam començar a caminar, se'ns van afegir tres persones que sortien d'un altre local. La persona amb dificultat per caminar feia esforços per anar de pressa, recolzada en dues persones més. A mig carrer, la policia ens va fer parar i ens va demanar el document d'identitat per fer-ne fotografies. A mesura que feien la fotografia, ens deixaven continuar. Però quan encara no ens havia tocat a nosaltres, es van sentir uns crits i cops al fons del carrer i un policia va cridar: "¡Atrás, atrás!", fent gestos amb la mà perquè tornéssim a la cantonada de can Boadas.

Tothom va començar a córrer cap a la Rambla mentre la policia corria en direcció contrària desenfundant les pistoles i apuntant. Potser vint policies. Se sentien cops de persianes i crits. A mig córrer, un home anava provant totes les portes per intentar refugiar-nos en algun lloc, però tot estava tancat; amb la persona que gairebé no podia caminar no podíem córrer gaire, i al final algú va dir: "Aquí, aquí." Ens vam refugiar unes set o vuit persones contra la persiana d'un local tancat dient: "Enrere, enrere", però hi havia algú que treia el nas per veure què passava.

 

 

El cor de conill es va transformar en una set sobtada infinita i en tremolor de cames. Alguns policies van tornar enrere, també corrent, i ens van fer anar fins a la cantonada de la cocteleria tan de pressa com podíem. Ja no hi podíem entrar, el cambrer havia corregut cap a l'altra banda; els guies havien perdut dos dels tres indonesis, ens havíem dividit en dos grups. Un cop a la cantonada, la persona amb poca mobilitat estava esgotada, gairebé amb un atac d'angoixa, i entre tots vam intentar calmar-la: "Respira, respira." La policia ens va encerclar mentre comprovava que la zona era segura. Vam intentar demanar que la persona amb poca mobilitat fos evacuada amb ambulància; ens van dir que ho intentarien.

Al cap de pocs minuts van tornar els policies que havien anat a inspeccionar la zona del carrer Tallers. "És segur, ha estat una falsa alarma, una moto que passava. Vagin amb els companys fins al cordó de seguretat i podran sortir de la zona encerclada." Hi vam tornar, tots amb la respiració molt agitada i algun gemec. Quatre-cents metres ens separaven de la sortida de la zona de "perill". El grup es va començar a allargar, a dissipar; els que caminaven més de pressa de seguida hi van ser. Nosaltres tres havíem d'anar parant. Amb la boca completament seca, les cames que feien figa, esbufegant, vam veure la cinta que feia de cordó policial i curiosos que miraven des de l'altra banda. En els últims metres ja no ens acompanyava cap policia.

Vam arribar a la cinta i vam passar per sota. "Ja està, ja està, ja som a la zona 'normal'." Tot d'una hi havia gent al carrer com qualsevol altre dia, però tot estava tancat. Vam aconseguir arribar a l'entrada del pàrquing, tot normal. Vam pagar, vam baixar amb l'ascensor i vam pujar al cotxe. Si haguéssim aparcat al pàrquing de plaça Catalunya, hauríem baixat per Canaletes cap a tres quarts de cinc. "No tenim aigua, oi?"

Finalment, vam sortir del pàrquing i ens vam allunyar de la plaça Castella, del carrer Tallers, de la Rambla. Però només quedava enrere l'escenari. Tot el que havia passat s'assentava dins nostre per molt de temps.